Els que d’una manera o d’una altra ens hem acostat a les societats grega i romana hem vist el profund masclisme que imperava. En la literatura grecorromana són poques les dones que tenen un paper destacat i alhora, si em permeteu l’expressió, honorable. Així doncs, hi trobem dones com Ariadna, enganyada i abandonada a la seva sort; Helena, segrestada i la causa de la gran guerra; Cassandra, mai creguda tot i tenir raó; Dafne, assetjada i convertida en llorer per no ser violada… Víctimes dels homes i dels déus. Després hi trobem altres d’empoderades com Circe, tractada de bruixa; Medea, una psicòpata (que ho era); Antígona, tot un desafiament per a l’ordre establert… I podria seguir així tot el dia. Nihil novum sub sole, oi?
Doncs és aquesta visió de la figura de la dona al món antic la que em va empènyer a llegir Els mèrits de les dones (Adesiara Editorial). Un autor (home, per suposat) lloant “els mèrits de les dones”? Què? Som-hi! I efectivament, en aquest llibre, Plutarc (segles c. 46-135 dC) ens narra les gestes de dones que tant de forma col·lectiva com de forma individual van esdevenir figures exemplars per als grecs. Els seus mèrits? La seva astúcia, el seu valor per enfrontar-se a l’enemic, la seva capacitat de lideratge, la sinceritat, la defensa de la pàtria… Dones que van demostrar que no eren invisibles, que no pensaven quedar-se a casa tenint cura de la canalla i cardant llana. Dones que no tenien problemes per arremangar-se la túnica i anar a per totes.
Sens dubte, un catàleg que no sorprèn, perquè les dones sabem què som capaces de fer, però que fa una mica de justícia històrica i literària a les dones d’aquell temps. Si ara és difícil ser dona, no em vull imaginar com ho devia ser en aquella època.
Agradarà a…
Qui vulgui indagar en la figura de la dona a l’antiguitat i sortir del guió que la literatura ha marcat.
No agradà a…
Qui això del feminisme li importi tres “pitus” (mai millor dit).
