20 de setembre de 2022
El cap em dona voltes. Però no em fa l’efecte que sigui ressaca. És una altra cosa. Em gira de dolor. Tinc el maluc tan carregat que crec que tan bon punt com el mogui farà crac. Fa unes hores m’ha semblat sentir en Marc com sortia, però no n’estic segur. Des d’ahir al migdia que no dona senyals de vida. Miro el mòbil per veure si tinc algun missatge, però res. Segueixo a la foscor. Ahir a la nit vaig arribar tan begut que no recordo si era o no a l’habitació. Em començo a angoixar. Algú dels dos haurà de donar explicacions a la tornada, i si una cosa tinc clara és que jo no puc ser l’encarregat d’esclarir la situació. No quan no tinc ni la més mínima idea de què està passant. Quan baixo al Bardulia per fer un mos, veig en Marc des de la llunyania. Ell em saluda i fa com si res. Quan m’assec a la taula segueix bevent-se la cervesa i mastegant una bola arrebossada que fa pinta de croqueta de pollastre.
—Ei! Has vist res aquest matí? —Empassa i parla com un senyor. Sense tenir la boca plena.
—No, no. Aquest matí me l’he agafat lliure. Ho tinc tot concentrat a la tarda —tarda de documentals. I de postres, David Cronenberg. Si no fos perquè sento que estic sol en tot això, avui podria ser perfectament el millor dia de tota la setmana. Fa dos dies que el meu optimisme s’ha convertit en una espècie de muntanya russa emocional. Ara mateix em sento optimista, tornar a veure en Marc parlant amb mi com si ahir no m’hagués fet parar boig em relaxa. Però segueixo amb el petit dubte de si tota aquesta història inversemblant no és la fase final d’un thriller de pacotilla. He deixat de tenir la certesa que tot això m’estigui passant de veritat.
—Molt bé.
—Per cert, què vas fotre ahir, que no et vaig veure en tota la tarda? Et vaig estar buscant i no em contestaves els missatges.
—Era a cine. On volies que fos? A diferència d’alguns, jo he vingut a veure pel·lícules.
Això ja passa de taca d’oli. De veritat no em dirà per què va desaparèixer com els diners dels impostos?
Veient el documental de La (très) grande évasion, de Yannick Kergoat m’hi fa reflexionar. Si gran part dels diners que paguem a Hisenda perquè financi el sistema públic acaben al fons d’un compte pantalla de les Illes Caiman, o d’Irlanda, o de Delaware, o de Luxemburg —i la llista segueix. Per molt estrany que pugui sonar, hi ha més de tres grans paradisos fiscals al món— sense cap mena d’explicació aparent, per què en Marc no hauria de poder desaparèixer unes quantes hores sense haver de donar una excusa plausible. La màgia de la burocràcia també podria estar darrere de tot això. Deloitte i companyia, acompanyant en Marc al cantó fosc de la lluna. Un cop sàpiga el camí, sempre pot anar i tornar segons li convingui. Si l’espai exterior no té una base imposable perquè els ciutadans del món visquem millor, per què en Marc Orra l’hauria de tenir? Si una cosa m’ha quedat clara durant tots aquests anys, és que en Marc amaga alguna cosa. Mai m’ha quedat clar què, però tinc la sensació que cada vegada estic més a prop d’esbrinar-ho. Tots aquests anys d’anades i vingudes m’han preparat per aquest dia. El dia en què sabré què collons estic fotent aquí.
Surto del cinema emprenyat. Per molt que em preocupi conèixer la veritable raó de la meva existència, no puc deixar de pensar que aquesta colla de polítics s’enriuen de nosaltres cada vegada que pronuncien la seqüència de paraules acabar-amb-el-frau. No hi ha dret que això em tingui ocupat fins la següent sessió. No quan l’única cosa que necessito és descobrir-me.
El documental de Tequila. Sexo, drogas y Rock and Roll, d’Álvaro Longoria, em recorda que és una tonteria preocupar-me per res. Exactament el contrari del que se m’ha explicat abans. Què se suposa que he de fer? Drogar-me com un beneit i tocar la guitarra o fer-me el seriós i evitar el frau fiscal? Aquest festival no s’aclareix i em perjudica. El meu objectiu inicial no era cap d’aquests, i ara sento que em torno a debatre entre filosofies oposades. Aquest any havia de ser diferent i mireu-me, més perdut que mai. No només no sé amb qui parlo tot el dia, sinó que ha arribat un punt en què no puc ni dialogar amb mi mateix. I a sobre em fa mal el maluc esquerre i tinc ganes de menjar-me unes bones galtes amb puré de patates. Si el Bardulia segueix obert, em penso passar allà dins tota l’estona fins que comenci Crimes of the future. En Marc que faci el que vulgui. Ara mateix, si una cosa m’hauria d’importar és contemplar els nous deliris d’en David Cronenberg. El seu imaginari cinematogràfic podria actuar com una porta cap al meu subconscient. La visió definitiva, una travessia de no retorn que solucionarà tots els meus problemes d’una vegada per totes. Ara, hauré d’anar amb compte. Un mal viatge pot comportar tornar a la casella de sortida. Un mal viatge pot significar que tot el meu camí fins aquí ha estat en va. Un mal viatge m’enfonsa del tot.
Estic tan impacient que surto abans d’hora. En Marc m’ha escrit i diu que ja va cap allà. És curiós com sempre m’escriu i em respon quan vol. De vegades coincideix amb el moment en què el necessito, però després d’ahir he esbrinat que sempre rebo un missatge quan ell em necessita a mi.
Ens entaforem un patxaran per baixar els nervis i ens fiquem dins la sala, cadascú pel seu cantó, altra vegada separats per aquest maleït festival.
La projecció dura una hora i quaranta-vuit minuts. És l’única cosa que em queda clara entre tanta cirurgia sexual i màquines tecnològiques llefiscoses. En Viggo Mortensen tenia una malaltia però estava treballant d’infiltrat en una Agència Antivici —que es deia així no perquè es dedicava a l’actuació antivici, sinó perquè el nom és sexi—, l’objectiu de la qual és acabar amb una escissió humana rebel que es dedica a menjar plàstic. Entremig, la Kirsten Stewart es comporta de manera molt estranya i la Léa Seydoux segueix ensenyant els pits a la pantalla. Una llàgrima final d’en Viggo Mortensen en primer pla és exactament el que el meu cervell atrofiat necessitava per acabar de petar. No he entès res i potser la pretensió de voler-ho fer és el que m’està amargant la vida. És aquest el missatge amagat dins la pel·lícula que m’havia d’il·lustrar sobre per què collons segueixo respirant? O el missatge és que res importa, que les coses són com són i val més acceptar-les segons venen? Massa críptic. Necessitaré una segona opinió.
Quan surto de la sala, en Marc està fumant.
—M’ha deixat fred, hòstia. M’ha faltat almenys una mitja hora de metratge.
Potser sigui això. Potser la pel·lícula està inconclusa. Ara per ara, és només un nus molt embolicat que segueix creixent com una bola de neu. Només sabrem que hi ha una allau quan vegem la ciutat colgada.
Tinc la sensació que el meu temps s’acaba, però em costa deduir-ne el motiu. Aquest any me l’havia pres com si fossin unes vacances i he acabat ficat fins al fons d’un deliri inconnex que no em porta enlloc. Un camí sense sortida. L’optimisme torna a mutar. Ara experimento una necessitat imperiosa de sentir que algú em fa cas. En Marc diu que té son i jo segueixo amb el cap com un timbal intentant no caure al vuitè cercle d’aquest infern dantesc.
L’única solució possible és tornar al punt on tota aquesta bogeria se me’n va anar de les mans. El lloc on tot va començar. He de tornar a parlar amb el poble i que els reis del proletariat em facin entrar en raó.
Quan arribo, m’esperen amb un xarrup de Jack Daniels. El motorista i l’home del mullet em recorden que ahir vaig ser un tío de lo más simpático. Em comencen a posar copes al davant mentre m’expliquen la seva història. El motorista, un exmilitar que havia estat a la guerra d’Afghanisan em parla de com va triomfar amb un restaurant a Perú. L’home del mullet, un paio que sembla no tenir mai fred, m’explica com de dur és anar a treballar quan t’han retirat el carnet per conduir begut. La glòria i la derrota en harmonia. Una contraposició perfecta de personatges que m’enfronta directament amb la meva realitat. El símil més indicat per entendre què passa entre en Marc i jo cada vegada que venim a Donosti. Un home bregat amb les idees clares que sap que el més important de tot és seguir endavant perfectament alineat amb les idees d’un pobre mort de gana que només aspira a seguir sortint de festa. Els dos conxorxats pel meu bé. Una aliança que m’està purgant l’esperit.
—Prueba esto —el motorista m’acosta un vas amb un líquid vermellós amb un somriure ple de picardia. Sap el que necessito i no pararà fins que jo també ho tingui clar. L’home del mullet em pica l’ullet i dibuixa un somriure de trapelleria pura, gens diferent del somriure de l’encarregat de la barra—. Échale un par.
Agafo el vas i cap dins. D’una volada. Ara sí que l’he feta grossa. Aquest líquid vermellós no era altra cosa que vodka macerat amb caiena. L’ampolla on el tenien feia dos anys que no s’obria i ara em confessen la veritat. Gasolina pura. Els llavis em cremen i l’esòfag sembla que està a punt de col·lapsar. Començo a experimentar un moment de claredat. Els ritmes forts de Megadeath em fan suar la gota grossa, i per primera vegada tinc clar que aquest és el meu lloc. Patiment i sorolls estridents, acompanyats d’una discussió monumental entre l’home del mullet i un calb amb una trena a la barba mentre el motorista parla dels vells temps amb l’home de la barra. Un paradís dissenyat per a totes les ànimes en pena. La cremor s’apaga lentament segons em segueixen convidant a cerveses. L’últim bastió de la lluita contra l’abatiment. L’escola definitiva del creixement personal.
Quan torno a la Pensió, en Marc està despert.
—Què, ha anat bé?
—Què fots despert?
—De vegades m’agradaria ser com tu. Que tot m’importés una merda i anar pel món com si tot fos teu.
Amb aquestes paraules, tot es converteix en soroll de fons. El mal al maluc, la cremor d’estómac, aquesta gana del dimoni… Tot passa a un segon pla per revelar la veritat més esfereïdora. Tanco els ulls i els torno a obrir. Ara ho tinc clar. En Marc no era part de la meva imaginació sinó al revés. Jo soc la mentida. Jo soc Tyler Durden. Tot aquest temps pensant que m’havia inventat a en Marc Orra per bregar amb tots els meus problemes i era ell qui m’havia inventat per buscar-ne. Sento com m’evaporo lentament per convertir-me en pols còsmica. Ara que he trobat el meu propòsit, tinc més clar que mai que seguiré existint sempre que en Marc busqui problemes. Seguiré informant sempre que ell cregui en mi.
Jo soc en Marc Orra i he vingut per quedar-me.
