Hola de nou. Aquesta vegada explorarem altres racons de l’espessa i inacabable selva “comiquera”. Un dels indrets menys coneguts és el dels autors minoritaris, no per això menys meritoris, com és el cas de Cruchaudet. Aquesta darrera obra seva, La cruzada de los inocentes, ve de la mà d’una editorial humil però combativa: Dibbuks, una petita nau madrilenya, novella en els turbulents vents del món editorial obstinada en l’edició de nous valors.
És de bona mena reconèixer que fins ara mai havia llegit res d’aquesta autora. Sí que havia fullejat una obra seva: Degenerado, adaptació de la novel·la La garçonne i l’assasin, de Fabrice Virgili i Dànielle Voldman. I tot que hi havia estat temptat, el to plomís que em tornava d’aquesta ullada ràpida sempre em feia enrere. A més a més, mai no he pogut desempallegar-me d’aquest prejudici personal de l’adaptació de l’obra d’un gènere a un altre. Ara veig que anava errat. La seva obra més emblemàtica fins ara ha estat Groenlandia-Manhattan, per la qual va rebre el premi Goscinny el 2014. En l’apartat biogràfic poc més puc dir.
Dibuix
L’esquematisme del romànic li escau, al dibuix simplificat de Cruchaudet. Els trets facials dels personatges, que tant ens recorden als dibuixos de la nostra infantesa de la incombustible Pilarín Bayés, compostos per quatre minúscules línies i dos punts pels ulls, fan encaixar a la perfecció el dibuix aparentment simplificat de l’autora amb l’esquematisme de la pintura romànica. Ja sé que és una qüestió de tècnica, però no puc més que extasiar-me quan veig concentrar-se tanta expressivitat en una cara amb tan pocs trets: tres línies per celles i boca, dos punts per ulls enganxats amb una línia per a les parpelles. No és tècnica, es nigromància… és quelcom màgic! Si no em creieu i penseu que estic fent aquesta crítica sota els efectes d’una sobretaula de diumenge envoltada dels vapors d’un bon Perelada (que també), comproveu-ho vosaltres mateixos. Aneu a la pàgina 18 i trobareu aquesta saviesa pictòrica destil·lada en una vinyeta on es troben tres nens contemplant una relíquia. El nen del centre mostra un posat encuriosit però amb l’actitud asèptica d’un turista, el de la dreta un posat devot i entregat i el de l’esquerra esbossa un subtil somriure cínic i burleta. Tres expressions diferents traçades amb els mateixos elements: una combinació de mitja dotzena de diminuts traços. Més economia expressiva és impossible.
La tècnica del puntejat difuminat fa bascular l’obra de Cruchaudet entre un romanticisme malaltís i un impressionisme inquietant. I és que l’empremta visual d’aquests dibuixos sempre deixen el mateix tast agredolç. A aquesta autora sempre se li veu el llautó, i és que amagat rere les vinyetes, que semblen d’una calidesa de postal nadalenca, s’entreveu un tenebrisme subtil i amenaçador.
Color
Els mons de Cruchaudet són de colors trencats i indefinits. Fa servir una paleta sortida de tota una amplia gama de grisos, ocres i morats amb to pastel, només alterats per taques de blanc i negre com a únics colors purs. És magistral l’ús d’aquest darrer, el negre, com a vegetació de fons, cabells o per assenyalar col·lectivitats (grups de personatges). Paisatges que recorden als de Brueghel, tant per l’acumulació de múltiples personatges i accions en una sola vinyeta, com per un paisatgisme medieval en què els personatges semblen trobar-se a si mateixos en un divertiment naïf.
Reflexió
Me n’alegro molt d’haver llegit aquest còmic. Ja estava fart d’aquests circuits petit-burgesos muntats per a tot arreu per admirar el “romànic”, fons constitutiva d’essències pàtries, espiritualitat profunda i altres xorrades sense cap fonament històric.
Fora bo que algú ens expliqués com era el món que vorejava aquestes pedres. Un món d´explotadors i explotats, de misèria extrema, de lluita per la supervivència, d’anorreament de tota consciència crítica… un món d’ovelles i llops. Un horror que passa per la intimitat d’una llar –no feta de pedra, sinó de fusta i palla, com devien ser la majoria– on un pare maltractador apropa la cara del seu fill al foc per reafirmar la seva autoritat i per un molí on tota una munió de nens “esgarriats” –que en aquella època podien ésser tots a excepció dels fills del senyor– eren explotats i malnodrits amb una dieta de xirivies i cervesa.
En aquest mon de nens desvalguts l’únic consol era una religiositat resignada i patidora, administrada per un clergat que oferia ajuda desinteressada i pietosa en molts casos, però que, en altres, podia ser tan predador com la resta dels adults.
No és estrany que en un món tan angoixat com aquest, un noi vegi, o vulgui veure, el rostre de nostre senyor en el cos d’un ofegat sota el gel d’un petit llac. És aquí on es desencadena el mecanisme del mite que, com una eina d’alliberació, ja no abandona la història. Aquesta “aparició”, emmirallament o confusió, serveix com excusa per a que aquest exèrcit de nens desarrapats pugui escapar de la seva miserable condició i comenci una incerta aventura.
El mite el creen els mateixos nens, a consciència, ornant el confós episodi de “l’escollit” amb tot un seguici d’aparicions i missatges meravellosos. Això els reporta una major devoció per part dels camperols, que entreguen més quantitats de viandes a la legió d’infants necessitats que no para de créixer.
L’aventura es transforma en una croada, en la qual aquesta munió de nens desarrapats pretén assaltar Terra Santa, ara en poder dels sarraïns, només guarits per la seva bondat i la seva fe. No podia acabar bé. En el fons és en aquesta fugida on rau la seva llibertat. Escapen de la servitud per caure en l’esclavitud. És el camí entre aquests dos punts el que els fa lliures i els dona una mica de joia.
No estriparé més l’argument del còmic, però permeteu-me només unes reflexions històriques. La sort que, finalment, corren aquest nens ens ajuda a desmitificar una època: els voltants del primer mil·lenni de la nostra era. Ja fa molt que tota una corrent historiogràfica reivindica aquell temps com la “gènesi del món occidental”, però el cert és que va ésser un malson per a la major part dels que els va tocar viure-hi.
Europa es va treure de sobre gran part de la misèria i la violència que constrenyia Occident canalitzant-la cap a Terra Santa: les croades, una empresa amb benedicció papal però amb intencions ben terrenals.
Al cap i a la fi, la devoció que desperten aquests nens arreu, no pot canviar el seu propi destí: carn de canó pels esclavistes. Paradoxa d’un Occident, en teoria, agermanat pel cristianisme, però on les comunitats estaven exposades a les ràtzies d’alguns emprenedors i senyors locals que proveïen els mercats d’esclaus dels bizantins i dels musulmans amb els seus “germans en la fe de Crist”. Allò de sempre, els beneficis poden diluir qualsevol pòsit de l’empatia de l’ànima.
Cloe Cruchaudet qüestiona l’atrotinat ideal cavalleresc. Per enlloc no trobem un Artur o un Amadis de Gaula braç armat defensor de les dames, els nens i la religió, perquè en realitat això no va existir, sinó que va ésser un muntatge posterior de la Lírica Provençal. Un maquillatge que no va poder amagar la lletgesa d’un veritable malson.
