Aquest cop em col·loco ben bé entre els Nitòmans orgullosos. És a la desena fila, on hi ha el nucli i origen dels crits del públic. En Joan Puig, de l’organització, avisava a tot el públic que reservessin els tiquets del sopar de la Bassa per internet, perquè si es fa, el més probable és que te’n quedis sense. En acabar, se li fa una ovació que pot arribar a sorprendre i que té el seu nucli dur a la fila deu, però que ell accepta amb molta normalitat perquè ja portem uns quants dies de festival i el còmput d’ovacions equival al de les presentacions. L’energia dels nitòmans orgullosos no defalleix durant els tràilers, al contrari: s’incrementa i persevera. Són el nucli dur del públic. Quan tot el públic es posa a miolar perquè surt un gat explicant com s’ha de votar, els nitòmans han sigut els primers mioladors, quan llavors el públic es desconcerta perquè es demana silenci amb un “ssssssshhhhhh” mentre l’IP Man entrena i tot seguit se’l vitoreja a cor què vols, són tan sols els Nitòmans orgullosos seguint el seu ritual.
Com a Europa, moltes produccions asiàtiques tenen un finançament molt repartit, co-co-coproduccions de coproduccions. Resultat: hi ha mil caretes abans no comença el film en si. Pot semblar una mica desesperant per a l’espectador, però allà o uns hi veuen un problema, els Nitòmans orgullosos hi veuen una oportunitat: a cada tall, una petita ovació. El públic ocasional se sorprèn, però els habituals somriuen, si no és que s’hi uneixen.
Rob’n’Roll no la podria definir d’altra manera que l’intent de fer una pel·lícula de l’estil de Guy Ritchie amb personatges de l’estil de Seth Rogen i companyia. Tot, amb una energia hongkonguesa diferent. Hi ha tants elements a tenir en compte, i els personatges es descobreixen a partir de flaixbacs i successions d’imatges a un ritme tan histèric, que l’espectador pot rebentar en qualsevol moment. Jo ho faig al 50è minut de la pel·lícula, i em poso a comptar els segons que dura cada pla. En la majoria dels casos no arriba als tres segons. Gràcies, TikTok?
Sortim i segueixo el ritual del nitòman orgullós. Cada dia sopen en un lloc oriental diferent. Avui toca un nepalès. De camí, pregunto per les pel·lis del matí (ja no recordo què em van dir, així que em guio directament pels àudios que envia el Monti per un grup d’aficionats al cinema. Les valoracions són sòbries però clares).
10:00 – Bad Boyz Band: Entretinguda.
12:00 – Den Ace Chaos: Ha estat prou bé
16:00 – Band Four 4: Molt semblant a la Bad Boyz Band, però millor.
16:30 – The New Legend of Shaolin: Resulta que era l’hòstia.
El nepalí és un lloc hivernal. Un local llarg i estret, sense cap finestra i amb iconografia del país penjada a les parets: muntanyes altes i nevades, relleus topogràfics i garlandes multicolors. En un espai així pot semblar insòlit, però ens serveix un jugador del LoL. El LoL és un videojoc de rol que ha marcat moltes vides per les hores que ha reclamat invertir als seus usuaris. El sacrifici que reclama equival a l’afició que s’hi agafa, així que si un és jugador de LoL, ho és fatalment acceptant totes les conseqüències que comporta: ser jugador tota la vida, perdre moltes hores, guanyar poc. Aquestes no són gaire diferents de les de qualsevol altra mena de jugador, tot i que mai s’ha acompanyat del romanticisme literari que posseeixen els jugadors de la ruleta i els jocs d’atzar o els escaquistes. Els primers juguen amb el destí i la seva vida en qüestió d’un instant, metàfora del caos de la vida. La indiferència amb què es juguen coses tan transcendents els fa tremendament magnètics; una persona que es dona tota sencera a la incertesa simplement per la xutada que dona. Els segons creuen en un ordre lògic i perden el cap dins un tauler de seixanta-quatre requadres; les penúries que passen per a trobar el moviment adequat —raonant amb tota la seva gran intel·ligència i l’atractiu que pot comportar— és la metàfora de nosaltres buscant una solució als nostres problemes, tot pensant que sempre hi ha un moviment correcte. Ningú no té gaire clar què fan els jugadors del LoL. Se sap que quan s’hi entra és molt difícil sortir-ne, i que hi ha un art i una tècnica en el joc, però el que es veu des de fora solen ser persones en un ordinador —amb moltes llums de colors— que van parlant amb d’altres utilitzant un lèxic estrany mentre a la pantalla es veuen criatures fantàstiques de caire infantil que es barallen entre elles. La gent adopta un aire desdenyós davant aquesta imatge —o compassiu, que en arrel prové del mateix sentiment— i prefereix no parlar-ne. Al cap i a la fi, però, també són jugadors, i és evident que en la seva disciplina hi ha material per a molta literatura, i de la bona.
El que ens serveix, fill de l’amo del negoci, no és només un jugador del Lol, sinó un de molt respectable. Es troba en un nivell molt alt i en èpoques passades ha plantat cara a jugadors competitius. Ho noto per la conversa que tenen amb el nitòman orgullós, un jugador menys brillant, però que aprecia el bon joc. Per acabar d’enfilar-ho tot, a la taula del costat hi tenim uns altres nitòmans —més relaxats— que també són jugadors del LoL. La conversa es desplaça un moment allà i el Monti —el mateix dels àudios, un dels principals organitzadors dels nitòmans orgullosos i portador d’una barba espessa i una cabellera icònica eternitzada en un curtmetratge dirigit pel nitòman orgullós que s’endugué el premi de la crítica en l’última edició del Julius— també s’hi uneix i resulta que és un jugador més avantatjat que el nitòman orgullós. Jo aprofito per preguntar al Gentleman de Badalona si també hi juga. Em respon negativament amb un esbufec displicent; no només no hi juga, sinó que el troba altament absurd. Em pregunto llavors si troba absurds els jocs en general o només aquest. El dubte no dura gaire, perquè quan els conversadors tornen a aposentar-se, el mateix Gentleman treu unes cartes del detectiu Conan i es posen a comparar-les amb les del nitòman de Barcelona, un noi molt simpàtic i actiu a l’hora de cridar dins la sala i que, tot i això, es nota que carrega el pes tristoi que solen portar els ciutadans de les grans ciutats.
El millor jugador de LoL de la sala, que també és el nostre cambrer i el fill del propietari del negoci, ens demana desganat; som bastant clars amb la nostra comanda, un plat d’estofat típic nepalès per a cadascú més arròs i pa per acompanyar. L’espera és llarga, i mentre es va comentant què se n’ha fet de la sèrie del detectiu Conan, que pels qui no hi esteu habituats és la d’aquell nen-home amb ulleres que resol crims a través de l’incompetent pare de la seva pretendent. Una sospita neix veient l’actitud del nostre cambrer envers la seva feina. Em té preocupat. Quan arriben els plats es confirma el meu temor: el jugador de LoL guarda les seves màximes capacitats pel joc. S’ha descuidat dos plats, els ha de demanar ara i trigaran tant a fer-se com els que ens ha dut ara, és a dir, gairebé vint minuts. El nitòman de Barcelona, amb qui hem coincidit en la tria del plat, deu haver vist la meva cara d’afamat i diu que ja s’espera que arribi el seu. Menjo amb certa culpabilitat, però també amb un granet de rancor pel jugador, que no té altra excusa que la desafecció pel negoci del seu pare, ja que només som dues taules en tot el local i el seu error no és computable a un excés de feina.
És així que anem amb presses a la Bassa. Proposa de comprar un gelat a la gelateria del passeig, però la gent no manté un pla conjunt. Uns segueixen caminant, un parell han marxat al pis a recollir no-sé-què, dels qui es troben a prop i m’han sentit, un respon el dolorós “com vulguis” i la proposta es podreix dins meu. El que havia de ser un catalitzador dels bons records d’infància ha acabat sent un amarg recordatori de l’abandonament posterior.
A la Bassa vaig ràpidament a demanar una cervesa; no tinc pressa per seure i veure la pel·lícula, l’important és fer-me passar la set. El nitòman pare, a la barra, està molt ocupat, així que tampoc engeguem cap conversa més enllà d’una salutació enèrgica —per part seva— i lacònica —per part dels dos. Caminant pel mar de cadires de plàstic ja ocupades veig en Boyero català i la professora comunista. És una troballa fantàstica que em fa recuperar un estat d’ànim òptim i veig que m’haig de quedar amb ells per a poder veure la pel·lícula.
Hunt the Wicked segueix amb l’energia hongkonguesa de Rob’n’roll, però amb una serietat que la fa més ridícula. Posseeix una coreografia excel·lent en les escenes d’acció que s’acompanya amb uns efectes especials de sèrie B estrafolaris i un guió exageradament inversemblant. Els talls ràpids se succeeixen sense preocupar-se gaire pel sentit de tot plegat i cal estar molt motivat per endinsar-te en aquest film. Les típiques rialletes sarcàstiques del Boyero no triguen a sentir-se i la mirada perplexa de la professora comunista ho diu tot. Ella, que és especialment sensible i es troba totalment informada en el tema feminista, essent una gran estudiosa en aquesta temàtica, no troba paraules per a contestar-me què li ha semblat aquesta pel·lícula en què les dones hi apareixen per a despullar-se en càmera lenta, servir abnegadament als homes i ser màrtirs innocents de les batalles masculines. Em quedo amb la seva mirada de perplexitat.
