Dotze anys han passat des del seu últim treball, Bright Star (2009). L’australiana Jane Campion ha tornat al llargmetratge amb la que de ben segur serà una de les millors pel·lícules de l’any. La directora que va adquirir fama i reconeixement internacional amb The Piano (1993) ens proposa un western que va molt més enllà de tot el que coneixem o hem pogut veure en més d’un segle de vida del gènere americà per excel·lència. The Power of the Dog és una pel·lícula de l’oest complexa, minimalista, sòrdida per moments, i de nou, amb un piano que jugarà un paper important dins la trama. Què tindrà Campion amb els pianos?

Basada en la novel·la homònima de Thomas Savage, The Power of the Dog explora les vides dels germans Phil, copropietaris d’una finca a Montana que veuran com les seves vides canvien quan un d’ells decideix casar-se amb la Rose, una viuda que treballa de cuinera en un restaurant del poble.

No estem davant d’un western a l’ús, ni tampoc d’un treball que pretén explorar i redefinir un gènere sovint massa encallat en els mateixos tòpics i arquetips de sempre. De fet, si parem atenció, observarem que la premissa no dista massa de la d’altres obres que hem pogut veure durant els anys. El germà vaquer solitari, fort, rude i atractiu; l’altre, dòcil, maldestre i sensible. Tots personatges retratats infinites vegades dins del western clàssic i crepuscular. Però d’alguna manera, Campion ha aconseguit dotar tot el treball d’una profunditat inusual en els westerns en què, capa rere capa, l’espectador va intuint i definint un relat sobre la masculinitat, l’amor, l’odi i la venjança, poques vegades reflectit amb tanta naturalitat i subtilesa com ho fa en aquesta ocasió.

Molt a prop de The Sisters Brothers (2018), la directora ens mostra un oest que ja intuïa el seu final. Els avenços tecnològics s’obren pas mentre alguns es neguen a assumir l’inevitable pas del temps. Aquesta dualitat entre passat i futur, marcarà la vida dels dos germans. Cada un amb una visió del món totalment diferent a la de l’altre i que acaba abocant-los a una lluita de lideratge quan un d’ells decideix forma família amb una cambrera del poble i anar a viure junts a la finca familiar. Com he dit, son múltiples les capes que trobem dins del film. Campion ens parla de la fragilitat masculina en un món en què la presència, la força i la valentia eren sinònims de poder i honor. Ens parla de venjança, de desesperació i de maldat. Tot plegat dins d’un western amb aires de thriller en què en tot moment s’hii respira una atmosfera gris, angoixant i gairebé insana, m’atreviria a dir, per arribar a un clímax final apoteòsic d’una finor i elegància només a l’alçada dels grans mestres. La pel·lícula brilla per la seva astúcia, per un magnífic guió i per una brillant fotografia a càrrec d’Ari Wegner que ens situa entre la majestuositat dels grans escenaris de Ford i la bellesa paisatgística d’Anthony Mann en la qual l’entorn jugava un paper crucial, però també per una banda sonora excel·lent a cura de Jonny Greenwood, compositor i multiinstrumentista de Radiohead, que acompanya incisivament tota aquesta negror que emana de la història.

The Power of the Dog fa olor de premis per tot arreu, però sobretot pel seu elenc interpretatiu. Dos germans, Phil i George Burbank. El primer, interpretat per un Benedict Cumberbatch (The Courier, The Mauritanian) en estat de gràcia en probablement la seva millor interpretació; l’altre, George, encarnat pel sempre impecable Jesse Plemons (Judas and the Black Messiah, I’m Thinking of Ending Things) que, tot i el seu rol recurrent de secundari, sap copsar com ningú la càrrega dramàtica dels seus personatges. A l’altra banda de la història una magnífica Kirsten Dunst (The Beguilled, Melancholia) en el paper de Rose, una dona sotmesa i desplaçada per l’etern patriarcat que trobarà en la beguda el seu últim refugi. I per últim, el seu fill Peter, al qual dona vida un magnífic Kodi Smit-McPhee (Slow West, The Road); una grata sorpresa i el redescobriment d’un actor que tinc moltes ganes de seguir coneixent.

Amb la seva posada en escena Campion s’apunta al carro d’aquests new westerns que en comptades ocasions apareixen a les nostres vides com ho van fer en el seu moment John Maclean amb Slow West, Kelly Reichardt i First Cow o Clhoé Zhao amb The Rider, però sense renunciar a les premisses que han fet gran el gènere. Al mateix temps, temes tabús com l’homosexualitat o el bullying són ben presents en una obra que no amaga clares intencions de traslladar aquestes problemàtiques a una època en què imperava la virilitat i la llei del més fort.

Amb The Power of the Dog Jane Campion torna a aquella foscor de The Piano que la va fer gran, però aquest cop, amb unes imatges belles, poètiques i lluminoses que no poden amagar del tot un rerefons aspre de tristesa i nostàlgia.