19 de setembre de 2021

 

Ulls injectats en sang i babes al coixí. Apa, som-hi, que no ha estat res. A aquestes alçades del festival és com aixecar-se d’una migdiada a les set de la tarda, em ronquen els budells d’una manera insana. Ibuprofens i antiàcids, sisplau.

Aquells dos nanos de vint anys em van fer merda. Adrián i Jacobo, bastards. Una altra i me’n vaig a fer feina, ho prometo. La puta d’oros. Ara mateix la meva paraula val tant com la d’un banc fent autopromoció. Quin tros de farsant.

—Has pogut entrar?

On vols que hagi pogut entrar si amb prou feines he pogut sortir d’aquest miserable estat de autoindulgència? —penso—. Abans això no passava. Fa uns anys —o un parell de dies enrere—hagués anat a banyar-me en pilotes a la Conxa i hagués arribat a l’hora justa per fer les reserves. Un entrepà i una ampolla de vi i cap al cine. A la primera sessió. A seguir fent el mal. Ara? Amb prou feines puc fer clic a sobre els enllaços de reserva. Tot està borrós i ja no sé ni a quin dia estem. Hi ha un moment en la vida d’un home en què es dóna compte que la seva joventut ha desaparegut. En el meu cas només he necessitat veure com aquells dos joves innocents s’allunyaven pel carrer sense fer esses. Necessito vomitar, però no ho faig. La voluntat de seguir sent jove encara és dins meu. Molt possiblement en forma de bilis, així que millor no me la jugo, tinc una segona oportunitat.

Intento esmorzar alguna cosa abans d’anar cap al Principal, però tot és molt salat i porta molt pebrot. L’única cosa que acceptarà el meu cos és un cafè molt fred. El cambrer em mira estrany per demanar-li gel. Plou i ja no fa calor. Em pren per un turista i em dóna les gràcies en anglès, l’última llengua que la gent s’espera que parli. Tinc els cabells negres i els ulls marrons, com esperes que parli anglès, puto ignorant?

—Eskerrikasko.

Es queda en silenci durant tres segons i es posa a netejar gots. És incapaç de creure’s que un basc li pugui demanar tal aberració. Morcilla y cerveza, como mínimo por favor. Decideixo no dir-li d’on soc. Deixar-lo amb el dubte. Que es mossegui les ungles. Que pensi, pensi, pensi, pensi. Que entengui per primera vegada què és l’insomni. Però no passarà. Les probabilitats son baixes. Segurament, acabarà de netejar el got i atendrà els seus clients, després tornarà a casa i farà l’amor amb una noia que va conèixer quan estudiava empresarials a l’universitat, li dirà que l’estima i li demanarà matrimoni. Ella dirà que sí. Al cap de tres mesos es casaran a San Juan de Gaztelugache y aniran a passejar en barca. Mai més tornarà a pensar en aquell pobre ressacós que li va demanar un cafè amb gel el 19 de setembre de 2021.  L’única cosa que coneixerà a la vida és l’amor incondicional d’una dona enamorada, i el pobre ni tan sols n’és conscient. La beguda afecta greument la memòria, i és per això, per les quantitats ingents d’alcohol ingerides la nit anterior, que s’acumulen dins el meu fetge com pedres en un pantà, que ell no recordarà res. Units en el fil del temps per la força de l’oblit. Aquesta és la verdadera màgia d’envellir al costat de la persona que estimes.

La sessió que vaig a veure és Le bruit des moteurs, de Philippe Grégoire, una cinta que defineix a la perfecció el meu estat mental: cotxes derrapant de forma estrident durant cinc minuts, una libido fora de control, el rebuig total per part de la societat, un sentiment de nostàlgia terriblement profund i visions espontànies que em psicoanalitzen. Violència. Comèdia. Violència. El problema és que també defineix a la perfecció el meu estat físic: falta de coherència entre escenes, de comprensió difícil i una irreverència nefasta. I el fet que la productora ens hagi regalat una postal i un llibret biogràfic amb notes sobre la infància del director no arreglarà la meva opinió. Senyores i senyors, per molt que l’Administració ho pretengui, no tots estem en venda.

Però ser un jove dissident és massa cansat. Necessito dormir. M’haureu de disculpar.

Després de vestir-me i beure’m el setè cafè del dia, em dirigeixo cap als Trueba. De sobte em comença a perseguir un senyor. Ertzaintza? No, massa poc atlètic? Serveis d’Intel·ligència Espanyols? No, un oxímoron impossible. Llavors qui és? Per què tanta insistència? Mama, potser sí que soc famós.

—Espera! Eh! Tu!

Em giro i veig un home somrient, com d’anar per casa.

—Si?

—¿Has dirigido alguna película?

—¿Cómo? —Ara no sisplau, no tinc temps per entrevistes.

—Tienes pinta de dirigir películas.

—Que pinta tienen los que dirigen películas? —No sabia que hi havia un perfil concret. A no sé que m’hagi pres per un estudiant de l’ESCAC, que aquests sí que son tots iguals.

—No, no, yo soy arquitecto. Estoy aquí de incógnito para llevar a cabo una investigación sobre el amianto ilegal en los edificios principales de la ciudad.

—¿De ahí la acreditación?

—No estoy autorizado a responder más preguntas, lo siento.

—Verás yo me llamo Iñigo. Llevo aquí por lo menos tres dias y llevo una pelotera encima que no veas.

Potser sí que estic per més preguntes, que aquest ritme em dona per una novel·la sobre el significat de l’existència humana.

En Jan Truffault és un jove arquitecte que treballa per una companya d’assegurances. Es dedica a la investigació sota comanda de grans empreses multinacionals que estan preocupats davant un augment de les denúncies per inhalació d’amiant. El fil és bo. Quan arriba a la ciutat, després d’uns dies donant tombs pels carrers molls, coneix aquest home grotesc, que fa que es replantegi tota la seva vida amb només una pregunta: Per què fas això? Ja puc olorar la cessió de drets per fer-ne una pel·lícula. El director? Algun francès que estigui de moda. Els francesos sempre son ben rebuts al món de la faràndula. Aquest senyor de preguntes incessants, aparegut del no res em catapultarà cap a la glòria i la immortalitat. Purtràmitpurtràmitpurtràmit.

Però quan trec la gravadora, l’home ha desaparegut. Està saludant una parella —que segurament també s’ha casat a San Juan de Gaztelugache (aquell indret és la promesa de la felicitat conjugal eterna)—, sembla que té amics molt més interessants que jo.

Iñigo… Iñigo… Acabo de tenir un flashback. Aquí, aquest home és una eminència. De les de debò. Me’l vaig trobar al mateix lloc fa exactament tres anys, la meva primera experiència a la Bella Easo  —onzè paràgraf, a partir de la línia 10—. Potser encara segueixo sent jove, aquí el temps no passa. És possible que les aigües de La Concha continguin l’elixir de l’eternitat? Quan arribo als Trueba és l’única pregunta que tinc al cap. L’Agustí Villaronga segur que ho sap.

El ventre del mar, la pel·lícula que el català presenta al festival, va d’això mateix. D’afogar-se en un got d’aigua. Una pel·lícula que sobre naufragis que va a la deriva entre plans a color, plans a blanc i negre i imatges a temps real dels herois d’Open Arms. El problema? Que està ambientada al segle XIX. El text és d’Alessandro Baricco és l’única cosa que fa que no m’aixequi i foti el camp. Quin text més potent. Quina pel·lícula més pretensiosa. La pel·lícula, curiosament, funciona de meta-concepte per explicar el comportament dels espectadors a la sala. Com més s’allarga el patiment, més gent abandona el vaixell, deixant-se emportar per les onades, ofegats, esgotats, buits. S’alliberen d’aquest destí fatídic. Déu meu, quina ressaca. Que algú em tregui d’aquí abans que em posi a blasfemar com un pirata borni.

Quan arribo a la Pensió, em trobo en Marc amb la cara enganxada al mòbil. No pot parar. Més abscessos i punts negres de la mida de Malta. S’està convertint en una addicció i em comença a preocupar. Portem bastants dies dormint molt poques hores i em fa patir que se li giri la bombeta. Quan trigarà a fer-me esclatar tots els porus del cos? Cada vegada em veig més incapacitat per dormir. Més cafè, sisplau. No li penso treure l’ull de sobre.

Afortunadament em convida a sopar. Txuleta. Això alleuja la tensió d’aquests dies. L’ofrena de pau definitiva. O és una distracció?

Marxo abans de descobrir-ho. Caminadeta de mitja hora fins l’Antic Berri, així, per fer la digestió com una persona saludable —hola?— Destí: Titane, de Julia Ducornau.

Quan porto vint minuts caminant veig un tou de gent caminant cap a mí. Tot de periodistes reputats amb càmeres a les mans i acreditacions al coll.

Espera, un segon.

No.

La meva acreditació s’ha quedat a sobre el llit de la pensió.

No. No. No. No.

La guanyadora de la Palma d’Or a Cannes i jo aquí, sota la pluja, sense acreditació, sense tabac, sense esperança com els mariners de l’Alliance.

Una de les noies de L’Organització em pren per un gosset abandonat i em gestiona la situació. No he de fer res, a banda de demanar perdó a tots els que fan cua a la taquilla. Purtràmitpurtràmitpurtràmit.

I després de mesos d’espera, per fi ha arribat el moment. LA MILLOR PEL·LÍCULA DEL FESTIVAL DE CANNES.

I exactament, tal i com em pensava, surto dels Berri sense paraules. M’ha buidat per dins. I per fora. No sé ni per on començar, i en cas que comenci no sé si sabria acabar. La malaltia del cinema en la seva màxima expressió, un dia com avui, en què jo estic sense defenses. Si no agafo una neumonia serà un miracle.

Silenci de camí a la Pensió.

Titane, quin horror tan meravellós.

Patxaran doble, sisplau. No, deixa aquí l’ampolla.

En Marc obra la porta mentre estic escrivint la crònica del dia anterior.

—Què? —Em mira fixament.

—Ho ha sigut tot excepte un purtràmit.

Fa que sí amb el cap. Amb severitat.

—Dona’m un cigarro, sisplau —diu.

I com la Caixa, parlem.

AnteriorAquest divendres al cine…
Següent“Oryx y Crake”, Margaret Atwood
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.