Com diem adéu a una pèrdua? Com acceptar que algú ja no hi és i no tornarà? La mort: l’antítesi de la vida, l’enemiga de l’home, el tabú de la societat. Des de fa tres setmanes intento comprendre i, a la vegada, assimilar què fer i com gestionar la situació i les emocions quan perds algú proper, algú que és un pilar per tu com la mare o, en el cas d’en Siri, el protagonista del relat curt El temps del lotus (2013), que de petit perd la germana i de gran torna a enfrontar-se a la mort amb la pèrdua de la seva mare en el text del psicòleg humanista Tew Bunnag, editat en català per l’editorial Comanegra dins la col·lecció ‘Emocions’.

En Siri té la sort d’acompanyar tant a la seva germana com a la seva mare en el moment en què s’estan morint, d’acomiadar-se d’elles i abraçar el dolor, acceptar-lo i després començar a viure de nou. Però aquest conte no és un manual sobre el dol, perquè no hi ha unes pautes marcades per això. “Si faig A és correcte, si em comporto de forma B ja no”; no, no funciona així. Quan una persona desapareix de la vida permanentment, els del seu voltant acullen la pèrdua i cadascú intenta fer el que pot amb el que sent. A algú li anirà bé parlar-ne o s’obsessionarà a cercar i comprendre el que ha passat, l’altre potser només voldrà estar sol i compadir-se durant uns dies o potser fer activitats per distreure’s amb la gent del seu entorn més proper. Tot és legítim, tot és respectable.

Però, per desgràcia, vivim en una societat en què la mort és un tabú. Parlar-ne està mal vist, i quan t’hi trobes, és quan te n’adones. El silenci i les frases típiques de condol ressonen constantment dins teu. En general, no sabem reaccionar en un moment així per ajudar a l’altre; no ens han ensenyat ja des de petits què és i com podem ser més útils. Llegint sobre la mort i el procés del dol m’he adonat que si un ho intenta parlar amb els altres, s’adona que sovint no pot. La situació es fa incòmode i et veus obligada a canviar de temàtica perquè l’altre es pugui relaxar. Potser perquè fins que no toques la mort de prop, quan algú pròxim a tu ja no hi és, comprens que en el fons no se’n parla prou. Quan la gent et dona el condol, sovint acabes consolant l’altra persona i fas o dius quelcom diferent per canviar la dinàmica de la conversa. L’altre se sorprèn, però retorna al fet i acaba dient: “Em sap molt greu, però segur que ho superaràs”. La mort d’un ésser estimat no se supera, s’accepta. Amb el temps s’accepta que quan et giris no estigui allà per somriure’t o abraçar-te, s’accepta que no sentiràs mai més la seva veu, un seu “t’estimo” o “què fas?”, o que el seu armari estigui buit i que amb el temps potser l’ompliràs d’altres objectes. En Siri, el protagonista del relat de Bunnag, guarda com si fos un tresor el dibuix de la flor del lotus que havia pintat la seva germana; alguns moments de la seva vida se’l mira i es desola, d’altres prefereix tenir-lo guardat en una caixa. I encara que com a lectors ens pugui semblar una acció molt freda, és molt comprensible, perquè potser ell ho sent així. Potser no pot tenir-lo exposat perquè el remou veure’l penjat en una paret de casa seva, però amb el temps podrà observar-lo somrient i feliç. A poc a poc, cadascú al seu ritme,  deixem que el dolor es converteixi en pau.

Per tant, si voleu estar al costat d’una persona que ha perdut un ésser estimat, us aconsello per pròpia experiència, que li doneu temps, i demostreu-li que esteu allà per ella i que encara que avui no vulgui veure-us, demà hi seguireu sent. Per què així ella, igual que en Siri, tindrà temps per digerir la mort, poder mirar el dolor cara a cara i agrair a la pèrdua el regal d’haver compartit i viscut moments juntes; és a dir, respectar el seu temps de lotus.

 

foto portada