Vaig descobrir Édouard Louis quan vaig llegir la seva primera novel·la, Adéu a l’Eddy Bellegeule. La lectura em va semblar tan colpidora, que vaig saber que tard o d’hora em tornaria a trobar amb l’autor. La duresa de la narració i un estil directe i sense floritures em van atrapar des del primer moment i, un cop acabat el llibre, em va deixar pensant uns quants dies. La forta crítica social i el clima d’opressió que es desprèn d’aquesta primera novel·la em van convèncer que estava davant d’un autor amb molt a dir.
En aquesta ocasió, el títol ja és una declaració d’intencions. Si a Adéu a l’Eddy Bellegeule, Louis ens presentava una radiografia de la seva infantesa, a Qui va matar el meu pare l’autor segueix amb la biografia, però en aquesta ocasió posa el focus en el seu pare. A través de les menys de cent pàgines d’aquest llibre coneixerem qui és el seu pare, però sobretot, reflexionarem sobre què el porta a ser qui és. Planarem per la infància i joventut marcades per la negació d’un futur… “No vas tenir diners, no vas poder estudiar, no vas poder viatjar, no vas poder fer realitat els teus somnis. En el llenguatge, pràcticament ni hi ha més que negacions per donar compte de la teva vida”.
Amb aquesta obra, a partir d’una experiència personal, Louis ens porta a reflexionar sobre la importància de les condicions socials i l’impacte de la política en la vida de les persones a l’hora de conformar-les. Estem davant la història del seu pare, però podria ser la de qualsevol persona pobra amb un entorn advers i poques possibilitats de revertir la situació. Així doncs, no és un simple llibre autobiogràfic; estem davant d’una obra en què l’autor ens mostra com la política pot ser, per a algunes persones, una qüestió vital: “Per als dominadors, la majoria de de les vegades, la política és una qüestió estètica: una manera de pensar-se, una manera de veure el món i de construir les seves persones. Per a nosaltres és una qüestió de vida o mort”.
Però no us penseu que s’aborda el tema polític d’una forma generalitzada. En aquesta obra es posen noms i cognoms a les personalitats que generen tot aquest dolor i patiment. Sobre el cap d’Hollande, Valls, Sarkozy i Macron hi ha un dit acusador. “La història del teu patiment té noms. La història de la teva vida és la història d’aquestes persones que es van succeir perfer-te caure. La història del teu cos és la història d’aquests noms que es van succeir per destruir-lo”.
De nou, Édouard Louis m’ha encongit el cor i m’ha fet pensar a parts iguals. Ara, sobre la tauleta hi ha Canviar: mètode. Espero que sigui igual d’interessant que els dos llibres que he llegit de l’autor.
Agradarà a…
A qui tingui ganes de reflexionar sobre política.
No agradarà a…
Qui busqui una història amable i bonica. No és un llibre apte per a lectors sensibles.
