Austràlia ha donat mostres de terror més que solvents amb productes com Babadook, Lake Mungo o Wolf Creek, així que quan vaig veure una petita producció australiana anomenada Monolith, que estava filmada usant el fenomen dels pòdcasts i un sol escenari amb una sola actriu recordant una mica la proposta catalana La Paradoja de Antares, que es va projectar el Sitges passat, em vaig sentir atret per ella.

Crec fermament que Monolith és una de les joies amagades de Sitges 2023 per diversos motius, però el primer de tots és la força narrativa i l’originalitat que té. Comparant-la amb La Paradoja de Antares, podríem dir que són oposades. A Antares la nostra protagonista tenia tota la informació disponible i ens l’anava proporcionant. A més, patia tota l’acció del film; les converses amb la gent de l’exterior aportaven tan sols context i acció indirecta. Però a Monolith és al revés: la nostra protagonista investiga un suposat cas paranormal des de casa dels seus pares —on s’ha refugiat mentre ells són de viatge—, i tota l’acció succeeix fora d’aquells murs, sustentada pel poder la paraula dels seus pòdcasts, les converses que té amb altres persones i, sobretot, la nostra imaginació. A Antares la nostra protagonista tenia fe en allò que volia fer i l’espectador estava expectant a veure què aconseguia. A Monolith l’espectador acompanya la protagonista en la investigació i té exactament la mateixa informació que ella en tot moment.

Lily Sullivan, absoluta protagonista del film i que no té nom com a personatge, encarna una periodista vinguda a menys per fer pública certa informació de pesos pesants que l’han enfonsada del tot i han fet que l’opinió pública i professional li giri l’esquena. Per fugir de tot i de tothom, es refugia a la luxosa casa dels seus pares i, mentre ells són de viatge, decideix arrencar un pòdcast de casos estranys i relatius a l’ocult (una mena de Cuarto Milenio,). El pòdcast tindrà un èxit quasi instantani i aclaparador a partir del moment en què rebi, via un e-mail anònim, informació sobre uns misteriosos esdeveniments relacionats amb un maó totalment negre. A mesura que el podcast començarà a difondre informació d’aquest maó negre, rebrà trucades de gent que li aportarà més informació o aconseguirà contactes de gent misteriosa relacionada amb aquest objecte estrany que aporta actes de consciència molt importants a la gent que el posseeix.

Matt Vesely i Lucy Campbell al Q&A que van oferir després de la projecció de “Monolith”, al Festival de Sitges. (c) Marc Musquera, 2023

Afortunadament, pels presents a la sessió, Monolith va comptar amb la presentació del director, Matt Vesely, i la guionista del film, Lucy Campbell. I dic afortunadament, perquè després de la pel·lícula es va fer un meravellós torn de Q&A en què es van elogiar l’esplèndid treball de Lily Sullivan, que va explicar que el guió va ser escrit amb els capítols de sèries d’investigació criminal com CSI o Mentes Criminales com a referència. També van explicar que el format d’escenari únic l’havien tingut sempre al cap per reduir costos, però també per homenatjar Orson Welles i la cèlebre Guerra dels mons, és a dir, el poder de la veu i de la narrativa radiofònica. En acabar vaig poder felicitar-los per la pel·lícula i debatre el seu final senzill, però potentíssim i que usa una metareferència en el títol de la pel·lícula per autoexplicar-se que em va semblar molt interessant poder comentar amb ells.

Amb Lucy Campbell i Matt Vesely, guionista i director de “Monolith”, al Festival de Sitges. (c) Marc Musquera, 2023

Revelar res de la trama seria un crim per a qui vulgui veure aquesta petita pel·lícula que no és tant de terror com un thriller de ciència-ficció en què el disseny de so és el coprotagonista absolut de la pel·lícula junt amb Lily Sullivan, així que no ens endinsarem en res de la història de Monolith. Però sí que podem dir que el bon muntatge, el bon pols directiu i un excel·lent guió que treu petroli de sota les pedres del que aparentment és un format tan massificat i conegut com un pòdcast, resulten en una pel·lícula dinàmica i que et manté enganxat a la pantalla, ja que en vols saber més i més i més. Tanmateix, deixeu-me fer una reflexió que intentarà no ser massa spoiler i que té a veure amb la conversa que vaig tenir amb el director i la guionista. He esmentat un maó negre com a objecte preuat de la investigació, però, en canvi el film es diu Monolith, no pas Black Brick. I no apareix cap monòlit en tota la pel·lícula. Per a l’aficionat al cinema scifi, el monòlit sol ser una referència directa a l’obra mestra d’Stanley Kubrik 2001: Una Odissea a l’Espai, i en aquella pel·lícula el monòlit era una metàfora. A partir d’aquí, només diré que el nom del film és una metareferència a 2001, ja que el maó negre i la seva investigació guarden certa relació amb la pel·lícula, de la mateixa manera que el monòlit guarda certa relació amb 2001. “Y hasta aquí puedo leer”, que deien al 1,2,3.

Anterior15 lliçons que he après de Quentin Tarantino
SegüentCrítica de ‘Saltburn’ (2023)
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.