23 de setembre de 2021

 

“No em digui què estic fent. No ho vull saber.”

—La Dolce Vita (Federico Fellini, 1960)

 

 

Com més dies passen, més difícil resulta. Les partícules del temps es dilaten, provocant la confusió i el pànic absolut. Ja no sabem què hem de veure, ja no sabem què hem vist. La línia entre la realitat i la ficció és tan fina que resulta impossible saber quan l’has creuada. L’hem creuada? No n’estic segur. L’única cosa que sé en aquests moments és que m’hauran de tornar a casa amb llitera. Aquí també funciona el 012? Als trasters de l’Infern no hi ha bona cobertura. Els porus del cos supuren algun tipus de líquid que fa pudor de gasolina. Marc, no fumis ara, sisplau.

—A la nit farem una copa com Déu mana —en Marc s’ha llevat de bon humor. Fa dies que no mira vídeos de grans explosius, suposo que dormir els matins se li està posant bé.

—Com cada dia, no? —És l’única cosa que tenim a l’abast per agafar el son.

—No, avui més.

—…

—No haurem d’agafar entrades.

Ja està? Realment és tan simple? Aquesta hora extra serà el més proper a trucar el timbre de Sant Pere. Ja som aquí, Pare, ja som aquí.

Mitja hora més tard, sento com en Marc es dutxa. Les gotes reboten contra la pell nua i esclaten contra la paret i el terra. Hi ha bona pressió d’aigua. En algun moment l’hauria de provar. Vaig descuidar la higiene en el moment que vaig sentir el silenci de les molles del matalàs. Un so agradable i hipnòtic, com veure amb les orelles com fan núvols de sucre.

Porto una barba pèssima. Em dec haver engreixat i aprimat almenys vuit o nou quilos des que soc aquí. La pell de les galtes em penja lleument i se m’ha inflat l’apèndix. Falta sabó, David.

Em vesteixo amb el primer que trobo i anem a esmorzar. El cambrer, com tothom en aquesta ciutat, sembla enfadat. Fa anys que passa pel mateix que nosaltres, la son s’ha convertit en la seva ombra. Sap el que ens espera, però ens contempla irat, envejós de pensar que només fa vuit dies tenim son. Si només fossin vuit dies, senyor cambrer… Per ell som turistes, francesos que hem vingut amb intenció de saquejar-li els croissants de la barra. Més cafè, sisplau… més… més… no, no, deixi la cafetera aquí, gràcies, sí, molt amable.

Ha arribat un punt en què ens veig des de la llunyania, com un ésser immòbil però que parpelleja de tant en tant, una estàtua de les Rambles ignorada. Veig com caminen i els fotografio amb la mirada. És l’única cosa que puc fer.

La sessió del matí és The Power Of The Dog, un western de Jane Campion, protagonitzat per Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons i Kirsten Dunst. Una agonia constant. Un gir argumental elaboradíssim. Carn podrida, infeccions + l’enveja de no ser estimat + l’alcoholisme d’una dona oblidada. I la maquinació, sobretot la maquinació.

Costa posar en ordre les idees, la profunditat de cada escena no em permet pensar amb claredat. El subtext, David.

Explica la història d’una família trencada i reconstruïda rere la promesa d’una nova vida. Però les promeses es queden en res. L’horror es repeteix una vegada rere l’altra, sense possibilitat d’esbrinar quan arribarà el final. Un bucle infinit, del qual l’error humà n’és l’inici i final. S’acaba.

Subtil, molt subtil. Novament el subtext, David.

Deu minuts per comprar un plàtan i parlar de com d’intrigant era la banda sonora. Johnny Greenwood, Radiohead. Encara tinc els pèls de punta.   

En Marc puja a la Pensió mentre jo creuo mig San Sebastián per arribar a la Tabakalera mentre m’amaneixo una cigarreta. Ben plena.

Vortex, de Gaspar Noé, per acabar-me de destrossar el dia.

La gent a la sala està tensa. No saben què esperar. Ja us ho diré jo què heu d’esperar:

—Una puta anada d’olla, amb un format impossible! —Em sento a mi mateix. He pensat en veu alta?

I efectivament. Una pantalla doble on veus dues pel·lícules simultànies. La història d’una parella —el marit l’interpreta Dario Argento, ni més ni menys— que intenta superar els mals tràngols de l’Alzheimer. O la demència. Tant li fot, Michael Haneke ja ho va explicar a Amor. I menys mal, perquè la feinada que porta concentrar-se amb la dualitat de les escenes, és massa. El ritme és lent, però no para. Estic molt cansat, però intento no adormir-me. Em fa por pensar que podria no despertar-me on he tancat els ulls. Més, més cafè, hòstia.

Suposo que les escenes que passen a l’enquadrament de l’esquerra van a l’esquerra per algun motiu, i el mateix amb l’enquadrament de la dreta. Quin és el motiu. Necessito explicacions. Avui en dia tothom les necessita. Amb Internet no n’hi ha prou. De vegades passa. Sobretot quan es tracta de Gaspar Noé.

Tinc una sensació estranya, amb els dies que portem aquí és com si hagués viscut totes les vides excepte la meva. M’han assassinat, m’he quedat sense fills, sense dona, sense feina, sense diners, sense pares, sense drets. I l’únic que volia era caminar per la vora del riu. Però no n’hi ha hagut de caminades, només cansament, suor i soledat. Molta soledat.

Tinc gana. Li escric a en Marc però no em respon. Serà a cine.

Quan arribo a la Pensió, mel trobo embolicat entre els llençols, veient com el volcà segueix encès.

—Déu ni do com està el pati.

—Quin pati? —Segueixo sentint-me.

—Això de La Palma. Pobre gent.

Quan marxo torna a posar el cap al coixí.

Després de dinar, ens passem la tarda escrivint, un a cada banda d’una taula del bar de sota.

Pizzes per sopar. Ens asseiem en uns bancs al costat del port, veient com passa la gent. Joves, amb el cap ple de grans somnis i esperances, i les mans plenes de bosses d’alcohol de garrafa.

—Em podria passar hores així —en Marc endrapa l’últim tros de crosta—. No tens ni idea de com em satisfà veure com la gent camina, com viuen les seves vides. Alguns van de pressa i altres passegen. Mira, aquell es corda la sabata.

—Trepidant.

—Tota aquesta gent és com nosaltres. Alguns més rics, altres més pobres, però tard o d’hora, tots acaben sortint al carrer i caminen. Van a comprar, a veure la família o a follar amb el seu amant, però mira, caminen. Com tu i com jo.

Una senyora passa per davant nostre i es queda mirant en Marc com parla. No diu res, només mira.

—¿Necesita algo? —Tanta impertinència no m’agrada.

—Eres un hombre muy guapo —la dona segueix mirant en Marc, amb els ulls vidriosos i un somriure sincer als llavis.

—Mmmm… gracias.

—Pero tu eres muy joven y yo soy muy mayor, así que mejor me voy pal botellón.

Novament, el miracle de la joventut perduda.

En Marc segueix rient mentre me’n vaig cap al Kursaal. El empleado y el patrón. He de fer una volta immensa ja que han bloquejat el pont. L’Ertzaintza em deixava passar sense problemes, però la seguretat de L’Organització m’ha fet girar cua. Señor agente, si no huele a porro, será que no es un porro.

El K2 és ple. Hi ha molt rebombori.

Puja tot el repartiment de la pel·lícula a l’escenari. El director agafa el micròfon. Després de molt temps de penúries, per fi ho han aconseguit. Amb fons públics. El sindicat de les arts. Mentre parla, s’emociona. Ha estat una epopeia d’allò més dura, però al final podrà dormir tranquil. Enumera tota la gent que l’ha acompanyat: la família, els amics, la productora, els actors… Un discurs digne d’Oscar. S’eixuga les llàgrimes de les galtes i respira. Per fi, el merescut descans dels vencedors. D’aquí poc ens tocarà a nosaltres. Treu-ho tot, company, t’ho mereixes.

Llum a la pantalla.

La cinta parla d’un jove agricultor, fill d’un gran empresari que es veu en la necessitat de contractar gent perquè els ajudi amb les terres. Després d’un lleu inconvenient per voler passar marihuana per la frontera, arriba a un petit poble, disposat a llogar un dels antics treballadors del seu pare. És un senyor gran i ja no està per treballar, de manera que lloga al seu fill, un noi jove que amb prou feines se l’entén quan parla. L’única cosa que té el noi és una dona jova i una filla, que a mitja pel·lícula es mor per un accident amb tractor. Tota la seva família, que estava de visita, veu la desgràcia. Un puto drama, vaja. Afortunadament, té molt bona mà amb els cavalls i aconsegueix una segona oportunitat. La gran carrera. El cap decideix deixar-li el millor cavall que tenen —i acaben de vendre a uns àrabs per 150.000 dòlars— perquè la guanyi. Va al capdavant. Deu minuts pels crèdits. Sembla que ho aconseguirà. Set minuts pels crèdits. Es troba un sot i salta per davant. El cavall s’ha trencat la cama i l’han de sacrificar. 150.000 dòlars a prendre pel sac. Crèdits.

Tot el repartiment de la pel·lícula és darrere meu, la qual cosa m’impedeix queixar-me fort —encara que després d’una estona, penso que hagués estat el millor moment—. Què li passa a tota aquesta gent? Si bé és cert que les pel·lícules no sempre han d’acabar amb un final feliç, al més pur estil de Disney, tampoc crec que calgui animar a la gent perquè es foti un tret quan surt de la sala. Que ja en tenim prou amb llevar-nos d’hora cada dia.

Torno cap a la pensió. Estic més trist que mai, aquest festival m’està passant factura. No puc dormir, no puc riure. Seguirà sent sempre així?

Sincerament, espero que no.

Estic fart de veure les vides miserables de la gent. Estic fart de veure cinema. Definitivament, estic fart de veure. Necessito viure.

El lloguer, David —em torna a xiuxiuejar la caròtida.