Reconec que no m’agraden les sèries de professors. Normalment cauen en l’estereotip tant pel que fa al professorat com pel que fa a l’alumnat i es veuen situacions d’allò més inversemblants. Pel que fa al professorat, hi sol haver el professor “macarra”, un altre que segueix les normes al peu de la lletra, el frustrat, l’apassionat, etc. i la realitat és més complexa i més enrevessada que tot això. Pel que fa als alumnes, “otro tanto”: alumnes que pateixen violacions, drogodependents, amb problemes familiars, víctimes de bullying, homosexuals que volen sortir de l’armari… I és veritat que els problemes que es veuen en sèries de televisió o pel·lícules es poden donar en la realitat (he vist coses que no creuríeu), però el que està clar és que tots els problemes no es donen dins d’una mateixa classe. No tothom està tan cardat, coi. I per què ho explico tot això? Perquè Rita és una sèrie de professors, però no la típica sèrie de professors.
La Rita és el primer element trencador de la sèrie. És una professora que fuma, amb una vida sexual molt animada, una manera de veure el món molt particular, i també una molt bona educadora; una cosa no treu l’altra. Podríem dir que és una professora conservadora en molts aspectes, però molt innovadora en molts d’altres. El personatge, interpretat per Mille Dinesen, és molt complex i es troba en lluita constant per mantenir l’equilibri i la coherència, la qual cosa la porta a espifiar-la en alguna ocasió i a sortir-se de la norma. Capítol a capítol anirem coneixent millor la Rita i tot el que l’envolta i, el més important, com s’enfronta als repte diari de ser una professora del segle XXI.
La sèrie també innova en el tractament dels problemes a què s’ha de fer front en aquesta escola, però sobretot en les solucions. Al llarg de les cinc temporades, hi trobarem els típics temes: alumnes conflictius, drogues, sexe, bulliyng, autoestima… però també personatges i situacions més atípiques, com l’aparició d’una còpia de Greta Thunberg, un professor assetjat pels seus alumnes o els problemes econòmics del centre, entre d’altres. Els problemes dins de la sala de professors i la vida personal de la pròpia Rita també ocuparan el seu lloc a la pantalla, però, com deia, més enllà dels problemes plantejats, el més atractiu de la sèrie és com aquests es resolen, perquè en moltes ocasions, l’arrel del problema seran els pares dels alumnes. Així doncs, la sèrie ataca de valent el conservadorisme d’alguns progenitors, però també el progressisme més absurd d’alguns altres. La Rita serà qui haurà de afrontar els embats d’uns i altres (professors, alumnes i pares) amb l’objectiu de mantenir l’statu quo.
Però no estarà sola en aquesta aventura educativa, sinó que l’acompanyaran la Hjørdis, una altra professora incansable i un dels seus suports incondicionals; en Rasmus (Carsten Bjørnlund), el director del centre; la Helle, (Ellen Hillingsø); i els seus tres fills. Tots plegats, formaran l’entorn, de vegades complex, de la Rita.
Al meu parer, en totes les temporades veurem la Rita en acció i en el seu paper com a docent, però la primera temporada serà la més centrada en la seva vida acadèmica. En la resta de temporades comencen a agafar més pes els seus problemes personals, moltes vegades, també vinculats als professionals. Tot i així, temporada a temporada, ens quedarà clar que ser professor de vegades és difícil, i que la feina va més enllà de donar una classe. En moltes ocasions fem de mediadors, de psicòlegs, de pares i mares i d’amics. I això sense oblidar els drames i vivències personals, les quals, inevitablement, ens poden fer trontollar en el nostre dia a dia i ens fan ser el que som, també com a docents. La Rita demostrarà que preocupar-se pels seus estudiants i ajudar-los de vegades passa per emprendre accions poc ortodoxes i, fins i tot, travessar la fina línia que separa la vida acadèmica de la personal. Implicar-se molt de vegades és inevitable i se’n pot sortir esquitxat.
El millor
El personatge de la Rita. Diu sense embuts allò que tothom pensa. Es mulla.
El pitjor
Hi ha algunes situacions inversemblants. Hi ha un punt d’exageració.
