No soc de videojocs, però sí de zombis i de Pedro Pascal. És per això que em vaig llançar sense pensar-ho a veure The Last of Us. No em va frenar que a HBO tinguin el costum (he de dir que per a mi un bon costum) de treure un episodi cada setmana, ni el fet de no conèixer ni haver sentit anomenar el videojoc que la inspira.
Si encara no heu sentit a parlar de The Last of Us, us poso en situació: hi ha un fong que s’instal·la en els humans i els converteix en una mena de caníbals zombis que aboquen la humanitat al col·lapse. Tot i això, (si no, no hi hauria sèrie) hi ha qui sobreviu al desastre. Vint anys després, el món ni és el que era ni és un lloc segur. En aquest entorn hostil, hi trobem en Joel, un contrabandista que veurà com el seu camí es creua amb el de l’Ellie, una noia molt valuosa, ja que té la cura del virus. Ambdós emprendran un viatge ple de perills que hauran superar amb l’objectiu de salvar la humanitat.
Dir que aquesta sèrie de Craig Mazin (Chernobil) i Neil Druckmann (director creatiu del videojoc) és la millor sèrie de l’any és molt agosarat, però el que no es pot discutir és que és bona, molt bona. “S’han fet mil sèries de zombis”, direu. I teniu raó. Hi ha mil sèries de zombis, però aquí hi trobem alguna cosa diferent. The Last of Us és més que una simple sèrie de zombis.
Tot i que a priori ho pot semblar, el més important de la sèrie no són els zombis ni la supervivència de la humanitat, sinó la relació que es va teixint entre en Joel i l’Ellie episodi a episodi. I és que el treball de Pascal i Ramsey és simplement impecable. La química que hi ha entre ells porta l’espectador a voler salvar-los de qualsevol perill, a mantenir-los junts, a mantenir-los amb vida. I mira que les passen magres…
Aquesta complicitat entre els personatges reforça l’aura d’emotivitat i la profunditat del relat i que plana per tota la sèrie. Episodis com el 3 i el 4 estan carregats de sentiment i arrenquen llàgrimes i esglais, però què voleu que us digui… per mi són els millors de la sèrie amb diferència, que ja és dir. Us pensàveu que tot eren zombi-fongs i acció? Que és l’apocalipsi, coi! Una mica de drama, llàgrimes i decisions difícils, no?!
Com a cirereta del pastís hi trobem els conflictes polítics i socials que es van desencadenar arran de la pandèmia: un govern militaritzat, un grup de rebels, escassetat d’aliments, comunitats tancades, zones de quarantena… Una forta dosi de realitat que posa sobre la taula què implica sobreviure a una apocalipsi zombi, i ja us dic que no és agradable de veure. Per sobreviure i per salvar els que més estimes s’han de prendre decisions difícils i, de vegades, s’ha de prémer el gallet o utilitzar el ganivet. O tu o ells.
Sembla que amb tots aquests ingredients ja ho tindríem tot per triomfar, oi? Doncs a més de tot el que hem comentat hi ha hagut una inversió molt gran (més de 100 milions) per obtenir una producció rodona en tots els aspectes tècnics, però molt especialment pel que fa a efectes especials i la caracterització dels zombis, la qual trobo molt encertada, ja que és vistosa, impactant i repugnant. No serien uns bons zombis si no fessin angúnia, fàstic i un puntet de por.
La cosa no acaba aquí, perquè tindrem segona temporada, la qual s’estrenarà o bé a finals del 2024 o a principis de 2025. La trama i el repartiment complet encara són un misteri, però espero que estigui a l’alçada d’aquesta primera temporada a la qual no puc trobar cap defecte.
