L’animació japonesa sempre tindrà un lloc al Festival de Sitges. I és que l’imaginari japonès i la facilitat amb la qual empren la fantasia, la ciència-ficció i el realisme màgic per endinsar-nos en un peculiar costumisme que ens és familiar, però impactant alhora, no té rival. I si Studio Ghibli seria, per a molts, la gran factoria d’aquest submón cinematogràfic, hi ha 2 noms que simbolitzarien l’animació independent, però d’una enorme qualitat. El primer seria Satoshi Kon, creador de Perfect Blue, Millennium Actress o Paprika abans de la seva primerenca i xocant defunció el 2010, amb 47 anys; i el segon, sense cap mena de dubte, seria Mamoru Hosoda, qui ha vist totes les seves pel·lícules projectades a Sitges, des d’aquella primera obra original The Girl Who Lept Through Time (2006), passant per la sublim Wolf Children (2012) o l’exquisida Mirai (2018). I el 2021, 15 anys després, Hosoda fa acte de presència física a Sitges per presentar Belle (2021), la seva darrera i esperada obra, i rebre el Premi Honorífic del Festival de Sitges per la seva carrera en el gènere fantàstic.
La seva ascensió com a creador independent ha estat meteòrica, fins al punt que Belle serà internacionalment distribuïda per Disney. I casualment, Belle és presentada com una revisió de La Bella y la Bestia, partint de la versió Disney com a referència. Així mateix ho va declarar el mateix Hosoda a la roda de premsa que va oferir, en la qual va dir que aquell film el va marcar profundament com a artista i narrador d’històries pel seu punt innovador i fort dins el mateix univers de la companyia respecte al rol femení protagonista. Trenta anys després, Hosoda ofereix una nova visió de La Bella i la Bestia i del rol femení, aquest cop envoltat de les noves tecnologies, internet, les xarxes socials i els móns virtuals.
Pero què podem esperar de Belle? És complicat de dir fins i tot un cop vista, per no esguerrar l’experiència a qui la vegi per primer cop. És un huracà emocional com poques vegades s’ha vist, rodejat d’un realisme màgic tan tecnològic que sembla impossible que convisquin tan bé. Narrativament és La Bella y la Bestia, efectivament, però aviat veurem que la coneguda trama és quasi un mcguffin, una excusa de guió per, sense abandonar el to optimista de la seva filmografia, parlar de dues realitats emocionals —tres, de fet— que, a opinió personal, són el zenit de la filmografia de Hosoda en termes d’importància i respecte. I per això utilitza “U”, un món virtual que sembla una versió 2.0 del videojoc de Summer Wars (2009) però transformat en una xarxa social. Allà la Suzu, una adolescent tímida i solitària, és la Belle, una superestrella de la música amb bilions de seguidors. I allà on hi ha una Bella, hi ha d’haver una Bèstia, temuda i perseguida, que quan apareix destrossa tot al seu pas… Per què la Bèstia busca la destrucció a “U”? Qui és la Bèstia al món real? Per què la Suzu, fora d'”U”, és tan tímida i no pot cantar? Aquí és on està el vertader potencial de Belle, i on Hosoda sap com ningú, usant el contrast i l’emmirallament de les dues realitats —la real i la virtual—, parlar de temes tan importants com la identitat, la fama i, fins i tot, el dol i altres coses que no revelarem, amb una senzillesa, una transparència i una honestedat que gela la sang.
Quan sents dir al mateix Mamoru Hosoda que un dels autors que més admira i amb qui té més contacte és occidental, i es diu Tomm Moore —The Secret of Kells (2009), The Song of Sea (2014), Wolfwalkers (2020)— entens moltes coses. L’amor per l’animació com a mitjà per explicar històries i realitats quotidianes mitjançant el fantàstic és el segell identitari dels dos autors, que declaren que l’animació és una forma de fer cinema molt adulta que permet, d’una forma màgica, plena de fantasia i alhora propera, parlar de coses tan reals com la família, l’amistat, el dol, la por… Aquesta és una característica que ambdós tenen en comú, i que Hosoda, sense voler ser un nou Miyazaki (ni falta que li fa), desenvolupa amb igual facilitat que el seu homòleg irlandès. Creieu-me si us dic que quan va acabar Belle, a part de quedar-me feliçment destrossat, hagués abraçat Mamoru Hosoda si l’hagués trobat a la sortida del Melià.
