No és el primer cop que es comença la ressenya d’una pel·lícula dient que no se sap ben bé com encarar-la. Ni tampoc serà la darrera. Però és que quan van acabar-se els crèdits finals d’Annette, el darrer film de Léos Cárax, van passar dues coses pel meu cap: la primera és que ja podia tornar a respirar normalment, i la segona, que encara no sabia què acabava de veure ni si m’havia agradat o em semblava una presumptuositat immensa que cobrava cert sentit per inèrcia. I és que el director de la hipnòtica Holy Motors torna als cinemes després de sacsejar Cannes 2021 per construir un conte macabre en forma de musical —o d’antimusical, segons com es miri— en què els SPARKS, grup musical predilecte de Carax i autors no només de la música del film sinó també del seu guió, brillen amb llum pròpia gràcies al gust i el domini del director per les tragèdies i els personatges trencats. Només cal veure la primera escena, un clar autohomenatge a la cèlebre escena de la ja citada Holy Motors —amb qui comparteix muntadora, Nelly Quettier, i directora de fotografia, Caroline Champetier—, per veure que no estem davant d’un musical normal.

https://www.youtube.com/watch?v=ujm0B2gd0ig

Perquè aquesta faula obscura va d’una parella, ambdós artistes, ambdós enamorats l’un de l’altre… i ambdós de dos mons diferents. Ella és una prestigiosa cantant d’òpera; ell, un monologuista d’èxit. I tindran una filla, l’Annette, la qual dona títol a la pel·lícula i suposarà el detonant. El detonant de què? Això ho haureu de descobrir mirant la pel·lícula, protagonitzada per una notable Marion Cotillard i un absolutament brillant i impecable Adam Driver com a duet protagonista, escudats per un brutal i sorprenent Simon Helberg —conegut pel seu paper de Howard Wolowitz a Big Bang Theory— com a pianista acompanyant del personatge de Cotillard i amic de la familia. El trio d’actors faran gala de tota l’exageració i l’excentricisme propi dels films de Carax —i no és una crítica, és un afalac—, anant d’un extrem emocional a un altre en una sort de tragèdia grega musical en la qual no només canten ells, sinó que a més canten en directe mentre estan rodant. L’autenticitat d’aquests moments musicals (i n’hi ha molts) és d’una bellesa plàstica desbordant, però també d’un nivell interpretatiu sense discusió. Atenció, sobretot, a un soliloqui de Helberg mentre assaja amb l’orquestra, una escena que si no li dona tots els premis del món a l’ex nerd jueu de Big Bang Theory, no sé què ho farà. Quasi m’aixeco de la cadira i començo a aplaudir enmig del cinema.

No obstant, algú podrà dir que sembla que tot sigui estètica i mèrits actorals, i que no estic dient res de la pel·lícula en si. Perdoneu-me, però és que a Annette, el propi continent és tan important com el contingut, i no només com a obra d’art. La pròpia narrativa del film està subjugada a com aquesta està presentada: l’existència dels moments musicals mateixos (tant la seva naturalesa com els moments en què apareixen) no són casuals, i el com i de quina manera veiem l’Annette en pantalla, tampoc. Només diré que no han fet Annette en forma de musical perquè sí, i els que odien els musicals tenen molt de guanyat per entendre el per què. Podríem dir que Annette seria com si La La Land estigués protagonitzada pel Joker de Joaquin Phoenix i Todd Phillips. “Y hasta aquí puedo leer”, que dèien a l’1,2,3.

El resultat: una òpera rock que juga amb els sentiments i amb l’estètica d’una forma narrativa innovadora i molt audiovisual gràcies a la predilecció de la tortura interna de Carax als seus personatges i a un peculiar llenguatge musical, en què els SPARKS ens regalen cançons alegres per als moments més pertorbadors de la pel·lícula i viceversa, i gràcies també a la grotesca fotografia de Caroline Champetier i a l’impressionant muntatge de Nelly Quettier, que fabrica un continuum musical sense precedents i et dona l’estranya sensació d’estar veient un espectacle impossible de Broadway en forma de faula estrambòtica. I incòmoda. Molt incòmoda. Deliciosament incòmoda.

Annette de Léos Carax no deixarà indiferent ningú. O l’estimareu o l’odiareu, però personalment em declaro amant absolut d’aquesta pel·lícula que dura molt més dels 140 minuts que té el cel·luloide. La història, els moments musicals, la nena, i el descens als inferns que caminarà més d’un personatge es quedaran donant voltes al nostre cap, mentre poc a poc encaixen les peces i anem descobrint que, un altre cop, al cinema de Carax res és gratuit. Ni els crèdits finals.

Anterior“The Slayers”
SegüentCarn de krònica VIII: dies d’insomni anfetamínic al 69 SSIFF
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.