Hi ha llibres de cinema ben curiosos. Aquest és un d’ells. No és un assaig ni una autobiografia a l’ús. És tota una revelació ben documentada, narrada en primera persona i escrita amb el cor a la mà sobre com es va produir l’epopeia Spartacus (1960). Un drama explicat per un divertit Kirk Douglas (1916–2020) que va acabar aquest llibre (editat per Capitán Swing) quan tenia només 95 anys.

Mirar enrere sovint no és fàcil. La memòria pot jugar males passades i el calendari de successos de fa més de cinquanta anys pot trontollar. Això no li passa al protagonista de Champion (M. Robson, 1949), Detective Story (W. Wyler, 1951), The Bad and the Beautiful (V. Minnelli, 1952), Lust for Life (1956) o Gunfight at the O.K. Corral (J. Sturges, 1957). Recordem que ja va publicar la seva famosa autobiografia l’any 1988, El hijo del trapero (Ediciones B), i que té la gran habilitat de portar-te com vol pel relat, com el bon narrador d’històries que és.

El llibre Yo soy Espartaco és sobretot un retrat fidel d’una època de Hollywood, l’anomenada ‘Caça de bruixes’ del  mcartysme en plena guerra freda. Un trist moment històric en el qual en el si de la indústria del cinema, es van interrogar actors, directors i guionistes arran de les seves simpaties cap a organitzacions d’esquerres i, davant de l’amenaça de quedar-se sense feina, molts acabaven delatant altres companys. Dalton Trumbo era el guionista millor pagat de Hollywood quan l’any 1947 va ser citat per a comparèixer davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes, que investigava nord-americans sospitosos de ser comunistes. Ell va ser el més famós dels anomenats Deu de Hollywood, deu cridats a testificar que es van negar a respondre cap pregunta. Tres anys després, ingressava a una presó federal per desacatament al Congrés dels Estats Units.

Kirk Douglas explica molt bé com tots aquells sospitosos de ser comunistes no només van ser oblidats per l’indústria, sinó que van tenir una vida miserable. El gran mèrit de Douglas va ser escollir a Dalton Trumbo per escriure el guió, ressuscitar-lo pel món del cinema i  tornar a col·locar el seu nom als títols de crèdit de Spartacus (dissenyats per Saul Bass).

Aquesta obra té llavors un doble poder. Primer, el d’imaginar a l’avi Kirk de 95 anys assegut al seu sofà preferit explicant-te una bona història; i segon, el de viatjar al Hollywood daurat dels anys 50 i visualitzar, pas a pas, la difícil aventura de produir aquesta pel·lícula en aquell moment concret i amb aquells companys de viatge.

Cada capítol comença amb una cita del film; a més, cada pàgina està narrada amb força i cada paraula és contrastada per una meticulosa investigació dels seus arxius i els de l’Universal. De propina, el lector trobarà al final del llibre diferents fotografies del rodatge (algunes inèdites) que segur faran les delícies del més cinèfils.

No només això, sinó que el veritable plaer de l’obra recau en un llaminer grup d’anècdotes cinèfiles. És a dir, on i quan Kirk Douglas va trobar la novel·la ‘Spartacus’ de l’autor Howard Fast, sota quin pseudònim signava Dalton Trumbo les diferents versions del film, com Tony Curtis li va demanar figurar al càsting, quina va ser la manera d’enrolar a Charles Laughton, com va enganyar a Lawrence Olivier, com Bryna (la seva productora) va quedar-se sense un cèntim, com lluitaven contra la producció de The Gladiators de la United Artists protagonitzada per Yul Brynner, com la Universal Pictures comprada per Lew Wasserman va acabar invertint 12 milions de dòlars i, sobretot, com el llavors jove director Stanley Kubrick va ser escollit de retruc i les seves incessants baralles durant tot el rodatge i muntatge.

Yo soy Espartaco és doncs una mirada clara i crítica, des de la vellesa, sobre cadascuna de les valentes decisions que ell mateix va prendre, entre elles la d’acabar amb l’ostracisme de Trumbo i la fi de la llista negra de Hollywood.

Agradarà a…

Tothom que gaudeixi d’una bona història.

No agradarà a…

Persones que dubtin del relat de Kirk Douglas.