Fa uns quants mesos vam viatjar a peu per la regió francesa de les Cévennes amb Robert Louis Stevenson i la seva burra; un viatge que va tenir lloc l’any 1878. Ara tornem a emprendre una altra marxa a peu, però aquesta per Galícia i en la més estricta contemporaneïtat del 2020 just després del confinament per la Covid19:

“Es el último domingo de agosto del año de la pandemia y me dispongo a emprender un viaje con el que soñé durante las largas semanas de confinamiento, en primavera: cruzar Galicia andando desde Ribadeo, en el extremo noreste, hasta A Guarda, en el suroeste, siguiendo más o menos el curso del mayor y más caudaloso río de Galicia, o pai Miño, el padre Miño, que gobierna con autoridad indiscutida la tierra de los mil ríos.”

És així com comença A(través)ando Galicia, de Fran Zabaleta, conegut autor gallec de llibres de viatges, novel·les històriques, documentalista i també editor. I és d’aquesta manera, seguint el camí a peu, que ens endinsem en la nostra redescoberta de Galícia, i anem coneixent els pobles petits i les ciutats mitjanes per les quals passa l’autor, les seves gents, les seves llegendes i llocs tan bonics que els anotem per anar-hi algun dia. A més, ens perdem amb Zabaleta quan els camins no estan ben marcats, ens angoixem davant de l’atac de centenars de mosques i ens indignem com ell quan els nombrosos boscos d’eucaliptus s’han menjat el bosc atlàntic propi d’aquelles terres.

L’autor comença el viatge tot sol, però després se li uneix uns quants dies el seu amic madrileny instal·lat a Tenerife, Ángel Gallardo. I mentre els dos amics caminen i parlen, nosaltres anem coneixent cada vegada millor un país, una manera de ser i de viure que no es descobreix en un viatge programat ni un de massa pendent del cotxe i de les carreteres. I és que per A(través)ando Galicia desfila el paisatge, però també les llegendes i els éssers que s’amaguen en els boscos i prop dels rius. I com a bon historiador que és, amb Fran Zabaleta aprenem com són els castros gallecs, quina passat romà queda encara a la ciutat de Lugo i la interessant història de la Galícia medieval.

Un relat d’un viatge, doncs, que convida a veure i viure Galícia a peu anant més enllà del famós Camí de Sant Jaume del qual, de fet, també es parla, encara que sigui perquè l’autor més d’una vegada ha d’explicar als pelegrins que no s’ha confós de camí, sinó que la seva ruta no el porta fins a Santiago, sinó fins a A Guarda, a la desembocadura del Miño.

 

Portada

Comparteix
AnteriorCrítica de “The Power of the Dog”, de Jane Campion
Següent“L’imperi del dolor”, Patrick Radden Keefe
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).