En un lloc a l’oest d’Irlanda hi ha un bosc espès que no surt als mapes. Allà, tots els que s’hi perden no en tornen a sortir. Òbviament, la protagonista d’aquesta història, Dakota Fanning, s’hi perd —de la forma més maldestra possible, hem de dir—. A sobre, arrossega un gran pes a la seva consciència, i tota la història que viurà en aquest bosc —que serà una metàfora de la seva condició psíquica i també d’alguna por col·lectiva— farà que s’enfronti a aquests trillats fantasmes del passat. Per bé o per malament, aquesta trama és essencialment Shyamaliana, així que si decidiu anar-la a veure, feu abans una reflexió profunda sobre la simpatia que sentiu pel Shyamalan.
Entre el terror, la fantasia i la ciència-ficció, The Watchers ho fa avançar tot amb una cura nul·la pels detalls i un sentimentalisme incòmode. No s’atura per fer les coses una mica més coherents, però sí que ho fa per informar-nos de les penúries dels seus personatges de les formes més intrusives possibles. Aquesta precipitació la podríem atribuir a la jove edat de la directora i guionista, però crec que és més aviat un problema de família; Shyamalan pare fa temps que va renunciar al verisme emocional a favor de la retòrica efectista, i és la fatalista condició d’un fill buscar l’aprovació dels seus progenitors. Recolzant-se, doncs, en un folklore celta que no sé fins a quin punt s’ha manipulat o si tan sols va arribar mai a existir dins la ment dels habitants d’aquell tros d’Irlanda, se’ns presenta un món tenebrós amb uns éssers perillosos pels humans, però que també són producte de la nostra mala manera de fer, de la nostra incomprensió, la culpa que arrosseguem; tot plegat una cosa molt profunda però poc nutritiva, com un pou eixut.
En un moment de la pel·lícula sembla explorar-se un camí més interessant del que s’acaba caminant. Un que reflexiona sobre la mirada que exercim i la mirada que patim; la manipulació d’una realitat amb tan sols limitar-la a un marc mental. Però aquest joc no va més enllà, i tot plegat acaba d’una forma més convencional, versant sobre els problemes de voler anar massa enllà i no acceptar els nostres límits i condicions. Hi ha alguna reflexió més, però l’atractiu d’una pel·lícula també té a veure amb el temps que estàs disposat a perdre en pensar-la, i com que en poques hores l’hauràs oblidat, no hi ha gaire marge per significar les coses.
Per assegurar-se el beneplàcit absolut del seu pare, Ishana acaba la seva història deixant una obertura des de la qual en puguin néixer moltes més. Dit d’altra manera: se’ns ha presentat un ecosistema —un lore, que diuen els tècnics de la fantasia— des d’on fer-hi florir moltes més històries i rendibilitzar millor els calers de la productora. Nogensmenys, amb la fartanera que portem d’universos fantàstics, dubto molt que d’aquest n’acabi sortint teca que ens vingui realment de gust.
