Chicho Ibáñez Serrador és un nom plenament associat a la ficció i a l’entreteniment de la televisió espanyola durant tot el segle XX. Òbviament, serà eternament recordat pel format Un, dos, tres, però també és una icona del cinema de gènere gràcies a dues úniques pel·lícules i una sèrie, totes d’una enorme qualitat i un gran impacte. Les pel·lícules, La Residencia (1969) i Quién puede matar a un niño (1976); la sèrie, Historias para no dormir (1966-1968, 1982), una antologia en què Chicho tant adaptava obres literàries d’autors de gènere com Ray Bradbury o Edgar Allan Poe, com escrivia guions originals i els duia a la petita pantalla. Bé, doncs sembla que 55 anys després, les Historias para no dormir de Chicho Ibáñez Serrador segueixen donant guerra, i en una aposta conjunta entre RTVE i Amazon Prime, es va presentar al Festival de Sitges en rigurosa preestrena un reboot de la sèrie de Chicho, apadrinada pel seu fill, Alejandro Ibáñez. Quatre capítols de durada en què directors consagrats del cinema espanyol tenien una complicada però estimulant missió: donar una nova vida a aquelles històries ja existents, des del prisma social i tecnològic del segle XXI. Els capítols: “Freddy”, “El Asfalto”, “La Broma” i “El Doble”. Els directors: Paco Plaza, Paula Ortiz, Rordigo Cortés i Rodrigo Sorogoyen. L’estrena, el pròxim 5 de novembre de 2021 a Amazon Prime.

Hi va haver una expectant roda de premsa de luxe, en què els 4 cèlebres directors estaven a disposició dels periodistes amb Alejandro Ibáñez i dos representants de RTVE i d’Amazon Prime. I per fer-ho encara més especial, no van venir sols: estaven recolzats a primera fila per primeres espases del món interpretatiu espanyol, participants en algun dels 4 episodis: Miki Esparbé, Adriana Torrebejano, Eduard Fernández, Nathalie Poza, Raúl Arévalo, Dani Rovira, Imma Cuesta, Vicky Luengo, David Verdaguer, i en especial —ja direm després per què— Carlos Santos. Era com tenir una representació tangible del cinema espanyol d’èxit en una sola habitació, tots elogiant i estimant la figura de Chicho Ibáñez Serrador com a gran referent del cinema de gènere a l’Estat Espanyol, i que ningú es va fer pregar a l’hora de participar en aquest projecte. A més, va ser molt interessant saber que els 4 directors —i guionistes— van tenir total llibertat per rodar el què van voler i com ho van voler; fins i tot van triar quin episodi volien revisitar. Perquè aquestes noves Historias para no dormir no es conformen amb ser una adaptació contemporània, sinó que han agafat el germen de la història original per a construir una trama totalment nova.

Rodrigo Sorogoyen, Paula Ortiz, Rodrigo Cortés, Paco Plaza i Alejandro Ibáñez a la a la roda de premsa de “Historias para no Dormir” al Festival de Sitges; (c) Marc Musquera 2021

Al Festival de Sitges van projectar els 4 capítols en 2 sessions diferents, en dies consecutius. La primera la van protagonitzar “Freddy” de Paco Plaza, i “El Asfalto” de Paula Ortiz, mentre que la segona sessió era dels rodrigos: “La Broma” de Cortés, i va acabar amb “El Doble” de Sorogoyen.

L’elenc complet d’intèrprets principals de la sèrie “Historias para no Dormir” a la roda de premsa del Festival de Sitges; (c) Marc Musquera 2021

Freddy

El primer que vam veure, com a opinió general, és sens dubte el millor de tots. Paco Plaza està simplement exquisit en el guió d’aquesta història, en la qual Carlos Santos interpretarà al mateix Chicho Ibáñez Serrador durant el rodatge del capítol de “Historias Para No Dormir” que precisament hauria de ser el “Freddy” original. A partir d’aquesta metarrealitat, Plaza construirà un relat de terror paral·lel al del rodatge original que, a l’hora, s’assembla perillosament al mateix capítol que estan rodant: l’actor protagonista (Miki Esparbé) sembla no trobar la inspiració interpretativa fins que Chicho li dona un nou ninot de ventrilòquia per a la pel·lícula, i que li obrirà portes que ni s’esperava que es podien obrir. “Y hasta aquí puedo leer”, que diria el mestre Chicho; la resta, és pur plaer culpable meta-referencial. Brutal.

El Asfalto

Potser el més feble dels 4 relats, no tant per la posada en escena (Paula Ortiz dirigeix molt i molt bé i el capítol és apassionant), sinó per com de poc punyent resulta al final comparat amb el que intenta plasmar. Dani Rovira és un rider que es veurà poc a poc presoner de l’asfalt, i no només de forma abstracta. La crítica a una societat sense empatia, en què els 15 minuts de glòria i el morbo estan per sobre de tot respecte per l’ésser humà, sens dubte hi és, però quan acaba el capítol et deixa amb la sensació que podria haver estat molt més crític, molt més mordaç. Deixa entreveure molt, però rasca poc de manera que es queda a la superfície; quelcom bastant irònic, de fet, si veieu el capítol fins al final.

La Broma

Rodrigo Cortés basa encertadament tot l’encant de la revisió d’aquest episodi en un absolutament enlluernador Eduard Fernández i arrenca en un brutal pla seqüència en el qual encarna el típic jefe poca-solta que no para de fer brometes estúpides i de mal gust a tothom qui es troba des que baixa del seu cotxe fins que arriba al seu despatx, a l’edifici de l’empresa. A partir d’aquí, una trama empresarial s’entrellaçarà amb una d’amorosa (o desamorosa, segons es miri) en què intervindran la seva dona (Nathalie Poza) i la seva mà dreta a l’oficina (Raúl Arévalo), en una espiral sense frens que desencadenarà bastants girs de guió i moments de gran tensió que faran gaudir molt l’espectador.

El Doble

Rodrigo Sorogoyen, en la seva primera incursió en el cinema de gènere, entra com Aragorn obrint les portes de l’Abisme de Helm. Potser no per sexi, però sí per contundent. I és que aquest El Doble seria el més proper a Black Mirror que hauria fet mai la ficció espanyola, en la qual Sorogoyen usa una ciència-ficció costumista en un futur molt pròxim en què la humanitat està cada cop més deshumanitzada, per relatar una crisi de parella entre David Verdaguer i Vicky Luengo que acabarà tenint caire shakesperià, no tant pel drama com per la falta de conclusió de la trama, en la qual la figura dels “dobles” com a consumisme sentimental planejarà durant tot el metratge sense ser el factor principal. És dur, és dens, i és el menys accessible dels 4 capítols, però és brutal.

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentCrítica de “Belle”, de Mamoru Hosoda. Festival de Sitges 2021
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.