Des que vaig llegir El conte de la serventa no puc evitar que se m’il·luminin els ulls amb cada novel·la d’Atwood que trobo a la llibreria. Ja vaig llegir Los testamentos i Penélope y las doce criadas. La primera em va deixar bon regust segurament pel fet que posa el punt i final a El conte de la serventa, però la segona em va deixar una mica freda. S’ha de reconèixer el mestratge d’Atwood a l’hora de narrar, però sempre hi un nosequè a les seves novel·les que no m’acaba de funcionar. És el mateix que m’ha passat amb Oryx y Crake, la primera part d’una trilogia formada per un segon i un tercer volum titulats El año del diluvio i Madaddam, publicats per Salamandra.

A Oryx y Crake ens endinsem en una humanitat devastada pel col·lapse. Hombre de las Nieves, el que sembla ser l’últim supervivent al desastre, i passa els dies en un arbre lluitant contra la desnutrició, la radiació solar i els mosquits, i cuidant dels crakers, una raça d’humans perfectes modificats genèticament sense cap coneixement del món i per als quals ell és com una mena de profeta enviat per Crake, el seu creador. Per què el món se n’ha anat en orris, l’origen d’aquestes criatures i per què ell és l’únic supervivent s’aniran desgranant al llarg de la novel·la i no es resoldran fins gairebé l’última pàgina.

Ningú pot discutir que Margaret Atwood és un dels pesos pesants de la distopia. El món que és capaç d’imaginar a El conte de la serventa fa feredat per la versemblança i la proximitat a la qual ens avoca. A Oryx y Crake aconsegueix, de nou, plantejar-nos el que sembla un futur imminent del qual ens serà impossible escapar. Així doncs, l’autora ens submergeix en un món regit per la meritocràcia, dominat per les grans corporacions, en què els governs pràcticament han desaparegut i en què la diferència entre rics i pobres és abismal i, per què no dir-ho, mortal. La societat en la que ambienta Atwood aquesta novel·la està totalment desdibuixada, deshumanitzada. I la natura també: l’aire és irrespirable, la major part dels animals que coneixem s’han extingit, la població s’alimenta d’animals modificats genèticament i hi ha noves espècies. Tot plegat, un sistema que només obeeix al capitalisme i l’hedonisme en les seves formes més crues. No sembla una distopia, oi?

Només us diré que el llibre es va publicar el 2003 i que Atwood ja va vaticinar una pandèmia mundial: «Durante la segunda semana hubo una mobilización masiva; los improvisados gestores de la epidemia organizaron las vacunaciones: hospitales de campaña, tiendas de aislamiento; pueblos enteros, ciudades enteras en cuarentea. Sin emabargo, tales esfuerzos no tardaron en revelarse inútiles, pues los médicos y el personal sanitario tamién se contagiaban, se asustaban y huían».

És potser el to pausat d’Atwood i les més de 400 pàgines el que m’han tirat enrere. Crec que l’autora s’esplaia massa a l’hora de donar detalls i de narrar fets passats. La novel·la podria tenir menys pàgines i funcionar igual. Ara bé, Atwood és hàbil, intel·ligent, múrria, punyetera… digueu-ne com vulgueu, i aconsegueix que arribis fins al final per saber d’una vegada per totes què carai a passat i per què el món se n’ha anat a la merda. És aquell interès desinteressat. Aquell «vinga, va, arrenca ja…» que dura fins l’última pàgina del llibre. Després, descans i aquella mena d’amor odi que et fa rumiar si seguir amb la trilogia o no. El dubte dura un parell de dies, però en el meu cas s’esvaeix ràpid: no, no seguiré.

Agradarà a…

Als amants de les distopies i als que tinguin prou paciència per arribar fins al final.

No agradarà a…

Als que busquin un llibre ràpid de llegir. De vegades fa bola.

 

Portada