Pensat i escrit, en part, en el transcurs d’un vol en avió just després de la pèrdua de la seva mare, el primer treball com a director de Viggo Mortensen no amaga aquest transfons terapèutic que el director ha volgut reflectir en la seva òpera prima. Mitjançant records i vivències de tota una vida, el passat, el present i el futur, s’enllacen en una amalgama de sentiments, avocats a la figura paterna d’una família marcada per la pèrdua i el despotisme d’un pare que, tot i el seu bon cor, no ha sabut mai mostrar la seva cara més humana i sensible.
Amb aquesta premissa, Viggo Mortensen construeix un relat dur i amarg sobre la vellesa i la demència a través de la mirada cansada d’un home de 80 anys que viu ancorat al passat, i que no sap com afrontar la por que li provoca el fet de pensar que s’acosta al final de la seva vida. Però lluny de convertir-se en un drama típic i tòpic, la pel·lícula s’allunya per moments d’aquesta tonalitat clàssica que sobrevola la història, per tal d’endinsar-se en els racons més foscos i violents de la relació entre un pare i els seus fills. L’homosexualitat del fill gran o el fet de situar la història en ple govern d’Obama, són dos aspectes a tenir en compte, ja que seran un dels principals focus del conflicte familiar i una excusa per que el director ens mostri aquest divisió que encara avui dia, és molt present dins la societat nord-americana.
Falling és un treball acurat i fet amb el cor. Un western modern que evoca a Río Rojo (Red River,1948), tal i com ens mostra en una escena crucial de la pel·lícula, on el pare està assentat a la taula menjant davant la televisió, mentre mira un fragment del clàssic de Howard Hawks i Arthur Rosson. Com els hi passa a John Wayne i Montgomery Clift, la relació entre els protagonistes no està absenta de discussions, retrets i violència; I acabarà en una baralla on, finalment, tots dos es vomitaran les veritats cara a cara, encara que aquestes puguin significar el trencament total de la relació.
Falling és un notable debut, sustentat per unes magnífiques interpretacions i una banda sonora creada pel mateix Viggo Mortensen, que acompanya de forma subtil i armoniosa tota la història, però sense agafar més protagonisme del que ha de tenir, ja que les boniques i idíl·liques imatges de l’Amèrica interior i un excel·lent guió, ja s’encarreguen de porta el pes de la pel·lícula. Però qui de veritat brilla per sobre de tot és
la interpretació del pare que ens regala un magistral Lance Henriksen (Alien, Dead man,Appaloosa), en el que segurament serà el paper més important de la seva carrera. Acostumats a veure’l com a actor secundari en gran part de la seva extensa filmografia, amb Falling borda un treball que de ben segur estarà present en les llistes dels grans premis de l’any.
Viggo Mortensen ha dirigit, escrit, musicat i actuat (ell encarna la figura del fill homosexual) el seu debut rere les càmeres, i a pesar d’alguns defectes en el muntatge, ha aconseguit calar fort dins el cor d’un espectador que veurà en aquesta pel·lícula, el treball d’una persona minuciosa, que sap en tot moment el que vol mostrar i el que vol deixar a l’aire, perquè siguem nosaltres els qui arribem a treure’n les nostres pròpies conclusions. Ja que el film no tracta de jutjar qui són els bons i els dolents en aquesta relació paterna filial, o de si el pare és un fatxa acarnissat que no mereix l’atenció de ningú. El que ens vol mostrar Falling, és simplement el retrat d’una persona que amb els seus peròs i els seus contres, lluita aferrissadament per una vida que se li escapa, en un món que no pot entendre.
