Vaig conèixer I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian (Comanegra, 2021), gràcies a un article que fa uns mesos va publicar la Tina Vallès sobre la novel·la a VilaWeb. Em va fascinar com en parlava i com elogiava la feina de la traductora, la Marta Nin, i de retruc l’agraïment que feia a l’editorial per haver donat una oportunitat a la seva proposta. Sovint, ens oblidem que quan llegim traduccions, en realitat, el que estem fent és submergir-nos en la ploma de qui l’ha traduït i en aquest cas, us ho ben asseguro, la feina que ha fet la Marta Nin és d’una professionalitat excepcional. De fet, fa ben pocs dies li ha valgut el Premi Nollegiu de Narrativa traduïda.
I quin gust té aquesta delícia? És difícil de definir, la veritat, perquè és una mena de calidoscopi que ens fa tastar la memòria, els records i la força de les creences. La fe que ens protegeix i ens empara. I la voluntat. Al contrari del que pugui semblar a simple vista, I del cel van caure tres pomes és un llibre amb un missatge esperançador en un poble que pràcticament està a punt de desaparèixer, tret que el fa especial.
Sempre m’ha entristit veure com hi ha llocs recondits que amb el pas del temps es van fent fonedissos. Els temps canvien, la modernitat arriba i els ambients rurals cada vegada són més anecdòtics. Per això m’agrada llegir sobre aquests espais, crec que plasmar-los en paper els eternitza. És cert que Maran, el poble armeni protagonista de la novel·la, és fictici, però és una ficció que, de tan certa, traspassa les pàgines. T’hi trobes. I cala ben endins. Maran, un lloc on la “soledat eixordadora” inunda totes les cases, a part de ser un indret que de mica en mica deixa de ser-ho, és també la seva gent, que amb esforç, perseverança i bon veïnatge el manté viu. En aquest poble al bell mig del Caucas, creuen en els somnis i els senyals, són supersticiosos, i hi ha una mena de força ancestral i rondallística que hipnotitza. Si heu llegit L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky (Les Hores, 2019), entendreu una mica què vull dir. I si no l’heu llegit, us recomano molt que ho feu si voleu trobar-vos amb un personatge inoblidable.
La història té com a eix central l’Anatòlia, una dona que ronda la seixantena i que sent que està a punt de morir. A través d’anades i vingudes entre present i passat, anirem coneixent qui és i com conviu amb la solitud i una biblioteca, un refugi amb un gran poder sanador. Però també coneixerem, de mica en mica, els seus veïns: en Vanó, en Vassil, la Iassaman, la Valinka…, la gastronomia —molta!— i els seus costums. Personatges que són tant o més protagonistes que ella i acollirem de bon grat. Alguns d’ells moren, d’altres bateguen fins al final, però el més bonic és que l’essència de tots, vius o morts, perdura, perquè o bé retornen en forma de flashback o bé hi ha qui els recorda, i aquesta és una de les grans virtuts del llibre. Us confesso que m’he fet una mica d’embolic amb els noms. Quan em treuen de l’onomàstica nostrada o anglesa, a vegades em costa una mica situar-me i això no fa més que recordar-me que he de sortir més sovint d’aquest búnquer occidentalitzat que em té atrapada i eixamplar fronteres literàries.
Bé, tornem a les pomes: Abgarian estructura el llibre d’una manera que m’ha captivat i que fructifica; amb una narració molt fluida i farcida d’un lèxic molt ric i descriptiu, però gens embafador (ja ho diu, l’autora: “Com més senzilles són les paraules, més revelador n’és el significat”). Cada capítol és com un conte sobre cada personatge. En certs moments crec que fins i tot podrien funcionar de manera independent, però és deliciós veure com al llarg del llibre totes les trames s’entrelliguen i acaben conformant una novel·la coral, com un mosaic, plena de detalls i simbolismes d’una força extraordinària: un paó, un quadre, una dalla… I les pomes. És curiós, però aquestes pomes tan anhelades no apareixen fins ben bé al final en forma d’ensenyança i que, vist amb perspectiva, jo percebo així: “una per a qui ho va veure” —els personatges—, “una per a qui ho va contar” —l’autora— “i la tercera per a qui ho va escoltar” —els lectors. Qui sap, podríeu interpretar-ho ben bé de moltes altres maneres i serien totes vàlides.
Ja veieu que I del cel van caure tres pomes té una essència molt particular que gira entorn d’un toc místic i de llegenda. Entenc que això pugui allunyar alguns lectors, però també sé que qui s’hi atreveixi quedarà del tot enamorat d’aquest petit tast de la cultura armènia i el seu bon fer, calmat i molt encoratjador.
