Possiblement perquè treballo en el món de la literatura, i venent-la, soc partidària de les etiquetes comercials i les catalogacions. Però és cert que no sempre és fàcil valorar una trama de ficció per un sol terme. No només perquè les hibridacions solen ser-hi presents, sinó perquè a vegades ens trobem amb obres difícils de definir. Saltburn (2023) és una d’aquestes pel·lícules; thriller psicològic, comèdia negra, drama, i una mica de tot plegat per, de ben segur, deixar l’espectador sense saber què pensar. Dirigida i produïda per Emerald Fennell (Promising Young woman, 2022), Saltburn és un film fosc, molt fosc, a estones fresc, a vegades dens, pertorbador i grotesc. Feia temps que una pel·lícula no em deixava tan bocabadada i sense esma en acabar. Vaig necessitar un parell de dies per processar-la i decidir si m’havia encantat o l’havia odiat. Tenia clar que no hi havia terme mitjà. Ara bé, la reflexió que he fet és que si una pel·lícula m’ha fet pensar tant en la meva opinió és que m’ha remogut i per a mi això és el que ha d’aconseguir una bona obra.
La pel·lícula està protagonitzada per Barry Keoghan (The Banshees of Inisherin, 2022), Jacob Elordi (The Kissing Booth, 2018), Rosamund Pike (I care a lot, 2020), Richard E. Grant (Can you ever forgve me, 2018), Alison Oliver (Conversations with friends, 2022) i Archie Madekwe (Gran Turismo, 2023). A més, també hi ha un petit moment amb l’actriu Carey Mulligan que ja havia sortit a l’òpera prima de Fennell, Promising young woman.
La trama segueix la història de l’Oliver (Barry Keoghan), un jove aparentment de classe baixa o mitjana que, mentre estudia a la Universitat d’Oxford, mira de trobar el seu lloc. És introvertit, d’entrada, però la vida li canvia quan coneix en Felix Catton (Jacob Elordi), un jove adinerat que el convida a passar una temporada a la mansió de Saltburn amb la seva família.
Fennell ja em va sorprendre amb la seva primera obra i en aquesta potser no brilla tant pel guió, però demostra que té un do per a la imatge, el color, la llum i la col·locació de la càmera. Això s’uneix amb grans interpretacions, com la de Keoghan. El jove actor irlandès ja va deixar clar la seva habilitat a The Banshees of Inisherin, ja fa un any. Però ara desplega tot un ventall de recursos per presentar-nos l’Oliver, un personatge molt complex, pertorbador i inquietant, amb un arc evolutiu molt ampli dins l’argument. Keoghan aconsegueix mostrar una cara dolça i vulnerable del seu personatge mentre el transforma en un monstre devorador d’anhels i esperances. El fa anar des del dolor més personal fins a la crueltat i al desamor.
La part més fluixa de la pel·lícula pot ser la història. Sembla que no passi res, quan en realitat passa molt. Es cou a foc lent per acabar amb una tempesta enorme d’esdeveniments que precipiten el desenllaç. Però queda perfectament compensat per la quantitat de temes que s’hi tracten: xoc de classes socials, poder, venjança, dolor per la pèrdua, entre d’altres que segur que amaguen les múltiples capes dels personatges.
M’ha semblat entendre que Saltburn també és una crítica social a la societat moderna i com certes posicions privilegiades poden corrompre les persones. Seguint aquesta dinàmica, el film planteja preguntes sobre la moral i l’ètica. L’Oliver és protagonista i antagonista, però la pel·lícula també mostra la seva vulnerabilitat i el seu dolor. L’espectador pot sentir empatia per l’Oliver, fins i tot mentre el condemna.
No sé quina era la intenció (o si n’hi havia una de concreta) de Fennell amb aquesta pel·lícula. Jo espero que fos provocar, perquè si és així, se n’ha sortit amb matrícula d’honor.
