Vaig veure Unorthodox, una sèrie de Netflix, durant el confinament. Quatre capítols d’allò més intensos, angoixants i trasbalsadors que vaig veure d’una tirada, sense pausa. Em va emocionar i colpir tant, que quan vaig descobrir que la sèrie tenia el seu origen en el llibre autobiogràfic de Deborah Feldman, vaig voler llegir-lo tant sí com no. Per sort, a Columna algú va fer el mateix pensament que jo i el passat mes de juliol van publicar-lo en català.

Tant el llibre com la sèrie ens expliquen la història d’una noia que va créixer a la comunitat Satmar de Williamsbug (Estats Units). Els Satmar són jueus hassídics. Pels que sentiu parlar xinès, heu de saber que el hassidisme és una branca del judaisme ortodox molt estricta caracteritzada per un codi de conducta d’allò més rígid, és a dir, una branca ultraconservadora i radical. Així doncs, la nostra protagonista creixerà desafiant la seva família i la seva comunitat, llegint d’amagat i desitjant trobar el seu lloc al món. Casada als 17 anys amb un home que gairebé no coneix i atrapada en un matrimoni i una vida que no li corresponen, decidirà abandonar la comunitat per, malgrat la por i la soledat, ser lliure.

Especialment al principi de la narració, l’autora ens endinsa en la comunitat i ens fa partícips dels rituals, els costums, les menges i les tradicions satmar que l’acompanyaran i que marcaran la seva vida, sobretot durant la infantesa i l’adolescència. Els fets estaran amanits per les reflexions que l’autora fa a cada moment juntament amb tots els conflictes interns que aquestes desencadenen i que la fan sentir d’un altre món. Però tot i així, farà esforços per ser una noia devota i per fer allò que la comunitat i la família espera d’ella. Els seus costums i pràctiques religioses deixen els lectors bocabadats. Sembla mentida que encara avui hi hagi comunitats en què la dona esdevé tan sols una màquina de fer criatures, sense dret a l’educació, sense opinió i sense recursos per poder viure i pensar lliurement.

No vull ser l’esposa d’un rabí, mai. No si això vol dir ser com la meva bubbe i haver-me de sotmetre a la voluntat del meu marit. Tinc fam de poder, però no de dominar els altres; només per ser senyora de mi mateixa.

Però Feldman no només ens mostrarà com és una comunitat ultrareligiosa per dins amb tot el que això comporta, sinó que també ens contagiarà la seva crisi de fe constant, ens enamorarà  de la seva ànsia de llibertat i ens farà partícips de la recerca de la pròpia identitat. Un camí que la porta a enfrontar-se, com hem dit abans, a la seva família i a la comunitat a la qual pertany, però també a ella mateixa.

El primer rebbe satmar, el més gran, va dir que si ens convertíem en jueus modèlics, ben bé com en els vells temps, llavors una cosa com l’Holocaust no tornaria a passar, perquè Déu estaria satisfet amb nosaltres. Però com el satisfem amb els nostres petits esforços, les mitges gruixudes, les faldilles més llargues? Realment, això és el que cal per fer content Déu?

Molts hem arribat al llibre després de veure’n la sèrie i és possible que, després de veure-la, us pregunteu si realment cal llegir el llibre o, si més no, si val la pena, perquè normalment, quan s’adapta una novel·la al cinema o a la televisió, els lectors no queden gaire satisfets amb el resultat. En aquest cas, estem davant de les poques ocasions en què l’excepció confirma la regla. S’ha de reconèixer que el llibre ens permet conèixer tot luxe de detalls impossibles de captar a la sèrie. Per altra banda, la història original narrada per Feldman divergeix una mica del que veiem a la sèrie, però tot i així, l’adaptació és magnífica, perquè en essència està explicant el mateix i està fent sentir als espectadors el mateix que fa sentir el llibre. És més, la sèrie afegeix valor al llibre, perquè esdevé més general, menys concreta, menys personalista i, en definitiva, la història que veiem podria ser la de qualsevol hassid que decideix abandonar el destí que li han reservat. El llibre, per la seva banda, és més concret, més introspectiu. Si m’haguessin de fer triar no sabria amb quin format quedar-me.

Una lectura apassionant que us deixarà estorats i que us arribarà al moll de l’os.

Agradarà a…

Als que hagueu vist la sèrie. Als que us agradin les històries personals de lluita i superació.

No agradarà a…

A qui no agradarà?

 

AnteriorNits Orientals de Vic 2020: cultura segura, aposta segura
Següent“Entre nosaltres”, Aina Huix
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.