Liu Siyi, cineasta emergent formada a la Universitat de Tong Ji i a l’Escola de Cinema de Vancouver, debuta amb el seu primer llargmetratge, Flaming Cloud, una obra que ha aconseguit un gran reconeixement en el panorama cinematogràfic xinès. Amb una trajectòria que inclou premis com a Directora Més Prometedora i Selecció de Gènere al Mercat de Projectes del Gall Daurat de la Xina, Siyi presenta una història que barreja elements de contes de fades tradicionals i folklore xinès amb una estètica visual encisadora.
La pel·lícula ens transporta a un casino flotant sobre els núvols, on un grup de déus passen el temps apostant sobre les vides dels mortals. Aquesta premissa inicial, ja de per si curiosa, pren un gir inesperat amb l’arribada d’un nou personatge disposat a apostar per l’existència del veritable amor, oferint com a moneda de canvi un “flaming cloud”, un símbol del poder diví. A partir d’aquí, la història es complica quan aquest personatge maleeix un nadó anomenat Sanghui, el condemna a adormir temporalment tothom que besi, i només el veritable amor podrà trencar aquesta maledicció. Ressonen Perrault, els germans Grimm i Andersen per tot arreu.
La trama segueix Sanghui en el seu viatge per trobar l’amor i alliberar-se de la maledicció. En el camí, es troba amb diversos personatges singulars, com la Yu Yu, una noia que somia ser princesa, i la Xu Yueyia, una superestrella caiguda en desgràcia. Aquestes trobades, a més d’afegir riquesa a la narrativa, també serveixen com una reflexió sobre els contes de fades tradicionals i la seva rellevància en el món modern, així com la inclusió de la perspectiva de gènere en una literatura que bé li convé (si bé cal entendre d’on prové i en quin context es va crear).
Visualment, Flaming Cloud és com viure dins d’un conte de fades. L’ús vibrant dels colors, especialment els tons vermells intensos i els pastels, combinat amb la cinematografia de Florian Zinke, crea una atmosfera de somni que atrapa l’espectador des del primer moment. L’atenció al detall en la direcció artística i el disseny de vestuari reforça aquesta sensació de fantasia i fa que cada escena sigui un plaer visual.
Tot i que la pel·lícula brilla en molts aspectes, no és exempta d’alguns moments menys reeixits. Les seqüències musicals, tot i ser espectaculars, a vegades es perllonguen massa i poden distreure de la història principal. Tanmateix, aquestes escenes també serveixen per destacar el talent de Yao Chen, que interpreta la Xu Yueyia amb una presència escènica impressionant.
Crec que estem davant d’una proposta fresca i original dins del cinema xinès contemporani. Amb una combinació encertada d’humor, drama i fantasia, la pel·lícula pot aconseguir allò que sembla que Pixar domina tant bé, ser realment per a un públic familiar i agradar tant a infants com a adults. Poques vegades he vist tan ben mesclada la tradició oriental i occidental i que el canal sigui un conte de fades no em sembla gens casual, però sí sorprenent i encertat.
