El col·lectiu RKSS va saltar a la fama internacional amb la seva obra de culte gore i tints retro Turbo Kid l’any 2015. RKSS són les sigles de Roadkill Superstars, i són un trio canadenc format per François Simard, Anouk Whissell i Yoann-Karl Whissell, que un any més, van ser a Sitges per presentar no una, sinó dues pel·lícules: la comèdia We Are Zombies i el slasher Wake Up. Per qüestions d’horaris, la primera no la vam poder programar, però sí que vam poder veure la segona, que podríem resumir en una sola frase: sang i fetge en un Ikea, i que va ser presentada no només per ells tres, sinó amb tot l’elenc actoral protagonista a l’escenari de l’Auditori Melià.
La trama de Wake Up gira al voltant d’un grup de joves que es colen de nit en uns grans magatzems per a retransmetre-ho en directe per xarxes socials. Els nostres protagonistes s’autodenominen activistes i pretenen despertar la gent (d’aquí el títol de la pel·lícula, Wake Up!, “Desperteu-vos!”, és el seu crit de guerra i el seu principal grafiti) vers les grans empreses multinacionals i la tala indiscriminada d’arbres, el canvi climàtic, la globalització… De fet, els grans magatzems són un Ikea en tota regla, però al film li han canviat el nom. Els problemes començaran quan, al contrari del que es pensen, els guardes de seguretat del torn nocturn no són precisament de la llei del mínim esforç. De fet, no haurien de ser allà aquella nit, però els dos guardes s’han ficat en un atzucac i un d’ells té seriosos problemes d’autocontrol a més d’un gran fanatisme per la fabricació artesanal d’armes per caça natural d’animals. Dit d’una altra manera: els nostres pobres activistes han triat la pitjor nit i el pitjor lloc per intentar fer-hi gamberrisme activista.
Wake Up és interessant perquè, tot i que és un slasher de manual, amb el grup de joves que va minvant en ser assassinats de les formes més rocambolesques que pugui idear un expert en caça natural en una empresa de mobles de fusta, té un parell de punts interessants que la fan bastant innovadora. El primer d’ells és que, en un slasher els joves ja poden córrer i fugir tant com vulguin que l’assassí, caminant, arribarà a ells sense immutar-se; però a Wake Up estan tots tancats dins d’un centre comercial fins que l’obertura automàtica de portes s’activi a primera hora del matí, amb la qual cosa la parsimònia de l’assassí està totalment justificada, ja que està degustant el seu moment. I el segon és que dins d’aquest gènere, generalment la policia —o pares, o adults en general— apareixen únicament per demostrar la seva incomprensió o la seva incompetència, però aquí són l’amenaça; encara més, els nostres protagonistes no poden trucar a la policia perquè els detindrien per delinqüents.
No obstant això, tot acaba desembocant en un film que va sobre els raïls del gènere slasher de forma deliberada, quasi assaborint les referències absolutes per les quals camina, orgullós. No és que sigui un problema per se, però sí que resta frescor al resultat final. Tanmateix, és interessant veure un producte de gènere tan internacional i tan ben acabat, amb actors i producció francesa, directors canadencs, i gran part de l’equip tècnic i artístic de Catalunya, amb un rodatge establert a Gran Canària.
