Està molt ben trobat, el llibret del festival. Qui l’hagi tingut a les mans haurà vist que es tracta d’una peça ben manufacturada, compacta i perfectament impresa, amb uns colors rosats i lilosos intensos i una maquetació impecable. La dedicació del principi és agradablement poètica i bonica. Simplement impecable. Informativament, no baixa el nivell. Cada pel·lícula està acompanyada per un text expositiu però no massa explicatiu. També hi trobem un apartat especial de petits reportatges dedicats a les persones, sessions i fets més especials del festival: a Minoru Kawasaki, guanyador del premi honorífic; a l’exposició de cartells orientals de pel·lícules occidentals; a Akira Toriyama, al qual se li fa una sessió homenatge… I unes quantes activitats més que s’han organitzat, a les quals no he assistit. Del que no parla el llibret, però, és del Karaoke i del bingo visual de dijous i divendres nit respectivament. La nul·la literatura que hi ha sobre aquests dos esdeveniments potencia les nombroses anècdotes que circulen sobre aquestes nits: peticions de casament, borratxeres delirants, cantants inesperats… El poc que es pugui parlar institucionalment d’una festa és senyal de diversió culpable que cal portar discretament; solem resumir-ho amb la frase que diu “que el que passa a tal lloc es queda a tal lloc”. Com a neòfit, la meva curiositat és pròdiga, i a les dues festes, m’hi he quedat fins al final per observar —i viure, si és possible— els petits detalls que converteixen aquestes reunions de fanàtics en substància anecdòtica per la resta d’edicions del festival.
El lloc és el Centre Cívic Joan Triadú, el que fou la biblioteca pública de la ciutat fins fa dos anys. Era la primavera del vint-i-dos quan un dia vaig trobar-me en aquest mateix edifici esperant que obrissin entre un grup diversament funcional i avis objectivament fotuts, i em vaig preguntar fins a quin punt és només consol tota aquesta cultura emmagatzemada. Aquesta nit, però, hi ha una barra pel beure que es concentra en tres beuratges essencials: la cervesa —començo per aquí—, els combinats i el còctel Haselito, fet amb suc de síndria i un unes gotetes de vodka que poden augmentar fins a temporal tropical a gust del consumidor. Així, doncs, avui no hi ha tants marginats socials, però no vol dir que tot això deixi de ser un consol. Les voltes de les galeries laterals i l’alt sostre de la Triadú, així com la recent memòria de ser una biblioteca, li donen un aire de solemnitat poc coincident amb allò que hi hem vingut a fer, però també és gràcies a aquesta disparitat que pots donar-te aires de trencador o antisistema, com si fessis un ritual heretge en un temple sagrat. A l’ala est de la gran sala hi ha una tela blanca de tres metres diagonals on es projecta la pantalla d’un ordinador. Davant seu, unes vuitanta cadires distribuïdes fent files de deu i deixant un espai més gran al mig. Al costat de la pantalla, la taula de controls.
L’ambient de les dues nits és tan semblant, que amb una sola descripció n’hi haurà prou. Els assistents són els més fidels espectadors de tot el festival: totes les espècies de nitòmans, amics de nitòmans, voluntaris del festival, amics dels voluntaris del festival, gent de premsa amb ganes de festa i algun marginat de la nit, la presència dels quals pot fer-se molesta perquè conté totes les derrotes del món. Encara que hi hagi algun il·luminat que prometi una nit esbojarrada i sense aturador, la veritat és que el recinte ha d’estar tancat abans de les tres de la matinada, així que a dos quarts de tres ens faran passar via. L’il·luminat, igual que la resta de gent que haurà gaudit sanament de la festa, anirà directament a casa. Ni discoteca, ni after, ni res semblant. No sé si aquesta és la seva interpretació d’una nit boja o si se’n van decebuts a casa, aquests il·luminats. El que més s’hi respira en aquest ambient, però, és l’essència del nitòman, que sembla haver-se apoderat del festival: un esperit culturalment forjat per manga i anime, un reducte d’infància que s’excita i creix més durant els dies dels festivals i que troba l’apogeu total en el Karaoke i el Bingo visual. És per això que la gent discuteix, bàsicament, quines obertures d’anime cantar: Bola de Drac, Dr. Slump, One Piece, el Capità Harlock, Do-re-mi, Slam Dunk… L’excitació del públic és tan elemental, que circula molt menys alcohol del que m’esperava; som gent mig girada d’esquena als fets i fenòmens més elementals de la vida, estem de cara a la ficció, que sempre ens ha ofert emocions més dignes i menys feridores. Això també deu explicar per què un 70% dels assistents són homes.
Els organitzadors tenen el seu hàbitat entre la pantalla i la barra, acompanyen al jurat i els expliquen de què va la cosa. En Quim, el director de tota la pesca, veig que fa prou bona cara. Parla amb el Caye Casas, el plat fort del jurat d’aquest any, i està bastant clar que pujarà a cantar alguna cançó. Al bingo, és ell qui dona explicacions i canta els números. Devia ser pel novembre de l’any passat quan ens va explicar el seu cicle vital anual, després de guarir-se d’una febrada que se li va ajuntar amb una inversemblant patacada al genoll: comença l’any a velocitat de creuer, facturant, movent-se d’aquí a allà, triant les primeres pel·lícules pel festival… Llavors, a mesura que el blat dels camps de la plana va creixent i perdent la verdor, les pel·lícules del festival comencen a pesar, l’organització s’intensifica i en Quim deixa d’aparèixer a certs llocs, i als que ho fa, presenta una cara d’una magror palpable. La gent del voltant es preocupa per la seva salut, perquè dorm poques hores. Quan passa el festival, encara li queden altres quefers, com TerrorMolins i Sitges, a part dels milers d’activitats paral·leles que va tirant endavant. És a finals d’any, inevitablement, quan se li ajunten tots els mals; quan ha reduït l’activitat i les seves cèl·lules i òrgans tenen temps de preguntar-se per la seva salut. Clar, jo vaig estar sopant amb ell una nit de tardana primavera, després d’una sessió de Cineclub discreta, i li notava les poques hores de son per les bossetes dels seus ulls. El seu maldecap més punyent en aquell moment eren els problemes que li havien sorgit per projectar una de les pel·lícules de la selecció d’aquest any; una distribuïdora espanyola havia comprat els drets i ja no li servia el contacte directe amb la productora mongola —la pel·lícula és mongola, sí—. En posar-se en contacte amb els espanyols, li van dir que encara no sabien si la podria projectar, però que segur que l’havien de pagar. Ell va dir-los que ja tenia un tracte tancat d’origen i que, per tant, l’havien de respectar. Ells van dir que bé, que no n’estaven segurs, però que la norma diu que s’ha de pagar a qui té els drets en el país, i doncs en Quim els va demanar un preu. Absurdament, tampoc sabien ben bé quant s’havia de pagar. De fet, ells encara no havien fet el pagament a la productora mongola, així que les seves reclamacions eren una mica estèrils. No sé si al final va pagar drets espanyols o no, però la pel·lícula es projectaria aquell dissabte. En aquell moment tal maldecap el tenia en una total descreença en el sistema cinematogràfic espanyol, basat en hàbits parasitaris, nepotisme, xantatges i molta negligència. Vaig ficar cullerada afegint que tot això es podia estendre a la totalitat de l’imperi aquest que ha convertit en països de segona tots els territoris pels quals ha passat i ni ha sabut enriquir-se a ell mateix. Per no fer-ho tot massa solemne, però, també li vaig dir que ara m’havia fet Instagram per lligar. En aquell moment vaig pensar que durant el festival duria ulleres i les galtes xuclades, estaria irascible, es mouria excitat per tot arreu procurant que tot anés bé i una ombra de males vibracions l’envoltaria. Però tot el contrari! Se’l veu jovial, donant alguna ordre despreocupadament, saludant la gent amb temps, desprenent una lluminositat que podríem materialitzar en la seva calba lluent, inspiradora. En no sé quin moment li comento: “Pensava que aniries amb ulleres”, i assenyalant-se les seves lents amb muntura de pasta, contesta inflat de sornegueria: “Ja les duc”. He sigut, altra vegada, “quimat”.
La primera actuació del karaoke és francament admirable. Es tracta una versió de l’entrada del Capità Harlock amb una veu plena de cos i intenció. La resta de cants ja no es poden trobar a la seva altura. Semblen el que són: aficionats. Casuals. El nitòmans orgullosos, però, han preparat una coreografia amb bastanta gràcia. Quan és el seu torn, però, tot es dil·lueix perquè el show depenia molt de saber-se la coreografia original, que havia de veure’s en pantalla, cosa que no ha passat. Les cançons van succeint-se, i cada cop més icòniques, i pel passadís central hi va passant gent i més gent. Cal destacar també la fortalesa d’una basca que puja a l’escenari i canta la cançó de bola de drac en basc. La germanor esperada no arriba i es queda realment sola cantant, només queda en Diumenge, que des d’un lateral l’acompanya amb tot el que té. He sentit dir que fa classes de basc perquè l’irrita molt no poder parlar la seva llengua quan va al país aquest. El torn de Diumenge no es fa esperar, canta “El meu avi va anar a Cuba”. El gentleman de Badalona em mostra el seu desacord amb aquesta selecció; es tracta d’un karaoke temàtic del continent asiàtic, i el Català va a Cuba, que és més a occident. En el passat el gentleman Badaloní havia sigut àrbitre de bàsquet, així que d’aquí en trec un petit precedent per justificar la tendència que té a donar a les normes la importància que se suposa que han de tenir. Jo simplement penso que l’havanera és ben bonica i al públic se’l veu ben entregat. Abans de començar tota la cerimònia, el nitòman més orgullós m’ha comentat l’actuació històrica de l’any passat del cantant dibuixant: amb la cançó de One Punch Man, va arribar al timbre de veu original i necessari per cantar la cançó i va deixar el públic estupefacte. El cantant dibuixant és un especialista, perquè canta en un grup de heavy estrany en què fa unes modulacions de veu de fantasia. Ara està a la fila del costat amb els seus amics, un dels quals és una enciclopèdia del manga i l’anime. Fa l’efecte d’un suplent prometedor a punt de sortir al camp i donar-ho tot. Li preguntem si sortirà, però diu que aquest any no tret que l’acompanyem. El cantant dibuixant és una meravella de persona, però aquest any, definitivament, no cantarà. A la nit següent seuré amb ell, i passarem la cantada del bingo bevent cervesa calenta i comentant els talls grotescos i surrealistes que surten a la pantalla juntament amb l’intel·lectual antiintel·lectualista.
En aquesta edició no hi ha hagut ni declaracions importants ni petits episodis d’extravagància extrema que hagin de ser recordats més enllà de l’estiu, però el conjunt de les festes, així com els personatges que hi contribueixen —molts dels quals he deixat de banda—, són memorables. Els neòfits —com jo— es trobaran en astorament continuat mantingut pels fets que successivament es van produint. Esperem que la cosa duri anys.
