22 setembre de 2021?

Sí, 22 de setembre de 2021 

Ja sabeu com va. Fan tants dies que seguim la mateixa dinàmica que no fa falta ni que us ho expliqui. El plantejament d’aquest any ha estat suïcida. A qui se li acudeix agafar-se vuit pel·lícules els dos primers dies, emborratxar-se fins perdre el coneixement el tercer i pretendre seguir cobrint les sessions matinals com si res? Ja us ho dic jo: a un puto beneit amb menys neurones que ganes d’estar despert. En Marc sembla que està sencer, i poc a poc vaig entenent per què. No només ha canviat els horaris de menjar, sinó que cada vegada que me’n vaig el molt gos es passa el dia dormint. Dues, tres, quatre hores perfectament. Les crítiques, Marc. Ha començat a anular les sessions del matí i fins ara no me n’havia donat compte. I tot i així, està veient més cinema que jo. És evident que l’experiència és un grau. Nou anys després, per fi li ha tocat dormir a la suit nupcial. Primer dia que coincidim en fer el passerell. Qualsevol surt a passejar amb aquesta pluja.

Quan m’aixeco, la feina em surt per les orelles. Correus, missatges, trucades perdudes, traduccions, encàrrecs, correccions, peticions de cobertura… el mon s’ha tornat boig mentre dormia. Correu, fills meus, abans que la lava de l’apocalipsi us enganxi. Em veig obligat a contestar cadascuna de les peticions amb tanta cortesia com puc:

Estimat qui siguis, 

Davant la impossibilitat de descans en aquesta ciutat fatídica em veig obligat a cancel·lar totes les nostres obligacions contractuals. No ets tu, soc jo. Les dues últimes setmanes han estat molt dures a nivell físic i mental, i de seguir, estic segur que acabaria tenint un brot psicòtic. 

Reprendrem la nostra relació comercial quan surti de teràpia.

Atentament,

David “El Cansat”.

PD: Hi aniré després de posar dues rentadores i rentar-me les dents, però ara mateix necessito dos dies de vacances. 

Ho esborro. Massa sincer. Escric:

Bon dia,

Ara mateix em trobo fora de la ciutat per feina. Tornaré el dia 25.

Fins aleshores,  

David Muñoz

PD: En cas de ser molt urgent no dubteu en avisar-me.

 

La classe.

Perdo la noció del temps entre tanta professionalitat, fins que en Jose entra a l’habitació, així sense avisar, que després de tants anys ja som com de casa.

—Joder, mamones, ya podriáis ventilar, que aquí apesta a muerto!

És la una del matí i jo sense esmorzar. La persiana, David. M’he estat masses hores a les fosques i ara tinc la sensació d’haver sortit d’un after.

Baixo al bar i em demano una copa de vi. Esmorzar de forquilla i ganivet, ja que hi som. Dues croquetes mastodòntiques, mitja barra de pa i uns callos que em destrossen per dins —en el bon sentit de la paraula—. Em passaré el dia eixabuirant pebre. Una desintoxicació a l’ancienne.

Quan en Marc arriba al Jose Mari, jo ja vaig mig content. Mitja ampolleta de vi i un xarrup de licor d’herbes —neteja general—, que m’han tornat la consciència. És l’única manera que els dies passin més de pressa. Purrrrrrrrrtrámmit. En Marc també ha fet feina. És curiós com durant tota l’estada aquí, sempre hem coincidit amb l’hora d’anar borratxos. Sense fer llàstima, només passant les hores. Senyor Rebordinos, no és culpa nostra. Ho fem tan bé com sabem, però d’on no n’hi ha no en raja. I si mai n’havia rajat, ja ens ho hem begut.

La sessió que ens espera al Principal és Red Rocket, de Sean Baker. Se solapa amb la roda de premsa d’en Johnny Depp. Pastilla blava o vermella, David? —Mefedrona, sisplau, que les blaves fan trempar i ara mateix no estic en condicions— La pregunta és difícil. Fem el que fem, anem on anem, haurem d’enfrontar-nos a la massificació de l’endret. Dos pesos pesats en una clara disputa per la nostra atenció. Ara si que som importants, el cos segrega adrenalina i la dopamina se’ns dispara. Mai abans ens havíem sentit tan vius.

—D’on surtsss si és que es pott sabber?

La hija, d’en Manuel Martín Cuenca —en Marc posa cara de diversió infinita.

Què méss ha ffet?

El autor, amb en Javier Gutiérrez.

I qquè?

—S’ha comprat un dron.

—Qui?

—En Cuenca.

—Ah.

—Sí, moltíssimes panoràmiques.

—Enntenc. Vas a la rrodda de prmssa?

—En Johnny Depp? passo, que ja el vaig veure l’any passat —en Marc ha decidit. Amb una vegada n’hi ha prou (n’hi ha prou?).

—Ossstres, jo aquest any li volia fer preguntessss —Mr. Depp, could you talk us about Cigano and Mr. Jarmusch?

—Però si amb prou feines t’aguantes, borricàs. Què li diràs, eh? Li demanaràs com baixar aquesta trompa que portes a sobre? No ho crec. Ja et dic jo què has de fer, fotre’t una bona dutxa freda i sortir cagant llets cap al Principal.

—He perdut l’exclusiva, doncs?

—Has perdut l’exclusiva. I potser alguna cosa més…

No hi ha pastilla. Ni blava ni vermella. Avui no, senyor Fishburne, avui no. El destí ja ha escollit per mi.

Quan entrem a la sala ens posen en cantons oposats. Un reflex mutu. Ell soc jo i jo soc ell. Veure’s a través del mirall és terrorífic. M’envaeix una sensació de dualitat extrema. El passat i el present es creuen en aquest futur tan immediat.

Quan comença la sessió, el cap em dona voltes. Sembla que em marejaré. La señalética mai havia resultat tan aclaparadora, s’expandeix dins meu com una bombolla de xiclet, s’enganxa i es torna una massa grisosa, dura, que només em podran treure amb aiguarràs i una espàtula. Rasca fort, David.

A la pantalla, un paio amb l’ull de vellut, assegut en un autobús que segueix el camí de la incertesa.

Hey, hey
Bye bye bye, bye bye
Bye bye

I’m doing this tonight
You’re probably gonna start a fight
I know this can’t be right
Hey baby come on
I loved you endlessly
When you weren’t there for me
So now it’s time to leave and make it alone

Espera, això és NSYNC. Què collons passa aquí?

Red Rocket explica la història de Mickey Saber, el Dirk Diggler de Texas —o Jordi ENP si preferiu una referència més actual—. Un tonto rematat. Arruïnat degut a la seva incompetència i narcisisme, es veu obligat a tornar a casa la seva dona —que per mantenir la seva mare i pagar el lloguer es prostitueix una mica—. De bones a primeres, l’intenten espantar, però no hi ha manera. El Sr. Saber és insistent i té un somriure molt ben polit. Tot avança feliçment per la família retrobada fins que un dia descobreix una noia de disset anys en un bar, a la que poc a poc intenta que l’acompanyi en aquest camí de purpurina, vici i Viagra que és la pornografia —al final sí que hi ha hagut pastilla, senyor Fishburne, al final sí—. Sense malícia, únicament ignorància i narcisisme. Li fotries un cop de puny i poc més, que el pobre ja en té prou amb ser com és. Resulta increïble que la sala estigui rient a pulmó ple. Tinc un home al costat, que deu pesar més de cent quilos, que comença a tenir dificultats respiratòries, però tot i així, es veu amb cor de repetir cada puta línia que diu el Sr. Saber. Una bomba de rellotgeria.

El més sorprenent de tot és que aquest perdedor magistral que apareix a la pantalla estigui interpretat per Simon Rex, conegut pels seus papers a Scary Movie 3 i 4. Ni tan sols el van voler a les primeres. I ara? Aquí el tenim, corrent pels carrers de Texas City amb el nardo fora, de camí a recollir un Oscar. Quins collons que té.

Quan sortim, aprofitem per sopar i fer alguna copeta de més. En Marc té una altra sessió i d’aquí unes tres hores hem de tornar a ser aquí per veure la nova de Wes Anderson, The French Dispatch.

Quan pujo a platea, el mateix home gras que reia a cor obert amb en Simon Rex, seu dues butaques endavant. Li costa respirar. I entenc per què. Wes Anderson té una gran virtut, que per alguns pot arribar a representar un lleu —o greu, tot depenent de les condicions metabòliques del subjecte— problema: les seves pel·lícules són l’equivalent cinematogràfic de la Capella Sixtina. Tot és massa artístic, massa carregat, massa detallista. El guió, més ràpid que un Mclaren F1, no dona temps de pensar. Només un brunzit constant que t’omple el cervell de parafernàlia lluminosa i caviar amb ostres. El pobre home ha començat a hiperventilar. Un cas claríssim de Mal d’Stendhal. Una desgràcia, no pot suportar tanta simetria i tanta combinació de colors pastel, animació belga i plans en blanc i negre. El relat periodístic de la trama queda en segon pla. Els espectadors també. Només un quadre en moviment digne d’exposició permanent al Louvre.

L’home s’aixeca amb dificultats i surt al carrer. Sembla que ja n’ha tingut prou. S’ha descuidat mitja vida a la butaca, però sembla que al final ho ha aconseguit.

Quan s’acaba la sessió —he de dir que d’una manera increïblement brusca— l’home gras encara està fent esforços per tornar a la seva butaca. L’escena, amb la música d’Alexandre Desplat de fons, resulta d’allò més grotesca. Wes Anderson ha aconseguit traslladar exactament el significat del seu cinema fora la pantalla: un home de cent quilos intentant pujar unes escales sense ofegar-se. Pur art contemporani, miris per on ho miris.

Quan arribem a la pensió, estem desfets. Ha estat un dia intens. Molt exigent.

Ens tombem al llit i, de sobte, el so més meravellós que hagi existit mai: un llit que no grinyola.

Hem mort i som al paradís.

La pastilla vermella, Sr. Fishburne. Definitivament era la vermella.

AnteriorCarn de krònica VI: dies d’insomni anfetamínic al 69 SSIFF
SegüentCINECLUB VIC. Annette
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.