Durant aquests dies de fastuosos tiberis, cinturons descordats i panxes limfàtiques, una pel·lícula de vocació culinària a les sales de cinema presenta una dicotomia important: és del tot innecessària per culpa de les fartaneres que s’han fet i que vindran, o és una manera d’amanir tots aquests àpats amb la delicadesa i la sensibilitat que el menjar reclama i que cada cop més tendim a oblidar a favor de grans quantitats i presentacions hiperbòliques? Si algú és realment capaç d’aixecar el cul i aposentar-lo en una butaca del cinema, aquestes consideracions deixen de tenir importància.

El director Trần Anh Hùng ens presenta el seu 8è llargmetratge amb una forta convicció en l’ofici de cuiner i els bons aliments. Per fer-ho, ens situem entre vinyes franceses a finals del s. XIX, havent-se recuperat de la fil·loxera, sembla. Un cuiner reputat i la mestressa de la casa porten una vida dedicada a la cuina, en un mas on experimenten, proven i ensenyen l’art de cuinar bé els aliments, que pels francesos del s. XIX i la majoria dels contemporanis vol dir fotre-li tanta caloria com es pugui (eren temps on la gent cremava calories a la feina), usar totes les espècies possibles (les coses frugals eren pels pobres) i guarnir-ho tot tan barrocament com es pugui (encara hi havia temps de cuinar). La meva frivolitat ignora tota una ciència i il·lustració francesa d’una intel·lectualitat formidable i, sens dubte, aquesta actitud meva deu ser fruit d’alguna recança mal portada. Però mentre els minuts van passant i se’t va fent la boca aigua, pot sorgir la següent qüestió: he menjat jo tan bé a França, algun cop? Jo no. Tu, estimat lector, segurament tampoc.

No cal capficar-se en el film, es tracta d’una experiència gastronòmico-onanista i costumista molt sòlida. No hi ha més misteri. Si us emocioneu veient com es posen unes guatlles al forn, s’aplica la cobertura a un pastís, o amb quina seriositat i ofici els personatges —grans actuacions!— tracten amb els aliments, la cosa funciona molt bé. D’altres més llepafils potser veuen un retrat massa harmoniós de la cuina, la condició humana i l’amor. Potser, llavors, val més la pena mirar The Bear. Les dues opcions, per a qualsevol gormand, però, no són excloents.

Per últim, venint del segle XIX deu ser que la complexitat es vinculava sempre amb una major qualitat. Veiem els cuiners, doncs, sempre fent una fornejada més, farcint el farciment d’un farcit, etc. Incapaços de menjar alguna cosa pel seu gust. Pràctiques culinàries que, amb aquesta direcció i muntatge tan senzills, criden més l’atenció. I juntament amb tots els comentaris i observacions afilades que els protagonistes d’aquesta pel·lícula fan, un pot treure l’entrellat que als francesos més que mirar objectivament el món, els hi agrada més decorar-se’n un a mida.

AnteriorCINECLUB XIC. Tony, Shelly i la llanterna màgica 
Següent15 lliçons que he après de Quentin Tarantino
Avatar photo
Comunicador audiovisual que només escriu. Em trobo més lliure reclòs en una sala de cinema que a fora. Entre Kieslowski i els germans Coen hi trobareu el meu gust cinematogràfic, que no és tan pedant com sembla. I no, no solc fer-me el llit.