Després d’haver dormit disset hores seguides, estic segur que molts de vosaltres voleu explicacions. Si, tal i com vaig prometre, ahir no es va publicar aquesta crònica, és perquè estava clapant més fort que un gat al sol. Si l’esperàveu, no crec que em pugueu fer cap mena de retret, ja que l’únic motiu pel qual se solen fer les cròniques és perquè passa alguna cosa en algun lloc concret. I la veritat és que la matinada del diumenge no va passar res que valgui la pena cronificar. Ni aquí, ni enlloc. Segons estava estipulat, tècnicament s’havia de celebrar la cerimònia dels Oscars. I així va ser. Com cada any, ens vam reunir tots en un pis franc per poder fer les apostes de cortesia (senyoria, si no hi ha pot, no són il·legals). Per un moment tot semblava que s’havia de tòrcer, ja que cap dels presents tenia accés a la gala en directe, però, afortunadament, encara ningú s’havia gastat les peles amb cocaïna, de manera que vam poder desembutxacar els dos euros i escaig que valia l’enllaç de la retransmissió a través d’una cadena en línea de l’estat de Pennsylvania. Tot en ordre.
Fets destacables a partir d’aquest petit moment de pànic
- L’Acadèmia aquest any va decidir canviar el color de la catifa vermella. Aquest any era de color cava.
- Tots els periodistes de la sala vam acordar denominar la nova catifa, antigament «la catifa vermella», catifa de color cava. Per molt que els americans s’entestessin a anomenar-la «Champagne Carpet», ens agrada pensar que tenim consciència ecològica i per tant, ens regim per una etimologia exclusivament de quilòmetre zero.
A partir d’aquest resum tan profundament insubstancial, vull deixar clar que la cerimònia es va celebrar. No és que ens la perdéssim, però tot va sortir bé perquè presentava Jimmy Kimmel. En aquest punt, com que tampoc va dir res que valgui la pena esmentar, he decidit incorporar la figura magnànima de Jimmy Kimmel a un poema de Walt Whitman per tal de deixar palesa la seva presència dins la cerimònia, impossible de descriure a menys que siguis l’autèntic baluard de la retòrica poètica. Diu així:
El negre Jimmy Kimmel aguanta amb fermesa les regnes dels seus quatre
cavalls i la tira penja de la cadena,
Ferme i alt guia el carro de la cantera i se sosté
amb un peu a l’estrep,
La camisa blava L’americana negre li descobreix el coll ample i el pit i
cau sobre el cinturó els ulls dels presents,
La seva mirada és tranquil·la i imperiosa, s’enretira
el xamberg el paracaigudes i destapa el front,
El sol Els focus d’il·luminació colpegen el seu bigoti i els seus cabells despentinats,
i en la negror dels seus membres polits i perfectes
contemplo aquest gegant pintoresc i l’estimo, i no m’aturo aquí.
També vaig amb els cavalls.
«Cant de jo mateix Jimmy Kimmel, n. 12»
(Fulles d’herba, 1855)
Des del primer minut, tot va esdevenir una gala d’allò més normal: pamflets políticament enfocats al consum de tot tipus de luxes com menjar ràpid, joies de televenda, reparació local de sostres per part de Champion Roofing (oferta només aplicable si vius a Altoona o voltants), i vuit mil maneres diferents de formar part de la família Disney en la celebració del seu centenari a través d’una subscripció a alguna de les seves nombroses plataformes, viatjant a Disneyland o entregant un cos decapitat a Walt Disney Studios per finançar el retorn del seu Déu creatiu, entre d’altres. Centenari que, per cert, comparteixen amb els Germans Warner, i per tant, també se’ns oferia una opció per ampliar les esses de German$ Warner*.
*(Cada essa va subjecte a les condicions d’ús exposades per Warner Bros. America, i per tant representa el valor total de l’empresa multiplicat per ell mateix una desena de vegades. El preu total es pot dividir en 172618182718128 quotes de 17218191712 vides humanes. Possible finançament a canvi del cap de Walt Disney i un guió que compleixi les expectatives per a la nova seqüela de Matrix. El pagament comença a partir de la trucada al +666 666 666 666).
Com que s’havia de pagar per trucar i ja ens havíem gastat tots els diners en la retransmissió en directe, no ho vam poder fer. Comprar-ne una cadascun hagués sigut fins i tot millor que tenir cocaïna a l’abast. Germanssssss Warner hagués fet molt de goig.
A partir de cert moment, la son va començar a picar. El mateix de cada any. Entre pauses publicitàries i l’absència del debat dels col·laboradors de Movistar en la retransmissió del canal local número vint-i-cinc de la televisió pública de Pennsylvania, només el tabac ens podia ajudar. Saltar-se el moment en què donessin els premis per poder gaudir d’aquests anuncis tan instructius. Fumar-nos la gala i a comprar, que no cada dia hi ha l’opció de contractar el besnét il·legítim de Rocky Balboa perquè t’arregli les canonades. Si la gala fos realment important, no només hauria sortit Will Smith a repartir quatre gleves, sinó que hagués durat el mateix que un speech de Greta Thumberg a la ONU, exactament quatre minuts i cinquanta-vuit segons, però tenint en compte que a l’Acadèmia li agrada fer una mica de show i cal incloure els discursos d’altres ponents —ja que no només la Greta i Jimmy Kimel (oh, Jimmy Kimmel) tenen dret a parlar—, estic segur que d’haver estat d’una importància extrema no hagués durat més de 6 minuts. Dos minuts extra per als crèdits i tres segons per al discurs de Jamie Lee Curtis, Brendan Fraser i Ke Huy Quan, un per a cada un. Dir gràcies no ocupa més enllà d’això, així que crec que era el més just. La resta de premis els haguessin donat en diferit. El que de veritat importava era que compréssim, així que ens vam dedicar a intentar-ho. Segur que Jimmy Kimmel —oh, Jimmy Kimmel— n’estarà orgullós. Fins i tot vam intentar adquirir una urna de marbre per ficar-hi les cendres de la cerimònia de l’any passat quan feien l’In Memoriam, però seguíem sense un duro perquè, com ja he dit, vam haver de pagar la gala. Ah, i les pizzes. Ara que ho penso em sembla que vam sortir tots amb saldo negatiu (i seguíem sense cocaïna). Si això no és cobrir la gala, ja em direu vosaltres què collons és el que havíem de fer.
A la clausura, s’havia imposat Tot alhora a tot arreu, per tant vaig arribar a la conclusió que tothom s’havia comprat moltes joies, Champion Roofing havia fet l’agost almenys durant els propers cent anys i la gent havia pagat una reducció d’orelles a Mickey Mouse, quinze etapes més de Marvel, una liposucció al vestit de goma espuma de Brendan Fraser i la fusió de Disney i els German$$$ Warner, el logotip dels quals ara tenia vuit mil tres-centes cinquanta quatre esses. Per algun motiu, crec que tots aquells que van tornar amb mi al metro només havien dipositat la confiança en les urnes de marbre. Aquelles cares feixugues, inflades a base d’hòsties amb el canto de la mà pel jet lag cerimònic, només podien voler dir una cosa: o que s’havien quedat sense fons a la targeta després de múltiples inversions per a un futur millor o que no havien vist la gala perquè els importava tot una merda. Està clar que la gala li importa a tothom moltíssim i, per tant, és impossible que fessin mala cara perquè havien de treballar. La indústria —oh, indústria— mai ho permetria. Ella sap el que necessitem i té cura de nosaltres, perquè la Indústria som tots. [Introdueixo a continuació l’himne a la Indústria, composat a partir de l’himne de La Internacional]
Amunt els damnats de la terra els que s’hi esforcen,
amunt els qui pateixen fam ganes de consumir compulsivament,
la força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.
Del passat destruïm misèries,
esclaus emprenedors aixequeu vostres cors,
la terra serà tota nostra,
no hem estat res i ho serem tot.
És la lluita final,
unim-nos i demà
la internacional la llibertat
serà el gènere humà. (bis)
No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans,
obrer cryptogermà, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.
La força del tirà sotmesa
ton puny deixarà quan voldràs;
atiem la fornal encesa,
el ferro Netflix i Disney són fills del nostre braç.
És la lluita final,
unim-nos i demà
la internacional la llibertat
serà el gènere humà. (bis)
Obrers, camperols, Emprenedors la batalla
ha començat i finirà,
la terra la indústria és per qui la treballa,
qui no treballi morirà.
Si del cel de la nostra terra indústria
foragitem dels corbs l’estol,
pau ferma seguirà a la guerra
i sempre més brillarà el sol.
És la lluita final,
unim-nos i demà
la internacional la llibertat
serà el gènere humà. (bis)
Dies sense girs argumentals en gales avorrides que li importen moltíssim a tothom: 001.
