Feia just 5 anys que Demián Rugna arribava al Festival de Sitges amb Aterrados, i es convertia en una de les pel·lícules més esfereïdores d’aquella edició de 2018. Personalment, el situava al meu top5 occidental d’aquella edició del festival per mèrits propis, i era qüestió de temps que tornéssim a sentir el nom de Demián Rugna.
I ha estat per aquest Sitges 2023, quan ha tornat i ha triomfat. Cuando acecha la maldad continua retorçant els tòpics del gènere del terror —aquest cop focalitzant-se en el folk horror—, i ha convençut tothom guanyant el premi a millor pel·lícula de la Secció Oficial a Competició, el guardó principal del certamen. Si a Aterrados l’acció es situava en una Argentina d’urbanitzacions amb cases adossades, Cuando acecha la maldad canvia de geografia i se’n va a l’Argentina rural, a un poblet remot on dos germans descobriran un home infectat per forces desconegudes i que clama perquè el matin. Espantats per la llegenda de l’Embichado, el perillós dimoni de la zona, els germans s’enduran el cos de l’home lluny de casa només per descobrir que no només ja és tard, sinó que el seu gest ha ampliat perillosament la zona d’acció de les Forces del Mal.
La narrativa és totalment diferent de la d’Aterrados, ja que no juga amb el misteri al voltant de què pot estar passant. Des del primer moment saps que l’Embichado campa còmodament per les terres remotes de l’Argentina, i el que ens posarà la pell de gallina és com, de mica en mica, descobrirem la naturalesa d’aquest dimoni, com posseeix les persones i fins a quin nivell és retorçat en els seus plans. Junt amb un cert punt de crítica social més que evident, en què es veu els agents de l’autoritat ignorant els successos del film perquè els afectats són gent pobra o desfavorida que viuen en granges humils, les accions de l’Embichado aconsegueixen crear un ambient malsà que durant la primera meitat de la pel·lícula et manté enganxat al seient i amb por de parpellejar.
S’ha de dir que la pel·lícula no és perfecta, i és que en la segona meitat la tensió disminueix molt i es converteix en un bon film de folk-horror però més típic, amb certs flirtejos amb Los Chicos del Maiz. No obstant això, la primera part de la pel·lícula és tan terrorífica (sense ser gens violenta i sense usar jump scares) que se li perdona la baixada de tensió, i potser s’agraeix, perquè hi ha moments especialment incòmodes. I és que certes escenes se’t queden gravades a la retina, sobretot quan un dels germans protagonistes corre a la casa de la seva exdona, a la ciutat, amb qui té 2 fills —un d’ells autista— i que viu amb el seu nou marit en un entorn econòmicament més estable. La forma com Rugna juga amb els plans de càmera i els silencis sobrenaturals en contraposició a l’acalorada discussió entre l’exparella, quan la dona es nega a fugir d’allà amb els nens, és excel·lent; sobretot, quan tot es capgira amb les possessions de l’Embichado: algunes perquè la càmera te les està mostrant abans que passin i no vols que passin, i altres perquè no t’esperes que els posseïts facin el que fan.
A la roda de premsa amb Rugna i l’actor principal, Ezequiel Rodríguez, es van deixar entreveure detalls interessantíssims de la pel·lícula, com que l’Embichado no pertany a cap mite existent del folklore argentí i és totalment inventat pel director. Rugna va explicar que preferia agafar mites d’aquí i d’allà i fabricar-se el seu Embichado a mida, ja que la violència i el terror, pel qual sent un gran amor narratiu, només són una eina per explicar allò que ell considera un conte, i no volia quedar-se sense poder explicar el que volia per limitacions del mite. Tanmateix, els productors Fernando Díaz y Roxana Ramos treien pit merescudament, ja que Cuando acecha la maldad no només es va gestar al Sitges Fanpitch, sinó que ha estat la primera producció llatinoamericana de Shudder i la primera a ser rodada en castellà. També hi era la directora d’art, Laura Aguerrebehere, que va explicar que els interiors de les cases de la pel·lícula estaven tal qual, i que molts actors de la pel·lícula eren gent local i la propietària de la casa, els quals es van involucrar moltíssim en la pel·lícula.
Només una última recomanació abans de veure la pel·lícula: respireu fondo, però sobretot, mireu-la amb subtítols, encara que siguin en anglès (com es va projectar a Sitges). Sí, està parlada amb argentí, però amb un accent tancadíssim, rural, molt d’interior, i no és per a res semblant a l’argentí del cinema al qual estem acostumats. Costa molt seguir què diuen, i no ho dic jo: està corroborat per un col·lega argentí que va veure la pel·lícula al Festival i estava preocupat perquè s’hagués pogut seguir bé pel públic. Esteu avisats.
