Que la programació d’enguany del Festival Nits de Cinema Oriental ha estat molt variada ho hem dit moltes vegades, i aquest film ho demostra. Moltes de les pel·lícules que trobem al festival són pel·lícules asiàtiques en què acostumem a veure cosses voladores i braços que van a tort i a dret, però en aquesta ocasió ens trobem davant d’una comèdia on, tot s’ha de dir, també hi ha alguna que altra hòstia ben donada. Tot i així, la pel·lícula se surt de la tònica general; no tot podia ser Kung-fu…
A Missbehaviour, un grup d’amigues que estan barallades es retrobaran per ajudar una noia del grup. Resulta que la noia en qüestió ha servit a la feina un cafè amb llet amb la llet materna que la seva cap tenia a la nevera de l’oficina per al seu fillet. Així doncs, entre tots hauran d’aconseguir una ampolla de llet materna per tal que la cap no s’adoni que la llet ja no hi és i, per tant, no facin fora la seva amiga. Trobar una ampolla de llet materna a priori pot semblar fàcil, però a mesura que avança el metratge veiem que seria més senzill atracar un banc a plena llum del dia amb culleres de plàstic com a única arma.
El que més sorprèn del film i el millor és l’humor. Sí, així, en general. Aquesta pel·lícula ens fa veure que l’humor és un idioma internacional, i que tot i que hi ha qüestions de caràcter cultural que ens poden fer gràcia a uns i a altres no, els humans riem bàsicament per les mateixes qüestions i en les mateixes situacions. La veritat és que aquesta pel·lícula no s’allunya gaire del que podria ser una comèdia europea o fins i tot espanyola. De fet, si els personatges estiguessin interpretats per Carmen Machi, Dani Rovira, María León, Berto Romero, Paco León… (la llista podria ser molt llarga)) el resultat seria el mateix però a l’espanyola. En aquest ambient humorístic els espectadors hi vam trobar des de gags escatològics tipus “caca, culo, pedo, pis”, conflictes entre els personatges, embolics de faldilles, gelosia, acudits de tipus sexual…
Posant la mirada en els aspectes més tècnics de la pel·lícula el més destacat seria el muntatge. Passem d’un grup a l’altre i d’una situació còmica a un altra d’una forma molt dinàmica i amb molta facilitat, de manera que els 88 minuts que dura la pel·lícula passen molt ràpid i l’espectador no s’avorreix en cap moment. Per altra banda, el repartiment que dona vida als personatges de la comèdia interpreten el seu paper sense caure en l’exageració.
