Dijous, 20 de setembre de 2018
Primer dia. M’espero a la porta de casa com m’han dit que faci. Tècnicament, gaudeixo d’un servei de taxi bastant exclusiu. La Irene i en Marc s’han perdut, o si més no això em diuen quan els truco per demanar on collons són. Havíem quedat a dos quarts d’una i ja passa mitja hora. El que espero és que no hagin pres mal pels carrers de Centelles, ja que de seguida que et despistes has de girar cua i tornar al punt de partida. Igual que al parxís.
Fumo assegut al costat d’una dona gran, i és que, pel que sembla, el meu portal s’ha convertit en una parada de transport públic. Arriba el seu carruatge, el meu no. Em començo a preocupar. En els temps que corren és possible que els hagin fet baixar del cotxe i estiguin parlant amb la policia. Encara que el poble no sigui famós per l’acció de les seves autoritats, m’agrada pensar que el robatori d’un Seat Ibiza al mig d’un poble fantasma podria suscitar cert interès per part dels homes amb porra. Arriben just quan llanço la burilla al terra, un acte poc cívic per part meva (demano disculpes al servei de neteja del poble. De veritat que ho sento). Veig com en Marc alça el puny en senyal de victòria, i és que només havien passat pel camí llarg. Em sento alleujat en veure que estan sans i estalvis. Obren el maleter i carreguem les maletes. Oficialment puc dir que comença l’aventura.
El trajecte fins l’Estació de Sants passa sense pena ni glòria: un parell d’embussaments a la C-17 i el metro a petar. El pa de cada dia per aquells herois que es lleven d’hora per aixecar el país. Podria explicar al detall totes les converses que mantenim sobre David Lynch i la previsibilitat que suposa el cinema actual de superherois, però prefereixo avorrir-vos amb les meves divagacions. Deixeu de llegir quan vulgueu, ningú us hi obliga.
Ara sí, arribem a l’estació i decidim menjar en una mena de cadena de muntatge alimentària que òbviament no destaca per la seva qualitat gastronòmica. De sobte se m’encén la bombeta. Hi ha controls de seguretat a l’estació? Merda. En un primer moment m’entra el pànic. No crec que sigui capaç de sobreviure nou dies tancat en una sala de cinema sense res per fumar. Decideixo mantenir el cap fred i seguir amb el pla de viatjar amb un parell de grams a sobre, però estic alerta. Mentre fem cua observo el funcionament del control. Pel que sembla, no hi ha gossos antidroga ni ningú que t’inspeccioni els baixos, de manera que decideixo posar-me la mercaderia a la butxaca de darrere dels pantalons. És excessivament obvi com perquè ningú es digni a comprovar-ho. I així és: passo més desapercebut que un Cantimpalos al Congrés.
Entrem al tren i ens esperen unes sis hores de viatge. Pel que m’havien dit els meus companys, en trajectes tan llargs acostumen a posar pel·lícules, i per tant no crec que ens avorrim, però per si de cas porto un parell de llibres, la Irene porta la graella d’horaris i un merder de feina per fer, i en Marc… bé, de fet en Marc dorm. Mentre observem com fa la becaina de mitja tarda, ens adonem que està a punt de començar la primera pel·lícula, Entre ellas, una pretensió romanticida incapaç de complir amb la seva funció principal: entretenir. És clar que la mida de les pantalles i la seva saturació verdosa no ajuden al seu visionat. 
Ens entretenim llegint i avançant feina, fins que un parell de dones grans irrompen en la nostra tasca. Entre crits i música flamenca es posen a parlar dels vestits horteres de les seves amigues i a criticar tots els nets d’Espanya. Fan tal rebombori que desperten en Marc, que s’aixeca sobresaltat, ja incapaç de tornar-se a adormir.
El viatge es comença a fer cada vegada més llarg, sobretot després de pensar que aquells desgraciats són capaços de cobrar cinc euros per un Kit-Kat i un suc de pinya. He arribat a dinar per menys que això. I vosaltres segurament també. Portem unes quatre hores al tren quan començo a bufar, les suors fredes i les ànsies d’estirar les cames es comencen a apoderar de la meva racionalitat. Necessito fumar urgentment. O sortir d’aquí. Qualsevol cosa abans que seguir escoltant com el net de la Conchita és un pòtol que no fot ni brot i es passa el dia jugant a pilota. Per l’amor de Déu, senyores, és que no poden parar de criticar la jovenalla ni un minut? Pel que sembla, no. Segueixen igual fins que baixen vint minuts abans que nosaltres arribem.
Destí. Donostia. San Sebastià. La ciutat promesa. Per fi adquirim el dret de posar-nos dempeus i dirigir-nos cap a l’anomenada Pensió Bretxa. Carrer a la dreta, carrer a l’esquerra, recte, enrere: ens hem perdut. En Marc connecta el Maps per ubicar-nos; resulta que buscàvem el carrer del costat. Encara no hem trucat al timbre que el gerent de les suites ens espera amb candeletes. Quan entrem per la porta, el primer que ens trobem és un pis antic, que, a jutjar per les juntes de fusta i el detall de les parets, es devia construir un parell de segles enrere. A primera vista es tracta d’un pensió de mala mort i no d’una ampliació del Maria Cristina tal com se m’havia promès. Vaig amb una colla de mentiders. Carreguem les maletes escales amunt per intentar cremar el Kit-Kat que tan gustosament ens hem menjat a l’hora de berenar. Ens obre la porta un bon home, de complexió robusta i pocs cabells. La primera impressió que em fa és que es tracta d’una persona de món. Abans de cobrar-nos l’estada, ens parla de l’absurditat de l’art noveau que es porta avui dia. Per exemple, al Museu Bolzano, situat a Itàlia, una dona de la neteja va netejar per error una de les obres avantguardistes situada en una de les galeries. “I és que és ben bé que hi ha art que és una merda”, diu. Un cop pagada la factura decidim iniciar la primera odissea culinària.
Ens disposem a buscar un local on menjar pintxos, però aquí a Donostia és més difícil del que sembla. Ens resulta complicat escollir-ne un d’entre tants i al final ens quedem amb el que té la pitjor música de tots. Una punteria excepcional. Tot i així ens afartem tant com podem amb les delícies del País Basc: croquetes, bunyols, torrades, peix, carn i diria cervesa, però lamentablement Cruzcampo no entra dins d’aquesta categoria. Un cop omplert el dipòsit, ens dirigim al bar més pròxim per degustar el primer Pacharan de la jornada. I el segon. I el tercer. Al final arribem a la pensió de mala mort fets un cromo. Fins i tot el llit que m’ha tocat, que té les molles sortides, resulta còmode. Diria que ens trobem en una pensió autèntica, amb rates i tot, però, a primera vista les úniques rates que hi ha som nosaltres: la baula més miserable de la premsa cultural.
Divendres, 21 de setembre de 2018
Dos quarts de vuit del matí. La Irene i en Marc comencen el dia amb força, potser un pèl massa pel meu gust. No he sigut mai una persona de matins; em resulten tediosos i inútils potser perquè mai he pretès ser una persona de profit. Quan han decidit que és hora de marxar m’han d’arrossegar fins al primer bar que troben perquè em prengui un cafè. Això sí, resulta que m’han fet llevar tan d’hora que fins i tot la cuina dels bars és tancada i, per tant, ens toca esmorzar un sandvitx del dia abans. Ens el mengem de gust mentre admirem com en Marc comença amb la primera cervesa. Una medalla a l’alcoholisme per al nostre camarada. En aquests moments em sento fascinat per com algú que es ven com una persona responsable pot començar a beure a les vuit del matí. Encara que tampoc m’alarma, ja que de moment només ha estat una cervesa i no un bourbon de dotze anys. Digne i respectable.
Ja amb les piles carregades ens dirigim a recollir les acreditacions de premsa. Aquesta vegada he promès comportar-me i no fer el beneit en tot el festival, ja que seria contraproduent per a la imatge de la revista. Se suposa que el SSIFF acull personalitats de molt renom, de fet, de massa renom com perquè em posi a jugar a ser un Hunter S. Thompson de segona divisió.
Ruta turística pel club de premsa, on m’entren unes ganes boges de sortir a fumar. Crec que la quantitat de cafè no era proporcional a la cigarreta que m’acabo de cargolar, per tant decideixo encendre la primera sarbatana del dia. Com he dit, he promès comportar-me, i per tant decideixo allunyar-me del Kursaal i anar a petar just al costat de la platja de la Concha. En el camí observo atentament com un grup de surfistes intenten caçar onades sense èxit. Sempre he pensat que el surf ha de ser un esport molt difícil, no només per l’habilitat que requereix mantenir l’equilibri sobre la taula sinó per la paciència que s’ha de tenir per trobar la onada perfecta. Enmig d’aquesta palla mental, de sobte m’adono que estic fumant marihuana a aproximadament uns cinc metres d’un parell d’Ertzainas, que pel que sembla no se n’han adonat. Els saludo amb la mà i amago el caneló d’espinacs. El més prudent és abandonar la zona. Tal i com m’aixeco, se m’acosta un senyor, d’uns quaranta anys, calb i amb una panxa de cervesa, digna de Barney Gamble, que em demana qui ve avui a les sessions de photocall. I és que no he caigut que portava l’acreditació de premsa penjada al coll. Suposo que s’ha pensat que sóc de l’organització. Mentre li busco la informació que m’ha demanat, s’inicia una conversa surrealista en la que es dedica a fer-me un monòleg imitant el rei Juan Carlos I. Jo ja m’he perdut. M’explica que es diu Íñigo i que podria fer front als millors humoristes d’Espanya si en tingués l’ocasió. Inimaginable. L’únic que intentava jo era passar desapercebut, i resulta que ara m’he topat amb un senyor que de cop s’ha posat a improvisar raps a capella i a imitar l’accent argentí. De puta mare. Mentrestant, els Ertzainas no em treuen ull de sobre. He de fotre el camp d’aquí el més ràpid possible. Si m’han de tancar uns quants dies, espero almenys haver pogut veure alguna pel·lícula. Arranco a córrer i deixo el pobre Íñigo amb la paraula a la boca. Em giro i no em segueix ningú. Crec que estava paranoic. Em dona temps a observar que aquell tros d’humorista frustrat ja ha trobat una parella a qui meravellar amb les seves fantasies.
Ja de tornada al club de premsa em trobo la Irene i en Marc i els explico la situació. Sembla que estan massa enfeinats com per fer-me cas. Em dedico a fullejar i a preparar un programa detallat de les sessions que ens esperen. Primera pel·lícula a les dues; ens donarà temps de dinar tranquils. Arribem al Principal a l’hora justa per veure Apuntes sobre una película de atracos, de León Siminiani. Es tracta d’un documental sobre com un conegut atracador de Vallecas utilitza la tècnica del butrón per realitzar els seus cops. A primer cop d’ull, es tracta d’un documental en procés de realització, però segons avança, ens adonem que està filmat així. Sortim del cinema i començo a inspeccionar la zona del clavegueram per intentar esbrinar quin dels bancs de San Sebastià seria el més accessible. La zona, a primera vista, sembla impenetrable, ja que no aconsegueixo ubicar cap banc a cap cantonada tal i com explica el Robin Hood de Vallecas. És important que el blanc quedi en una cantonada, ja que d’aquesta manera és més senzill de localitzar un cop ens hem d’endinsar al subsòl. D’altra banda tampoc porto cap cobert per localitzar-lo un cop arribats a la destinació. Sembla que la meva experiència criminal ha fet fallida. Mitja hora per la següent sessió i no puc deixar de fumar. És com si el clima basc em provoqués una alteració neuronal que m’incita a aspirar fum cada cinc segons. Em començo a trobar malament a causa a la poca quantitat d’oxigen que inspiro. En Marc i la Irene semblen preocupats.
Entrem al Principal de nou, i busquem butaca. Another day of life. Abans que comenci la sessió, el mòbil de la Irene no deixa de sonar. Ens comencem a posar nerviosos. La Irene decideix sortir immediatament a la tercera trucada. “Ja tornaré”, ens diu. Però no torna. Potser els seus relats negres se li han anat de les mans i ha decidit actuar per primera vegada. O segona. O tercera. Amb la Irene mai se sap. Comença la sessió i en Marc i jo ens sentim atrapats dins de la ambientació creada al film. La pel·lícula es basa en un reportatge de Ryszard Kapuściński que parla de la guerra civil d’Angola i el seu posterior paper en la lluita de poders durant la Guerra Freda. Ens indigna. Ens commou. Ens altera. Ens fa debatre. Sincerament, una gran pel·lícula. Quan salten els crèdits la Irene encara no ha tornat.
No puc deixar de pensar que ens esperarà fora, amb un ganivet a punt per obrir-nos en canal com els porcs que som. Però tampoc és fora. Haurà sigut més subtil? Potser ha utilitzat un verí d’acció lenta que ha vessat al cafè quan no miràvem i començarà a actuar d’aquí unes hores. Torno a estar paranoic. Però, digueu-me, qui no ho estaria amb aquest parell de bojos al meu costat? Sembla mentida que jo digui això, però crec que aquest grup no som de fiar. Sobretot en Marc. És un bevedor silenciós i això mai m’ha aportat gaire confiança. Encara que crec que és el clima humit d’aquí. No gestiono bé el cap quan el tinc moll.
Passem dues hores escrivint i debatent sobre temes de mínima importància. Sopem i ens dirigim de nou al Principal, i sembla que la paranoia ha disminuït. La cua d’espera recorda a les de Port Aventura un diumenge, però afortunadament nosaltres som premsa i passem els primers. Les mirades furtives dels espectadors estàndard em fan posar la pell de gallina; m’agradaria ser un d’ells i poder dirigir tota la meva ràbia cap als pedants periodístics, però lamentablement sóc un d’ells. M’excuso, dient que no és culpa meva que ens tractin com a princeses, però això els encén més i entrem entre crits i insults. “Cabrón pedófilo” és el meu preferit d’entre tots. No sé de quin lloc han pogut treure una injúria similar, perquè el que no saben és que sempre he intentat ser una persona de bé.
Intentem buscar una ubicació centrada, però la sala està a petar. Tota la crème de l’escena està a punt per presenciar la segona obra de Louis Garrel com a director, L’homme fidèle, en la qual també actua, juntament amb Laetitia Casta i Lily-Rose Depp. La pel·lícula arranca amb una força cínica desmesurada, però al final acaba convertint-se en un despropòsit absurd d’embolics amorosos. Sortim indiferents del cinema, o almenys jo surto indiferent. La Irene torna a tenir aquella mirada que tant m’intriga i em sembla que hauré de dormir amb un ull obert.
Arribem a l’hotel i escrivim, divaguem, estripem tot allò dissenyat per mantenir-se pur. La primera experiència a San Sebastià no ha decebut, però encara queden molts dies abans que la Irene pugui fer alguna bogeria. Estigueu atents als esdeveniments més pròxims. Potser els nostres cossos apareguin a primera plana dels diaris. Parcialment.
