Divendres, 25 de setembre de 2020

Sí, ho sé. El títol sembla tret d’un reportatge diari de’n Piqueras. Però no n’hi ha per menys. El matí serà més dur que un dia sense pa. Pa congelat. En Marc m’escridassa perquè no vull sortir del llit, però és que tinc lleganyes i em costa obrir els ulls. D’aquí deu minuts hem de ser el Principal per veure la pel·lícula més rara de la setmana, Casa de Antigüedades, una producció de Brasil que poc té a veure amb Dos conejos o Ciudad de Dios. Quedeu-vos amb això, val més que us salteu el paràgraf que ve a continuació. L’escriuré per no perdre el fil, encara que és possible que acabi perdent els papers.

La pel·lícula parla de… és un home que treballa a una fàbrica de llet i d’un dia per l’altre li retallen el sou. A partir d’aquí es veu obligat a… descobreix… se’n va a passejar… és igual, no sé com seguir aquesta merda. Hi ha una casa al mig del bosc. El senyor té un gos i hi ha uns nens que el disparen. A partir d’aquí, l’home busca… l’home segueix vivint… dorm a la casa… no tinc gaire clar què passa. Es troba els nens que han maltractat el seu gos perquè… l’home no viu realment a la casa del bosc però… masses llacunes. I no és per la son, és que realment costa més d’entendre que la moda de fer-se tatuatges a la cara. L’home coneix a una noia a un bar que resulta ser la filla de… la filla de ningú important. Plans de transició, llums rares i un cunnilingus del senyor a la mare de la noia que no ve gaire al cas. Li diu que és una vaca. Escenes de suor i sang. L’home es disfressa… l’home es transforma… l’home es pensa que és un brau… metamorfosi… això és impossible. Si no en veieu cap crítica al respecte és perquè cap de nosaltres és expert en el folklore brasiler. Ehm… a veure… us intento explicar el final si me’n surto, encara que em faria falta una bona dosi de cafeïna, o cocaïna, fins i tot, si vull que això arranqui d’una puta vegada. Al final hi ha uns senyors que el linxen i… crèdits. Ja era hora.

Val més que tornem a començar.

Al sortir de la sessió, tinc un mal de cap digne de la ressaca de dilluns. El mal temps comença a fer efecte en les dosis recomanades de vitamina D. I això no passa amb un suc de taronja. Ara, a part de la pluja, ja de per sí molesta, el cel ha decidit posar en marxa el ventilador. Més d’un, de fet. Bufa el vent com si ens haguéssim posat davant d’uns reactors nuclears. Em recorda al que passa sota els coets quan s’enlairen. Llum, foc, destrucció. Les onades trenquen amb força sobre el pont. Si no fos perquè estem a molts quilòmetres de Tarragona, juraria que acabem de pujar al Tutuki Splash. De cop, el cel s’obra i, entre els núvols grisos, apareix una cara gegant, encara més grisa, cabells llargs i negres i una veu de tro estrident. És la Rocío Jurado que ha vingut a entonar la cançó de tota una generació. Cómoooo unaaaa olaaaaaaa.

—Hòstiaputavergesantíssimalamarequel’haparit! —en Marc s’espolsa com un gos petaner acabat de sortir de la platja. I això que portava l’impermeable salvavides. Ara, a més de mal vestit, va moll. Me’n enric mentre el vent em rebenta la cara i em posa les galtes com si tingués la boca oberta davant un bufador de fulles. Dels totxos. Dels que utilitzen els jardiners de primera divisió.

Una de les embranzides aquàtiques ens ha caigut a sobre com un pes mort, arrossegant-nos uns pocs metres més enllà de la vorera. Els cotxes frenen bruscament i mostren una apatia terrible al fer sonar els seus clàxons estridents. Cap d’ells és capaç d’entendre que si seguim així, no tornarem vius. És clar, des dels seus Mercedes polits amb seients de cuir, la vida és veu de color rosa. Burgesos intolerants de merda.

Quan arribem al Kursaal tothom ens mira. Ningú vol caminar rere nostre, no fos cas que patinessin i s’obrissin el cap. La majoria són gent gran, ho entenc. Val més que preneu cura, que sou la veu de la consciència. Sense vosaltres, a aquestes alçades tothom s’hagués afaitat la cella dreta i s’hi hagués tatuat ORGULLO o alguna merda de l’estil, en lletra cursiva i demés floritures de macarra.

Després d’escriure la crònica pertinent, mengem uns pintxos i anem a fer migdiada. Una dutxa ràpida i cap a l’Antic Berri, mentre en Marc s’allunya amb el seu impermeable (que ja conforma una capa més de pell) i uns calçotets de recanvi a la butxaca de darrere. Ara ho entenc tot. S’ha dedicat a col·locar calçotets estratègicament per no anar calat. Suposo que el maluc portava dies avisant-lo. Aquest puto coix és tot un geni de la logística, no sé pas què faria sense ell.

Em veig obligat a agafar un taxi, ja que, degut al seu pes, és menys susceptible de sortir volant cap a la platja. Sessió triple: La Verónica, Wuhai i Miss Marx.

La primera, em sorprèn gratament. Encara que parla de la dona d’un futbolista que està tan ansiosa per aconseguir seguidors a Instagram que munta tot una trama complicadíssima perquè la gent li faci cas. Mata a dues filles (bastant acabades de néixer), obliga al seu marit a mantenir relacions sexuals amb cinc noies mentre ho grava d’amagat i llavors ho filtra a la premsa, parla amb la mare morta del seu marit, maltracta les seves amigues, plora… en resum, una bona dosi d’humor abans de veure la segona, Wuhai. Aquesta, és encara més divertida: un home amb problemes econòmics perquè deu diners a tothom i un amic que no li paga els diners que li ha deixat perquè munti un negoci. El peix que es mossega la cua. La seva dona, d’altra banda, està embarassada, però el fill no és seu. La dona li posa les banyes. La bola es va fent grossa fins que ell explota, crema el negoci del seu amic i atropella la seva dona després de saber que li ha posat les banyes. Quan s’adona que no està morta, l’escanya fins assegurar-se d’haver fet bé la feina. Truca a la policia i li demanen què ha passat. De sobte, un infermer detecta que la seva dona encara mostra constants vitals i que l’han aconseguit estabilitzar. S’emporten a l’home a comissaria. Pausa per anar a sopar.

No sé què passa aquest any, però sembla que s’ha organitzat un complot perquè tots els de premsa ens fotem un tret només de sortir de cada sessió. Segurament formi part d’un pla molt elaborat del Club Bilderberg. George Soros, tots coneixem les teves intencions. De fet, la pel·lícula més lleugera que vam veure va ser Seize printemps i parlava de la relació d’una noia de setze anys amb un home de trenta –cinc. Imagineu-vos com està el panorama. Els meus pares, per telèfon em reclamen que no begui tant, però no entenen que així és impossible. Vosaltres escolliu, o drogues o una pistola carregada. Les pel·lícules, d’acord al clima. Tot ruixats i temporals.

L’última sessió resulta més simpàtica. Miss Marx, dirigida per Sussanna Nicchiarelli, és una classe magistral de feminisme d’època que barreja una banda sonora punk amb imatges d’arxiu i la protagonista, la filla de Karl Marx, trencant constantment la quarta paret. Desafortunadament, la pel·lícula s’acaba amb el suïcidi de la protagonista, derivat de la infelicitat d’estar enamorada d’un parrac d’home. És una història real, busqueu-ho al Google. Llàstima, perquè anàvem molt bé. Però les coses són així. La opressió patriarcal no descansa, per molt que demà sigui cap de setmana.

A la sortida de la sessió, el vent ha empitjorat. És tard i no hi ha cap local obert on passar el fred i les penes amb un bon Patxaran. Encara que avui, potser, no n’hi ha prou amb només una copa. Tinc la necessitat d’oblidar la jornada d’avui. Espereu, que potser em serà possible. Just a l’altra banda del carrer veig uns llums de neó: BAR RESACA. És impossible que això pugui estar tancat. Només d’acostar-m’hi, hi ha tres persones protegint la cova del drac. Una noia de Sevilla, un noi de Córdoba i un senyor basc amb molta mala baba. La hidra.

—Hombre! Pero si aquí tenemos a Dartañán! —exclama el senyor basc amb mala baba quan veu els meus cabells molls i el meu bigoti mal crescut.

Més que en Dartañán semblo un gos moll amb sarna, però val més que em faci el simpàtic si el que vull és emborratxar-me. Entre nosaltres, puc sentir una connexió immediata. Tan immediata que, gairebé sense ni demanar-ho, ja tinc un patxaran a la barra.

—Un pitillo?

El senyor basc em convida a fumar i m’explica a poc a poc amb qui estic parlant. Pel que sembla ser, la noia de Sevilla és la Cristina Martín, escriptora del top ventes La verdad de la pandemia. Ara sí que tinc més clar que mai que és tot un pla organitzat pel Club Bilderberg, i qui millor que ella perquè m’ho confirmi. No sé si el vent seguirà bufant, però el que tinc ben clar és que acabo de trobar els mosqueters que em feien falta per iniciar la revolució contra la tirania del Compte Richelieu. O, almenys, parlar-ne mentre se’ns encalla la llengua. Ara sí, menys mal, tot a lloc.