Ningú ha retratat l’escena punk anglesa dels 70-80 com ho ha fet Julien Temple. El documentalista musical més descarat torna a posar-se l’imperdible i a tenyir-se la cresta per presentar-nos el seu últim treball Crock of Gold: A Few Rounds with Shane MacGowan, un homenatge a una de les figures més importants i més irreverents que ens ha regalat la cultura Irlandesa del s.XX.
Fidel al seu estil, Temple no es limita a explicar-nos vida i miracles d’un personatge que va acabar formant una banda de Punk-Folk. El director anglès sempre va més enllà i sap perfectament que per entendre una figura com la de Shane MacGowan, no n’hi ha prou amb repassar la trajectòria de The Pogues, sinó que cal remuntar-se als inicis, a l’origen de tot plegat; Només així podrem arribar entendre com i perquè aquest jove nascut a Pempury, Kent, va tornar a posar en boca de tots gran part de les cançons populars irlandeses que s’havien perdut en el temps. En paraules del mateix Shane: “Si, en als altres països, molts grups tocaven les seves cançons autòctones, perquè no les podíem tocar nosaltres? Shane, que al traslladar-se a Londres de seguida es va veure atret pels Sex Pistols i tot el moviment punk que estava explotant a la ciutat a mitjans dels anys 70, de seguida va tenir clar el que tenia ganes de fer, i aquesta fusió tant eclèctica entre el punk, el rock més dur i els ritmes celtes de les cançons tradicionals d’Irlanda es convertirien ens himnes per tota una generació de joves desencantats que buscaven en la música, l’alcohol i les drogues una forma d’evasió lliure i radical.
Però a diferencia d’altres documentals sobra la figura de Shane i els The Pogues com If I Should Fall from Grace – The Shane MacGowan Story (2003) o The Great Hunger, Julien Temple aconsegueix emmarcar tota la vida de MacGowan dins la història d’Irlanda. Una classe magistral de les seves èpoques més fosques i dures, des de la Gran Fam Irlandesa fins al conflicte armat de l’IRA i les tensions amb Anglaterra. No es pot entendre el personatge de Shane si no ens introduïm en el fort sentiment nacionalista que va cultivar de petit, a més de l’educació catòlica que va rebre. Segurament, els seus problemes amb l’alcohol i les drogues i el seu rerefons autodestructiu deriven, en gran part, d’aquella educació i d’aquells primers anys de vida a la granja familiar. Amb tot, 
Temple ens ho explica d’una forma amena i original, barrejant imatges d’arxiu inèdites i unes excel·lents animacions, en part, a càrrec de l’il·lustrador Ralph Steadman.
Crock of Gold no és un documental d’entrevistes. “Shane no ho hagués permés mai això, no li agraden les entrevistes”. Crock of gold és una conversa entre amics, des de Gerry Adams i Bobby Gillespie, fins a Johnny Depp, productor del documental i gran amic de Shane des de fa 35 anys.
Res del que pugui fer Julie Temple ens deixarà indiferents, i aquest últim treball no n’és una excepció. Crock of Gold marca el mateix ritme que les lletres i les cançons de MacGowan, és directe i brut en els seus ritmes punk, però a la vegada bonic i tendre com les melodies de les seves cançons tradicionals. Una original i etílica radiografia d’un heroi tràgic amb una talent prodigiós, que ha deixat un llegat que no morirà mai.
