20 de setembre de 2021

Em pesen els pulmons. El gust de quitrà m’omple tots els gustos de la llengua. Tos de gat malalt. Aguda, com si tingués un grill travessat a l’esòfag. Estic fumant massa. A dues cigarretes per cafè i dues per pel·lícula… vosaltres direu. Com un camioner en plena travessia. Per mantenir-me despert és això o xuclar llimones, i, sincerament, la cara de llepar cítrics no m’afavoreix gaire.

—No em carrega la pàgina —el drama persisteix. Obro el portàtil.

—Has vist en Jose aquests dies?

—No, per què ho dius?

—No em sona d’haver-li pagat encara —quants dies fa que som aquí? Al igual que amb les cigarretes, fa temps que he perdut el compte.

—No pateixis, ja ho trobarem —le gentilhomme.

Surto a la terrassa i m’encenc una cigarreta —Here we go again de The Hives em perfora els timpans—.

—Res?

—No, la pàgina s’ha penjat —ho diu amb la mirada d’un home a qui ja no li queda res. Una mirada de psicòpata que em gela la sang. All work and no play makes Jack a dull boy. Em calço els auriculars: Charles Mingus. Que en Marc gaudeixi del silenci de la ignorància. Li farà bé. Com deia Hunter S. Thompson, “pots donar l’esquena a una persona, però mai li donis a una droga”, i no hi ha pitjor droga que la son, creieu-me. Un home amb son pot arribar a fer veritables bogeries. I amb els sons d’agonia del veí del costat, no és que ho tinguem fàcil. La parca no avisa, però de vegades la veus venir.

Aquesta nit —era de nit?— he somniat que m’apareixia un furóncol a la parpella. Ha sigut terrorífic, digne d’un deliri de H.P. Lovecraft: “Era el destí que preservava la meva raó només per arrossegar-me d’una forma irresistible cap al final més horripilant i impensable que mai hom ha pogut somniar?”

No he pogut obrir els ulls fins saber que en Marc tenia les mans quietes —en terminologia mèdica: paralisi del son—. La carn em bull, però tinc els ossos congelats. La pantalla m’enlluerna més del que és normal. La fotofòbia com a primer símptoma d’un atac d’ansietat imminent. Foc a la medul·la i suor glaçada a les extremitats. Ja arriba.

És cert que la pàgina no carrega. Ni tan sols un cartellet de PERDONEU LES MOLÈSTIES OCASIONADES, EN BREUS US DEIXEM TORNAR A DORMIR. Serà que encara no ha sonat el despertador.

Em desperto a les 11:15. En Marc ja no hi és. Deu haver anat a dinar.

Això se’ns comença a posar malament de veritat. En Marc ha agafat la rutina de dinar a l’hora d’esmorzar i fer la migdiada a l’hora del vermut. De sopar? Oblida-te’n. Més Patxaran com a única expressió comprensible. A mi, que els horaris aliens se m’encomanen, vaig tot el dia a remolc.

A més, la factura que ens caurà de la Pensió em té fet una bola de nervis. Els diners es comencen a acabar i la sensació de d’ofec és cada vegada més gran. El lloguer, David, em xiuxiueja la caròtida.

Em faig una dutxa freda i em poso a escriure amb la tovallola molla embolicada al cap. No és com La Perla, però és l’únic que em puc permetre davant d’aquesta feinada infinita. Jose, unas rodajas de pepino, por favor, que me duelen las ojeras.

Em sento estranyament alienat. Hi ha una veu dins meu que diu el que li rota quan li rota, sense que jo hi pugui fer res. Un principi de trastorn dissociatiu com a segon símptoma d’un atac d’ansietat imminent. Puc notar com m’acaricia les cervicals.

M’amaneixo una cigarreta i m’hi poso de veritat, que a les 15:30 tinc sessió i encara he de sopar.

Em trobo amb en Marc al Principal. Sembla que ha pogut descansar. Noto com em baixen les pulsacions. Em relaxa saber que segueix aquí, mirant vídeos fastigosos com si res hagués canviat —fins ara hi havia alguna cosa diferent?— A jutjar pel seu somriure es deu haver passat el matí escoltant en Carles Porta. En el fons es fa estimar.          

È stato la mano de Dio, de Paolo Sorrentino acaba amb totes les nostres preocupacions. Tan nítida com sempre. Que bo que és el malparit. Durant dues hores i vint minuts, oblidem per què estem vius i ens deixem endur per les respostes que ens ofereix la pel·lícula. Sembla que les té pràcticament totes. No se’n deixa ni una. Aguante, Pelusa! Si seguéssim de costat, ens abraçaríem i alçaríem els punys en senyal de victòria. Tot anirà bé, David, el futur és vostre. Demà sortirà el sol i podreu pagar la factura de la Pensió, jo me n’encarrego —per algun motiu, aquestes paraules sonen amb accent argentí, l’antítesi de la llengua del mal. El cor batega com una llanxa motora a dos-cents kilòmetres per hora: tuff… tuff… tuff… i en aquest moment, la física del so es converteix en la calma absoluta.

Quan arribem a la Pensió ens trobem en Jose. Ens estava esperant. Quatre dies d‘impagament és una acusació greu. Fixa la mirada a les nostres carteres com un inspector d’Hisenda en plenes facultats mentals. Encara que una cosa està clara: si hi ha prou confiança com perquè ens vingui a parlar dels amplis avantatges d’haver tingut un rei proxeneta mentre fem la migdiada, hi ha prou confiança com perquè, almenys, la puguem fer de franc.

—Pasad a mi despacho, por favor —el seu to, d’una amabilitat extremadament severa, no ens dona altra opció. El senyor Toni Soprano té negocis a mitges.

Tanquem la porta en silenci. Els veïns, David.

Abans de sopar encara no ens hem trobat cap cap de cavall sota els llençols. Senyal que la transacció ha anat bé. Gràcies, Pelusa.

Mig col·locat i amb els ulls feliços baixo al bar de davant per fer uns pintxos. En Marc, ja assegut, torna a estar nerviós. Però no em dirigeix la paraula. Twitter m’ha reemplaçat com a company de fatigues. A les xarxes tothom és més divertit que jo, més intel·ligent que jo, més culte que jo, però sobretot, més ràpid, molt més ràpid que jo. En Marc obté la informació que busca abans de saber què vol saber. No puc competir contra una xarxa neuronal tan elaborada, de manera que em dedico a mirar a observar què passa al meu voltant. I la veritat és que passen moltes coses:

  1. Tots els cambrers d’aquesta ciutat parlen com si estiguessin enfadats.
  2. Tots els clients d’aquesta ciutat responen com si estiguessin enfadats.
  3. Els plats i coberts volen per la barra i es trenquen estrepitosament, un rere l’altre.
  4. Cap client és conscient del rebombori perquè estan tots absorts mirant el menú de la pantalla com si fos la final de la Champions.
  5. Els clients més apassionats celebren els plats més calòrics (Bola de carn. Ooooooe. Salsitxes amb bechamel. Oooooooooooe. Ous remenats amb patates fregides i xoriço gratinat. Oooooooooooooooooooeeee!)

Surto a fumar quan em començo a aclaparar. La gent passa per sobre meu com si no tingués un plat calent a davant. Com si jo només fos una altra peça del mobiliari. La moqueta, per exemple.

Tornem cap al Principal per veure Drive My Car, la guanyadora del millor guió al Festival de Cannes. Això promet, una pel·lícula de tres hores sobre ves a saber què. Ens deixem sorprendre, però tot acaba en promeses buides. El que havia de ser la gran catarsi s’ha acabat convertint amb tres hores de teràpia emocional amb un coach que té per Bíblia aquella nyap de l’autoajuda titulat El secret. Quanta misèria. Quanta reflexió. Quant diàleg. Us prometo que és en aquests moments quan penses que la vida no té sentit. I la mort, a jutjar pel que acabem de veure, tampoc.

La cinta està basada en un text del recull Homes sense dones, d’Haruki Murakami, però transmet molta menys poesia del que ens esperàvem. En canvi, de somnolència i impaciència en ve carregada. Aquell qui no s’ha adormit abans dels crèdits inicials —sobretot perquè no apareixen fins després de la primera hora de metratge—, no pot deixar de mirar el rellotge. En tinc un de cada a cada banda, per estadística, els números surten.

A la una de la matinada, de camí al búnquer, en Marc llegeix les primeres impressions dels crítics: “Meravellosa”, “La millor obra de la dècada”, “Una pel·lícula sentida i emotiva”, “L’única pel·lícula que ha significat alguna cosa en aquest festival”… La llista és llarga.

—Marc, creus que estem a l’alçada? —Començo a dubtar de les meves aptituds com a cinèfil.

—No, David, mai ho estarem.

—Per què creus que és?

—Perquè som incapaços de comprendre el veritable significat de la nostra existència. Què hi fem aquí? Eh? Som escarabats que s’arrosseguen entra la merda. La vida ens passa per davant com un tren de mercaderies. Només vas a dalt si n’ets el conductor. L’únic que podem fer és esperar a l’estació i saludar aquells qui passen. Amb prou sort, algun dia faran sonar el xiulet.

Només podem acceptar la derrota; aferrar-nos a la remota esperança de remuntar en aquests últims minuts de descompte. Cap amunt, pit enfora. L’enhorabona, de veritat, molt ben jugat, molt ben jugat… però el partit no s’acaba fins que l’àrbitre xiula el final.