Un nen assegut al bany de casa es menja, trosset a trosset, una paperera de plàstic mentre la seva mare l’observa atònita amb mirada de preocupació. Amb aquesta presentació, David Cronenberg ens mostra la primera carta d’una baralla que mica en mica anirà cobrant significat, però que s’acabarà diluint entre diàlegs profunds però insubstancials i escenes desagradables i extremes que avui dia potser ja no ho són tant.

El món està canviant i la humanitat està aprenent a viure en un entorn més artificial. El cos humà pateix transformacions i evoluciona creant nous òrgans. El dolor ja no existeix i ha estat substituït pel plaer. Mentre alguns intenten explotar aquest paradigma convertint les mutilacions en art, d’altres no acaben d’acceptar la nova situació.

La premissa és d’allò més interessant i desitjable. En la pertorbada ment de Cronenberg en el seu retorn al cine més visceral, encriptat i extravagant, tot aquest relat no vol ser res més que un crit d’alerta sobre el canvi climàtic i la sobre-estimulació tecnològica que patim en l’actualitat. És d’agrair, doncs, que a Crimes of the future tot estigui fet com a la vella escola: ni efectes digitals ni res que pugui dotar de modernitat una cinta que es nodreix de condons reciclats per simular òrgans, cartró pedra, làtex i qualsevol tipus de brossa que puguem transformar en un artefacte biotecnològic. És Cronenberg, no és d’estranyar que en aquests aspectes se’n surti a la perfecció, però a mesura que avancen els minuts, un s’adona que estem davant d’un exercici de contenció en tota regla. El director desitja sobrepassar-se, però per alguna raó no ho fa. El conjunt resulta mesurat fins al mínim detall, no hi ha extrems i el més radical ha estat substituït pel més assenyat (que en el cas de Cronenberg ja es molt més que en altres).

En aquest tipus de cine complex i subversiu, el problema més gran és que et quedis a mitges tintes en tots els aspectes del film i, malauradament, el mateix passa amb el seu guió. Diàlegs pretensiosos amb una forta càrrega dramàtica, però absolutament buits de contingut. Molt en línia amb les interpretacions d’un repertori d’actors que fa tremolar la terra, però que et deixa absolutament fred en cada una de les seves intervencions.

Un treball amb massa elements dispersos que no acaben encaixant enlloc, massa preguntes sense resposta. Tot plegat un bonic record, un somni del que podia haver estat i no va ser.