Ja fa temps que Mike Flanagan s’ha convertit en un dels meus directors i guionistes preferits. Poques persones han aconseguit agafar tres noms de la literatura de terror (Shirley Jackson, Henry James i Edgar Allan Poe) i triomfar amb adaptacions lliures de les seves obres. De fet, adaptar obres clàssiques sempre té un risc. Els fans dels originals poden ser molt perversos, encara més que les ficcions que ha creat Flanagan. Però si una cosa tenen de bo les tres sèries de cases maleïdes del director americà, és que no tenen pretensions de ser adaptacions fidedignes, sinó que el que volen és explicar una història, potser nova, potser apedaçada, però sempre des de la veu del cineasta i no pas des de la de l’autor.
Comencem pel principi, el 2018, Netflix va estrenar The Haunting of Hill House, títol homònim de la novel·la de Shirley Jackson. Era una adaptació. L’acció s’ubicava en l’actualitat i jugava pràcticament amb tots els mateixos personatges per fer-nos entrar de nou a la pertorbadora Hill House. El 2020 i pràcticament amb el mateix equip (fins i tot d’actors), Flanagan jugaria amb The turn of the screw de Henry James per crear The Haunting of Bly Manor, aquesta vegada amb un canvi de títol. L’obra de terror de James seria la premissa perfecta perquè Flanagan tornés a adaptar una obra clàssica del terror i la portés al seu terreny cinematogràfic.
Ara, aquest 12 d’octubre, a part de la desfilada militar, que prou terrorífica és, s’ha estrenat The Fall of the House Usher i tornem al títol homònim de l’obra que adapta, en aquest cas d’Edgar Allan Poe. Si bé, el títol ha perdut el haunting, que no us enganyi, ens tornem a torbar davant d’una casa, o més aviat una família, maleïda. Flanagan torna a comptar amb alguns dels actors que ja han format part de la saga com Carla Gugino, Kate Siegel o Henry Thomas, entre d’altres, però també amb un Mark Hamill interpretant l’advocat Arthur Gordon Pym.
Si sou fans de Poe, ja haureu detectat en aquesta crítica que a veure què hi fa Pym amb la casa Usher. Doncs potser aquesta és la millor part d’aquesta nova adaptació. Flanagan parteix de l’obra de La caiguda de la casa Usher de Poe, però en realitat estem davant d’una sèrie antològica que lliga, regira, empelta, uneix, desmembra i enganxa les grans obres de l’escriptor americà. Els capítols són: La màscara de la mort roja, Els crims del carrer de la Morgue, El gat negre, El cor delator, L’escarabat d’or, El pou i el pèndol i El corb, però no són independents. La sèrie narra la història i maledicció de la família Usher, un conjunt d’ànimes podrides i riques que es veuran empeses a unes morts atroces i violentes. La família Usher és poderosa, cada membre té un negoci, sovint també podrit, igual que ells, que els acabarà empenyent a la mala fortuna. El que no saben és que són el progenitor i la seva germana els culpables de tot el que els passarà. Un Succession terrorífic i gore que a més aprofita per criticar les empreses farmacèutiques, perquè els Usher tenen bastant de Sackler.
El relat de Flanagan comença quan Roderick Usher (Bruce Greenwood) convida un fiscal, Auguste Dupin (Carl Lumbly), per fer-li una confessió. Asseguts en dues butaques atrotinades en una casa encara més atrotinada, Usher anirà desllorigant què l’ha portat a voler confessar el què ha passat: la mort els seus sis fills de cinc mares diferents, cada una inspirada en un relat de Poe. Així doncs, a través de flaixbacs o flashforwards, l’argument anirà descobrint què s’amaga darrere de l’imperi que han forjat en Roderick i la Madeleine Usher (Mary McDonnell).
És possible que la meva opinió no sigui gaire popular entre els espectadors, però hem de partir del fet que, a mi, Succession, més enllà de la primera temporada, no em va acabar d’agradar. De fet, em costen bastant les ficcions protagonitzades per les classes altes, però he de reconèixer que aquesta sí, aquesta per a mi la clava. Potser també tinc una visió esbiaixada pel fet que Poe és un dels meus autors preferits, o potser això fa encara més objectiva la meva opinió. Sigui com sigui, Flanagan m’ha transportat a un ambient claustrofòbic, dens, terrorífic i molt molt gore. Crec que no he tingut la sensació de terror corporal que sí que vaig tenir amb Hill House i Bly Manor, les mansions gòtiques tenen un no-sé-què diferent dels despatxos amb estils nòrdics minimalistes. Però la podridura d’aquesta família i la caiguda en picat de l’imperi, barrejat amb totes les picades d’ullet a l’obra de Poe, faran que segurament no trigui gaire a tornar-me-la a mirar. No sé si he estat capaç de copsar tots els ous de pasqua que Flanagan ha sembrat i vull poder-ho fer.
Ara bé, més enllà de la ficció, si una cosa ha sabut fer bé Flanagan ha estat aquesta aproximació real des del gènere a un tema tan d’actualitat i terrorífic com és el mercat dels opioides als EUA. Que no us espantin ni el ritme lent ni els monòlegs pausats, tot està col·locat al mil·límetre perquè no es pugui respirar, perquè t’entrebanquis a cada escena i perquè pateixis i gaudeixis amb la caiguda de l’imperi farmacèutic Usher, un plaer que encara no hem pogut degustar a la vida real amb els Sackler. Gènere i drama real per fer crítica. Amb això a mi ja em tenen.
