A l’escola de les meves filles, aquest curs, es va proposar un club de lectura diferent: un en què adults i infants compartíssim lectures. És un club de lectura que arrenca i que va fent via i el millor de moment han estat les lectures que hem començat a compartir. En el nostre cas, El castell ambulant, la primera de totes, ha servit per segellar una activitat en família que feia temps que teníem una mica descuidada: la lectura en veu alta.
Quan les grans (que ara tenen tretze anys) eren petites, llegíem molt en veu alta, moltíssim. Després va arribar la petita, sis anys de diferència, i les lectures entre unes i altres no podien ser les mateixes. Les grans van començar a llegir soles, a escoltar audiollibres. La petita va demandar més. Amb El castell ambulant, però, ha passat una cosa màgica: totes quatre l’hem gaudit. Hem rigut moltíssim, hem patit, ens hem fet embolics i els hem aclarit, hem volgut cada nit tenir més estona per llegir “un capítol més, un capítol més, un capítol més!”. Ens hem fet fans d’El castell ambulant, de la Sophie, del mag Howl, d’en Michael i en Calcifer, fins i tot de la bruixa de l’Ermot, de l’espantaocells, del gos-home, de…
Publicada en català a la col·lecció juvenil de Raig Verd, Indòmita, i traduïda per Bel Olid, El castell ambulant, de l’escriptora britànica Diana Wynne Jones (Londres, 1934 – Bristol, 2011), es va publicar per primera vegada el 1986 i des d’aleshores no ha deixat de reeditar-se, traduir-se i guanyar premis. Té també una adaptació al cinema d’animació creada per l’Studio Ghibli i dirigida per Hayao Miyazaki, de la que parlaré breument al final de la ressenya.
Tal com comentava abans, es tracta d’una novel·la més que apta per a totes les edats. He pogut constatar, en llegir-la en veu alta totes juntes, que hi connecten els més menuts (gràcies a la mediació de la lectura en veu alta, si no no hi podrien accedir, ja que és una obra llarga), però també els adolescents. El gènere concret seria la fantasia d’aventures o les aventures en un món de fantasia. No es tracta de fantasia èpica, i per això, entenc, encaixa tan bé en l’univers Ghibli. Té un punt absurd i una pota al món real que pot ser difícil de copsar pels més petits, però que la dota d’una profunditat que als adults ens meravella. I sobretot té molta aventura, molta màgia i molt, molt d’humor: un humor amable, divertit perquè sí, un humor que enganxa des de la primera pàgina i que obre la porta a tots els lectors. Estilísticament, la narració no s’excedeix gens en descripcions tedioses: va al gra, a l’acció, al que importa. I amb el que va passant, amb les accions i reaccions dels personatges, amb els diàlegs, ens mostra tot un món sense que li calgui posar-hi adjectius.
He llegit en altres ressenyes que és també una novel·la sobre fer-se gran, però penso que la majoria de novel·les que tracten de gent jove (i no tan jove) van sobre fer-se gran. Per a mi és fonamentalment una novel·la de personatges: són rics, complexos, rodons, amb virtuts i amb defectes i de cadascun d’ells en penja una història (un passat, un present i un futur). Això passa amb tots els personatges, fins i tot els més secundaris, però sobretot amb els dos protagonistes: la Sophie i el mag Howl.
Ella és la filla gran en un món regit la lògica dels contes, és a dir, un món on ser la filla gran vol dir que no faràs res a la vida, ja que això queda reservat per als tercers fills. És una noia que no creu gaire en ella mateixa, molt normativa (endreçada, neta, obedient, resignada) que anirà traient un caràcter d’aquells que fan posar recte tothom. Ell és un mag egocèntric, presumit i obsessionat només a enamorar noies que acaba abandonant tan bon punt cauen rendides als seus peus. També és un mag poderós, l’únic capaç d’enfrontar-se a la terrible bruixa de l’Ermot. I un somiador entranyable i encantador.
Pel que fa a l’adaptació de l’Studio Ghibli de la novel·la he de dir-vos que es va generar a casa un debat interessant. La pel·lícula és molt bona, ens va encantar, com totes les que porten el segelll de Ghibli i Miyazaki. Els dibuixos són brutals; la recreació del món que Diana Wynne Jones mostra al llibre, a l’alçada de les (altíssimes) expectatives; i la trama, malgrat les modificacions evidents per adequar-se a un guió d’una hora i trenta-sis minuts, funciona molt bé. Ara bé, tres de quatre ens quedem amb la història completa, la de la novel·la. Perquè les novel·les tenen més espai i vam trobar a faltar moments increïbles que al llibre sí que hi sortien. La fórmula ideal és, com sempre, llegir primer el llibre i mirar després la pel·lícula. En aquest cas totes dues valen moltíssim la pena.
El castell ambulant, de Diana Wynne Jones, publicat per Raig Verd (col·lecció Indòmita) i traduït per Bel Olid, està disponible en rústega i en tapa dura. La coberta és obra de Marina Vidal. L’anime de l’Studio Ghibli està disponible a Netflix només en castellà i anglès.
