Javier Bardem amb el que molts ja han anomenat una de les millors interpretacions dels últims anys protagonitza la pel·lícula escrita i dirigida per Fernando León de Aranoa. Julio Blanco (Bardem) és el propietari d’una empresa espanyola que produeix bàscules industrials. Sembla que totes les coses li rutllen bé: té una vida personal envejable i un èxit professional imparable. El film comença en el moment en què l’empresari espera la imminent visita d’una comissió que ha de decidir si l’empresa rebrà el premi a l’excel·lència empresarial. Tot ha d’estar perfecte per aquesta visita, però la bona sort de l’empresari es començarà a torçar, sovint propiciada per les seves pròpies males decisions. Blanco haurà d’intentar resoldre tots els entrebancs que li van sortint.
El film de León de Aranoa ha rebut molt bones ressenyes tant per part de crítics com del públic i això s’ha traduït amb la gran quantitat de nominacions que ha obtingut als premis Goya (20 nominacions en total, pràcticament a totes les categories) i el fet que hagi estat l’escollida per representar a Espanya a la cursa dels Oscars. Tot i així, aquesta vegada, em sap greu, però no puc estar d’acord amb la majoria de les opinions. A mi la pel·lícula em va semblar poc atrevida, poc crítica i massa superficial amb un toc de rancietat.
Si el que pretenia era criticar exclusivament la figura del patró empresari em sembla correcta, però tenint l’oportunitat de fer una bona posada en escena antisistema i del funcionament empresarial espanyol, em sembla una pèrdua de recursos. Potser el problema eren les meves expectatives. Potser em pensava que veuria un film digne del punk espanyol més reivindicatiu amb el sistema capitalista. Potser no sabia què era el que realment anava a veure, però el fet és que em vaig trobar amb una pel·lícula més pròpia dels anys 80 (ep, sense desmerèixer en cap moment el cinema d’aquella època) que no pas de ple segle XXI i dels debats del sistema que s’estan posant sobre la taula actualment.
El personatge de Bardem és ranci i això és, per a mi, de les poques coses encertades de la pel·lícula. Més enllà d’aquest fet, l’humor que utilitza és poc valent i ratlla el pitjor humor espanyol. Què hi fa un home fent una vaga ell tot sol per un comiat procedent que ell creu improcedent? Per què la becaria (sempre dona) segueix sent la noia guapa joveneta que es tira el patró i ell ho permet sentint-se l’amo i senyor de tot el que l’envolta? Per què seguim damnificant les dones en entorns laborals, fins i tot al cinema? Per què seguim precarietzant el treballador? Sí, és veritat, podem presenciar l’auge i caiguda d’un emperador dels negocis, però i tot el que l’envolta? On és la crítica del capitalisme que jo volia i que crec que era un molt bon moment per inserir-la? Em resulta estrany que després de tots els debats que hem viscut sobre la professionalització, la bona praxi laboral i la perspectiva de gènere seguim trobant treballs tan poc valents amb tot això. Per no parlar, és clar, del nu d’Almudena Amor que encara no he entès en cap moment. Em sorprèn que no sapiguem fer cinema en aquest país sense un nu, generalment femení.
El buen patrón no és una mala pel·lícula, però es queda curta i no sap anar allà on crec que m’hagués agradat veure-la. Al meu humil parer, la crítica que defensa el film no s’hauria de quedar exclusivament en la figura del patró, perquè el sistema és qui ha creat aquest arquetip tan real de la societat.
