Per definició, si deixem de banda altres correspondències de caràcter religiós, el terme “vigília” representa l’estat o fase en què hom resta despert normalment durant les hores del dia especialment (o normalment) destinades a dormir. En aquest sentit, malgrat haver esdevingut una pràctica força en desús, la vigília encara és practicada per aquells que vetllen difunts que resten en cos (i segurament també en ànima) present i esperant rebre sepultura l’endemà.

Aprofundint en aquest últim concepte, segons cànons o costums tradicionals de l’estrictíssima religió jueva, un shomer (masculí) o shomeret (femení) és la persona encarregada de la custòdia i cura dels objectes d’un altre. Amb relació als difunts, doncs, el shomer és aquell que roman “vigilant” un cos sense vida. I és que, repeteixo, la tradició jueva és molt pragmàtica i exigeix explícitament que el difunt no es quedi sol durant les hores prèvies a l’enterrament. Tot i que és costum que el shomer sigui preferiblement un membre de la família o un amic de confiança del finat, poden haver-hi comunitats que disposin d’individus que es dediquen “professionalment” a aquesta pràctica i se’ls remuneri a canvi. Sigui com sigui, en termes pràctics, qualsevol activitat ociosa, inclosa engrescar-se amb converses o tenir aparells electrònics que puguin distreure el transcurs de tan solemne vetlla, queda rotundament prohibida per part del shomer que, per contra, ha de desenvolupar la seva funció amb el màxim de respecte vers el difunt i tota la comunitat de la qual forma part. A més, segons mana l’antiquíssima tradició, aquest acompanyant de rol tan transcendent, a més de no adormir-se, ha d’anar llegint un llarguíssim reguitzell de salms i oracions per assegurar el correcte traspàs de l’ànima en custòdia cap al món dels morts.

Tota aquesta explicació ens enllaça amb el ric imaginari de tradicions, mites i pràctiques religioses jueves i, com veureu a continuació, la marcada influència que han exercit sobre el gènere cinematogràfic de terror. Un bon referent de tot plegat és la pel·lícula titulada The Vigil, escrita i dirigida per Keith Thomas. El film s’ambienta en el si d’una tranquil·la comunitat jueva ortodoxa del barri novaiorquès de Borough Park i va representar el debut del seu director (que també s’assigna la tasca de guionista). Cal destacar que el film de Thomas va tenir l’honor de clausurar el Festival de Sitges l’any 2019, fet no gens menyspreable.

Quant a la temàtica, la història segueix un jove jueu anomenat Yakov en un moment molt confús de la seva vida, perquè ha perdut la fe i acaba abandonant l’aïllada comunitat religiosa de què havia format part. No obstant això, empès per dificultats econòmiques, quan el rabí de la seva comunitat l’aborda sortint d’una reunió de teràpia de grup per oferir-li la possibilitat de fer de shomer, accepta l’oferiment a desgrat. Res del món fa presagiar, però, que en les cinc hores que passarà Yakov a casa del difunt, un antic supervisor de l’Holocaust, tot anirà de mal en pitjor: terroríficament malament fins al punt que aquella vigília en concret no serà gens ni mica plàcida i la nit s’acabarà transformant, a mesura que passin les hores, en un autèntic i terrible malson pel jove shomer.

L’ambientació de la història, centrada en una casa aparentment de petites dimensions i dominada pels clarobscurs provocats per l’escassa il·luminació imposada en l’acte de la vetlla, és clau per mantenir l’espectador en constant tensió i és veritablement reeixida, així com ho són també els sobtats moviments que fa la càmera. Definitivament no es tracta pas d’una història a l’ús composta per una sèrie d’ensurts mil vegades vistos i encadenats un rere l’altre sense cap gràcia ni ofici, sinó que, segons crec, el de Thomas és un correctíssim film no gens avorrit que podem situar per sobre de la mitjana en un gènere com aquest en què a un ja li costa (i molt) sortir de la sala gratament sorprès. I Thomas n’és l’artífex principal amb el suport de la coneguda companyia productora nord-americana Blumhouse Productions, fundada l’any 2000 per Jason Blum i responsable d’una llarga sèrie d’altres bones peces del gènere com són Paranormal Activity, Insidious, Sinister, The Purge, Oculus, The Gift, Split, Get Out, Happy Death Day, Upgrade, Halloween i The Invisible Man.

A The Vigil hi veiem també unes bones actuacions, a destacar la de Dave Davis en el seu primer paper principal com a aterrit protagonista, i la de la veterana actriu de televisió i teatre Lynn Harriette Cohen, qui dona vida a l’enigmàtica i imprevisible vídua que apareix quan hom menys s’ho espera. Cal destacar també uns més que remarcables efectes visuals i sonors, aquests últims obra d’un tal Michael Yezerskitot i que, a vegades i pel meu gust, són un pèl massa estridents.

En aquest punt, deixeu-me introduir algun altre referent de tradició jueva i cine de terror. The Golem (Doron and Yoav Paz, 2018) és una producció israeliana basada en un llibret escrit per Ariel Cohen que ens explica com, durant una plaga mortal, una dona jueva es veu obligada a actuar per salvar la seva comunitat jueva d’uns invasors estrangers. No obstant això, la bona voluntat i pràctiques de la dona es passen de frenada i l’entitat que conjura acaba sembrant venjança i horror per allà on passa. Però  aquesta tradició ve de lluny, i és que la mateixa criatura mitològica ja s’havia portat davant les càmeres amb anterioritat de la mà dels directors alemanys Carl Boese i Paul Wegener l’any 1920. En aquest cas, i seguint les narracions d’un bon nombre de textos literaris antics, el film, considerat una autèntica obra mestra muda de l’expressionisme alemany, narra com a la Praga del segle XVI el rabí Judah Loew ben Bezalel dona vida a una criatura poderosament gegant feta d’argila mitjançant pràctiques cabalístiques amb l’objectiu de protegir la seva comunitat de la persecució i atacs antisemites. La “cosa”, com podeu pensar, s’acaba complicant força per als protagonistes del relat.

A tall de resum, The Vigil és un debut cinematogràfic apadrinat per Blumhouse realment esgarrifós que explora eficientment les maneres en què les nostres pors, debilitats i inseguretats poden immiscir-se i estripar-nos la vida de dalt a baix (i en unes poques hores). Un d’aquells moments en què es comprèn que s’ha de posar a prova les creences que porta de sèrie un mateix i confrontar amb dents i ungles els fantasmes que t’estronquen la fe i autoestima. Ara bé, dit així sembla que és ben fàcil sortir-se’n. No us refieu de la màxima que sentència que el tren de la por només passa per la fira.

Comparteix
AnteriorMeravelles de França: “Viatges amb una burra per les Cévennes”, Robert Louis Stevenson
SegüentAquest divendres al cine…
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!