L’any 1878 Robert Louis Stevenson va fer un viatge per la regió francesa de les Cevénnes i ara podem llegir-lo de la mà de Tushita edicions. La primera edició va sortir publicada només un any després i ara ens arriba traduïda per Anna Brichs i amb un pròleg de Joan Sellent, il·lustracions de Joan Mundet i una Guia pràctica de Joan Vilardebò, per si nosaltres ens animem a fer també el viatge encara que no sigui en burra com ho va fer l’escriptor escocès.
“En un poblet anomenat Le Monastier, dins una vall de muntanya encisadora a quinze milles de Le Puy, vaig passar-hi prop d’un mes ben agradable.” Així és com comença el relat d’Stevenson i com començarà la ruta cap al sud per les Cévennes. El primer que li cal a l’autor abans d’emprendre gairebé dos-cents quilòmetres a peu és una burra que li porti l’equipatge. I és així com coneixem la Modestine, una burra que no sempre serà una bona companya de viatge.
A partir d’aquest moment, Stevenson emprèn un viatge que passa per uns paratges molt bonics, travessa pobles de postal i es troba amb gent que l’acull o que se’l mira una mica de reüll. El camí, a més, no sempre és fàcil de recórrer i té les seves dificultats: “Perquè ara em trobava al límit de Velay, i tot el que veia quedava en una altra regió: el salvatge Guévaudan; muntanyós, sense conrear i desforestat feia molt poc per por dels llops.” El temps tampoc no sempre l’acompanya i el nostre caminant, i la seva burra, es troben a vegades sota la pluja, la pedra o els llamps.
Rebut al monestir de Nostra Senyora de les Neus, Stevenson, educat com a protestant, no acaba d’estar segur de com s’ha de comportar entre els monjos catòlics. Aquí coneixem com és la vida d’aquests monjos trapencs, sempre amb l’explicació d’Stevenson, a vegades amb certa ironia. A la zona del mont Lozère, Stevenson explica la violència que hi va regnar per qüestions religioses perquè els protestants camisards no acceptaven el Borbó Lluís XVI ni cap rei de França. Stevenson segueix també la vall del Tarn, la població de Florac, una de les capitals dels camisards. A vegades menja i dorm a les fondes, però d’altres ho fa a l’aire lliure. Finalment, el 3 d’octubre es lleva a Saint Germain de Calberte:
“La Modestine i jo -en el nostre últim àpat junts- vam fer un mos dalt de tot de St. Pierre; jo vaig seure en una pila de pedres i ella menjava pa de la meva mà, tota decorosa, dreta al meu costat sota la llum de la lluna. La pobra bèstia menjava amb més gana d’aquesta manera, perquè em tenia un cert afecte que jo aviat trairia.”
El descens fins a St.Jean du Gard se li fa una mica llarg, a Stevenson. Allà acaba el viatge, ven la burra, agafa una diligència i viatja fins a Alais després de dotze dies de caminada. I després de llegir aquesta ruta, jo mateixa no descarto algun dia agafar la motxilla i caminar durant quinze dies pels mateixos paratges per on ho va fer l’autor de Jekyll i Hyde o de L’illa del tresor, però sempre hi ha l’opció ben encertada de fer en cotxe la ruta que Joan Vilardebò proposa al final d’aquesta edició.
