El 2003 va presentar el seu primer llarg com a director, La flaqueza del Bolchevique, a la secció Zabaltegui del Festival de San Sebasatián. Des de llavors, Manuel Matín Cuenca (El autor, Caníbal) s’ha convertit en un habitual de la cita Donostiarra. Tots coneixem el cine del director almerienc i la seva predilecció per rodar en ambients i localitzacions amb una forta càrrega opressiva i sensació de soledat, els seus girs de guió i els seus personatges que amaguen més que no ensenyen. De fet, aquest darrer treball podria ben ser un retrat força fidel de tot el que li agrada veure en les seves pel·lícules.

En aquesta ocasió trobem a Irene, interpretada per la debutant Irene Virgüez, una jove de 15 anys que viu en un centre de menors i que s’ha quedat embarassada. Javier (Javier Gutiérrez), un professor del centre, li proposarà un tracte: durant 9 mesos, ell i la seva dona Adela (Patricia López Arnaiz) acolliran d’amagat la Irene per tal que quan tingui el nadó, ella els l’entregui a canvi d’una nova vida i una bona quantitat de diners, ja que el matrimoni fa molts anys que està intentant tenir un fill i no poden. La premissa és potent, però amb aquesta trama ja comencem a intuir cap on aniran els trets (queden pocs directors originals), i aquell refrany que diu “Pensa malament i encertaràs”, en aquesta ocasió serà més vàlid que mai, ja que res acabarà sortint com Javier i Adela havien planejat.

Cuenca ens presenta un drama vestit de thriller. Durant la major part del film, una ombra de misteri sobrevola cada un dels personatges. L’intuïm, i tot que no la podem veure, sabem del cert que alguna cosa no acaba de rutllar. Tot i això, el conjunt acaba resultant desigual. El guió, escrit juntament amb Alejandro Hernández sobre una història de Félix Vidal, és pobre i en cap moment t’acabes de creure els protagonistes. El problema s’accentua quan entra en joc el personatge d’Osman, nòvio d’Irene i qui acaba resultant insubstancial en tot moment.

Però tot canvia a l’últim terç de la pel·lícula. Si fins ara estàvem davant d’un drama en què se’ns plantegen els límits de l’amor maternal i els instints més bàsics de l’ésser humà, de cop i volta, ara sí, el thriller s’apodera de tota l’obra. Són els millors minuts del director, i en aquest clímax final és on realment se sent més còmode i alliberat. Cuenca és un mestre a l’hora de rodar escenes en què la tensió es pot tallar amb un ganivet i, com he dit, la seva capacitat per crear atmosferes opressives i aïllades és, amb tota probabilitat, la nota més destacada de La hija. Ni les llargues i espectaculars panoràmiques de la casa de Javier i Adela al cim d’una serralada gravades a vista de dron aconsegueixen treure’ns aquesta sensació d’estar sols i enclaustrats entre 4 parets. Un paradís natural, però a la vegada una presó per a Irene.

-Irene: ¿No tienes miedo, aquí sola?
-Adela: ¿Miedo de qué? Tengo a los perros, a Javier…

Uns gossos que mica en mica aniran agafant protagonisme a mesura que passin els minuts. Prepareu-vos fort.

Cuenca no té problemes amb la part tècnica de la pel·lícula, però es perd en l’execució de la trama i el guió. I què voleu que us digui, el càsting tampoc ajuda, i això que hi tenim a Javier Gutiérrez. La resolució de la cinta és eficaç i funciona, però no és suficient per arreglar un treball irregular que no troba el rumb en cap moment.

AnteriorNominats als Oscars 2022
SegüentGoya 2022: els nominats
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.