21 de setembre de 2021

Quin parrac. La sessió de tres hores d’ahir em va deixar planxat. Ressaca emocional; o spleen en llenguatge tècnic. Estem a les fosques i la pantalla de l’ordinador em crema les retines. No hi ha pitjor cosa, acabat de llevar, que posar-se a picar tecles amb el llum apagat.  Ni tan sols fumar en dejú. Completament contraproduent. Portem més de deu minuts de cua virtual i cada vegada ho veig més absurd. Per què fem cua? El nostre propòsit és completament intangible. No és com allò d’anar a passar el dia a Port Aventura, que veus que la gent s’ho passa bé mentre puja i baixa de les atraccions. No, la gent amb qui compartim fila no tenen ni cara ni nom. I així costa de fer-se una idea de per què ens hem llevat. No som conscients de la gran magnitud de les demandes que L’Organització rep cada dia. Els servidors treuen fum, però a diferència del volcà de La Palma, aquest fet no ha generat la destrucció de llars i ha obligat a les famílies a buscar un pla b. Almenys, no d’una forma visible.

Les notícies en van plenes. Cada vegada que sortim de les sales ens assabentem d’alguna cosa nova. Quants experts a la televisió. I al Twitter, sobretot al Twitter. Fa por.

Surto de la Pensió amb lleganyes als ulls i agulletes als glutis. És ben bé estan donant pel cul amb totes les seves forces. Son les vuit del matí i no hi ha cap bar obert. La gana i la son es barallen per la supremacia del meu malestar general. Em conformo amb mastegar sucre i beure cafè. No em fa falta més.

La sessió al Victoria Eugenia és Fire On The Plain, xinesa, del director Ji Zhang. Una història sobre l’amor, policies i un assassí en sèrie que mata taxistes calant foc als seus cotxes amb ells a dins. Atmòsfera: correcte. Fotografia: correcte. Guió: correcte. Focs fora de control: cap ni un. A les vuit i mitja del matí no demano més. Si no m’he adormit a la sala és perquè ha estat bé. I perquè les cadires de platea son incòmodes, però sobretot perquè ha estat bé.

Quan arribo a la Pensió, hi ha un foc que s’ha descontrolat: la nostra reserva. En Marc està parlant amb en Jose sobre la quantitat de dies que havia reservat. Nou en total. En Jose només n’havia apuntat sis. I jo encara amb lleganyes als ulls. Sort que amb en Marc es pot anar a tot arreu i sempre està al cas de tot. No, Marc, no és un abscés ocular.

—Justo hoy iba a compraros una botella de Pacharan —en Jose es grata el clatell amb el cap cot.

—Si pues, mal vamos, porque aún nos quedan tres días. Mándanos a otro sitio o lo que sea, porque si no lo vamos a tener muy complicado —en Marc i el seu savoir-faire.

—No os preocupéis, dadme cinco minutos y os gestiono un realojamiento.

Què ha volgut dir amb això de realojamiento? Haurem de canviar de pensió? Digues-me que no, sisplau. No m’he escapat de pujar mobles a Barcelona com per haver de fer una mudança aquí. Convertir-se en adult és un fàstic, ja ho deia Holden Caulfield: “Has pensat alguna vegada que, a menys que fessis alguna cosa, et queia el món a sobre?”

Finalment, entre en Marc i en Jose ho deixen arreglat. Ens cedirà la suit nupcial. Potser té quadres a les parets i tot. Al final ens en haurem escapat barat i tot.

—Mañana os paso la factura.

Bé, potser no tan barat.

En Marc surt per la porta. 10:45 del matí. Hora de dinar. Hora de la meva migdiada.

Em desperto amb el soroll de les obres i la vida quotidiana dels donostiarres. El casc antic està ple de xivarri. Sons de vitalitat i moviment. Maquinària en funcionament. Acudits a mitges. Picabaralles pel lloguer. Comandes endarrerides dels bars de sota. Passes de dones embarassades. Passes d’homes divorciats. El cicle de la vida concentrat en menys de vint metres quadrats.    

Tinc sessió a les 12:30 per anar a veure Aloners, de la jove directora Hong Seong-eu. Un títol que resumeix la nostra estada a San Sebastián.

La cinta coreana parla de la soledat. I prou. És àmpliament transparent amb el seu missatge. No feia falta que la directora sortís a l’escenari per explicar-ho, però ha sigut tan simpàtica que a ningú l’importa. Aplaudiments. Reverències. Aplaudiments. Reverències. Aplaudiments. Aplaudiments. Aplaudiments. M’estic pixant.

Em passo el que queda de tarda escrivint i bevent cafè. Perquè després diguin que no sé fer dues coses a l’hora. I si li sumem les cigarretes furtives al balcó, ja en son tres. Si ho posés al currículum em tindrien treballant per la NASA, n’estic segur. O d’assistent personal de la Miranda Priestly, que encara requereix de més concentració.

La sessió que m’espera és Una película de policías, de l’Alfonso Ruizpalacios. Em queden vint minuts i encara no he sopat. Potser m’he passat fent coses alhora.

He trobat un bar al costat dels Príncipe, segurament el pitjor de tot San Sebastián. Tot estava ple, així que quan he vist aquell antre ple de taules buides, en cap moment se m’ha acudit pensar que hi havia algun motiu a darrere.

Demano una amanida de pasta amb tomàquets i alvocat i una cervesa.

—Cuanto antes mejor, porque tengo prisa —val a dir que això no és culpa seva, però tot i així.

A la taula del costat hi ha una família de gent estàndard. Dos pares mirant el mòbil i dos nens petits fotent uns xiscles dignes dels d’una dona que s’acaba de quedar vídua. Tenen gana i els hi falta educació. Pares, el mòbil a taula com al cinema: apagat. Cada vegada pugen més els decibels, i jo sense alcohol per tolerar-ho. El meu cap comença a treure fum. L’erupció és imminent, i el cambrer n’està al cas, de manera que connecta l’aire condicionat a tota potencia perquè se’m refredi el crani. No soc jo, aquesta ciutat conspira perquè foti el camp. I de fons, reggaeton a tot drap. Badum bam bum. Badum bam bum. Baduba duba bum.

I de sobte, silenci. Els hi porten el sopar. Quatre pizzes i la meva amanida. Ho sé, perquè al cap de cinc minuts em serveixen. Pasta passada per aigua amb una mica d’enciam i encenalls de pernil dolç. Encara que la paraula ençenalls, potser sona massa Celler de Can Roca per aquests trossos de pernil matxucats. Els nens han estat tranquils durant el primer tall de margarita, però tornen a l’atac. S’aixequen i salten i criden i ploren i s’insulten i em toquen els pebrots tan com poden. La paternitat, David. Purtràmitpurtràmitpurtràmit.

Deu minuts perquè comenci la sessió, tinc tanta pressa que no em puc ni enfadar.

Quan arribo a la sala em menjo la pantalla. Fila 2. Ho arribo a saber i no sopo.

La cinta del mexicà ens presenta de manera molt original el gran debat de l’actualitat: Ser o no ser policia. Pros? Pocs. Contres? Tots. Però no és tan senzill. La veritat és que tots ho passem malament i de vegades ens falta empatia. Segueix sense ser tan senzill. Un joc de nens, portat a l’extrem. Potser s’hi acosta més, però ni així. Què porta la gent a voler fer complir la llei? Somnis? Frustracions? Diners? És la resposta d’Schrödinger. La veritat és que els carrers estan malament. Les comissaries estan malament. Els hospitals estan malament. Els bancs estan malament. La política està malament. El clima està malament. No n’encertem ni una. I ens fot que a més ens posin una multa. Però hi ha dies que pagues i dies que te n’escapes. Passa desapercebut, David. Els girs de guió que planteja la producció de Netflix son durs. Sincers. Atrevits.

Necessito una copa per baixar la sessió. És això el que fan els policies quan arriben a casa? Alguns. És comprensible? Sí. És justificable? Ho dubto. Les preguntes que planteja resulten difícils de respondre. Com les dels nens —crec que no és la primera vegada que faig aquesta comparació, deu ser l’edat—. I és que en aquest mon ple de be i mal, no som més que pobres nens intentant créixer. Costa, costa molt.

A la Pensió segueixo pensant. Per què? Per què? Per què? En Marc encara no ha arribat i l’únic que cosa que que distingeixo d’entre tota la merda que tenim acomulada per l’habitació, son uns pantalons xops tirats per terra. Pel que sembla, també ha tingut un dia difícil.

—Hòstia puta, quina santa merda —en Marc obra la porta de l’habitació, sap que soc a dins amb el cap ple de preguntes.

—T’escolto, fill meu.

—Et pots creure que al Principal no tenen mascaretes?

—Sí.

—És que m’ha enganxat la pluja. He sortit a l’hora, però resulta que m’havia descuidat la mascareta. I m’han dit que no em podien deixar passar, evidentment, així que he tornat cap a l’habitacio, si total, és aquí al costat, i de cop ha caigut el cel. Una pluja… He hagut de tornar a pujar per canviar-me —no hi haurà pau pels desmemoriats.

—Almenys has pogut fer cardio.

—No em toquis els ous, que no estic per tonteries.

—Marc.

—Què?

—Escolta.

Per primera vegada des que estem aquí, els carrers estan en silenci. La pluja, fina com un tall de paper, poc a poc va apagant el foc. Només se sent el crepitar del paper, cremant, consumint-se entre els bassals del carrer. L’última cigarreta que farem en aquest balcó. La primera d’una nova etapa.