Sabeu aquella sensació d’anar a cine i no saber exactament què veuràs, però resulta que la pel·lícula acaba tenint tot allò que et sol agradar? És probable que ni la neurocinemàtica l’hagués encertada tant. La pel·lícula índia Andhadhun és tot el que necessitava veure per passar-m’ho dallo més bé.
L’Akash és un pianista cec que s’està preparant per un concert a Londres. Té molt de talent i inverteix hores a crear la composició perfecta. Un dia, topa per casualitat amb la Sophie, la filla del propietari d’un restaurant, qui acaba contractant l’Akash perquè toqui per amenitzar els sopars. D’aquesta manera l’Akash coneix en Pramod Sinha, un actor de pel·lícules importants dels anys 70. En Pramod contracta l’Akash per un concert privat amb ell i la seva dona per celebrar les noces. Quan l’Akash es presenta a casa d’en Pramod, entra, s’asseu al piano i comença a tocar. No obstant això, és totalment conscient que als seus peus hi ha un cadàver.
Andhadhun té la capacitat de presentar-nos un thriller amb tocs d’humor, de musical i d’acció. El director Sriram Raghavan dirigeix un producte comercial però alhora trepidant que enganxa l’espectador amb girs narratius ben elaborats i inesperats. Aquest noir amb tocs d’humor negre i àcid és l’antídot perfecte per la pobra cartellera que es pronostica per aquest estiu. I que no us espantin les dues hores llargues de metratge, perquè us ben asseguro que sereu totalment incapaços de deixar de mirar el protagonista cec, malgrat la ironia de la situació. De fet, el film es val totalment d’aquestes ironies i tiba de sarcasme per explicar una història rocambolesca a mode de thriller.
Ayushmann Khurrana en el rol protagonista fa una feina excel·lent a l’hora de treballar a la pell d’una persona cega, però a més té la destresa suficient d’enfrontar-se a escenes d’acció. En el rol principal femení hi trobem l’actriu ja més que consolidada a la Índia, Tabu. Ella té un paper on s’espera que sigui la submisa, vulnerable i erràtica, però clava uns girs que et deixen entre glaçat i corprès. Sorprèn la versatilitat d’aquesta actriu en les diferents pel·lícules que ha fet, però també sorprès la versatilitat i el catàleg d’habilitats que desprèn en aquest thriller.
I si una cosa cal destacar més enllà de tot el que hem comentat, és la música. Funciona com un personatge més, ja que hem de tenir en compte que el protagonista és concertista. El piano amb melodies bollywoodianes ens ofereix un espectacle musical important i digne de ser escoltat. Jo ja l’he trobat a Spotify i escric aquestes línies al ritme del que m’ofereix la banda sonora d’Andhadhun.
Resulta que el film comercial de l’any no és de Hollywood i per tant no arribarà a les nostres sales. Potser començaria a ser el moment d’obrir-nos una mica a cinemes diferents, oblidar-nos de Marvel i Disney durant una temporada i mirar cap a una altra direcció, perquè resulta que ens estem perdent la festa. I si això no us convenç, Andhadhun va ser la guanyadora del prestigiós FilmFare Award a la Xina i guanyadora també del premi de la crítica del públic i del jurat (aquest últim ex aequo) del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic.
