A aquestes alçades de la pel·lícula no serà cap sorpresa per ningú veure’m llegir assajos o llibres de tall feminista. Fins ara en les meves lectures he abordat el feminisme d’una forma força general, però aquest cop he volgut posar la mirada en un camp més específic: la literatura. Tot i haver estat publicat per primer cop l’any 1983, Com destruir l’escriptura de les dones és un assaig absolutament vigent i aclaparadorament necessari, perquè em temo que la història està condemnada a repetir-se.

Per si el títol no fos prou revelador, aquest assaig de Joanna Russ explora com les dones han estat percebudes en el camp de la literatura i construeix una anàlisi que destapa les nombroses maneres en què han sigut marginades i silenciades al llarg de la història de la literatura: amb prohibicions de tota mena, negant-los l’autoria, valorant-ne (negativament, és clar) el contingut, eliminant tot rastre de models a seguir i acusant-les de boges, putes i tot el que pugueu imaginar. Llegint Russ t’adones de com de maltractades han estat les dones escriptores i les seves obres i com de necessari és, encara avui dia, reivindicar-les per col·locar-les al lloc que els correspon.

Mereix especial menció la gran quantitat de referències que l’autora aporta per defensar i reforçar els seus arguments. Malgrat que pugui semblar un fre a l’hora de llegir, les cites no només fan la lectura més dinàmica, sinó també més esclaridora i, per què no dir-ho, colpidora. Però si una cosa m’han fet veure totes aquestes cites és que en realitat tinc molt poc coneixement de la història de la literatura en la seva vessant femenina, la qual cosa confirma que la història de la literatura i la seva transmissió ha estat dominada pels homes, la qual cosa m’empeny irremeiablement a indagar sense remei en la vida i l’obra de les moltíssimes dones que apareixen al citades al llarg l’obra. I així surto d’aquesta lectura: esfereïda i amb els deures per fer. Si aquest era l’objectiu de Russ, missió complerta.

Finalment, us deixo amb 5 fragments:

  1. Què cal fer quan una dona ha escrit alguna cosa? La primera línia de defensa és negar que l’ha escrit. Com que les dones no en saben, d’escriure, ho deu haver fet algú altre (un home).
  2. Crec que en la història de la literatura ens trobem sovint amb el cercle viciós segons el qual les dones virtuoses no podien saber prou coses de la vida per escriure bé, mentre que les que en sabien prou per escriure bé no podien ser virtuoses.
  3. Si l’experiència de les dones es defineix com a inferior, menys important o més limitada que la dels homes, l’escriptura de les dones es denigra automàticament.
  4. Les dones, per tant, no només poden ser requalificades com a no artistes; les seves contribucions s l’art poden ser assimilades per un home i classificades com a seves.
  5. Quan la memòria de les dones que ens han precedit és soterrada, assumim que no hi havia cap dona i cada generació de dones creu que s’enfronta a la carrega de fer-ho tot per primer cop.

Agradarà a…

Qui tingui ganes de veure una història de la literatura diferent.

No agradarà a…

Als que pensin que no n’hi ha per tant.

 

Imatge de Freepik

Anterior“Lydie”, Zidrou i Jordi Lafebre
Següent‘Tenemos menos genes que un brócoli… Y se nota’, Helena González
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.