19 de setembre de 2022

Ha passat el que ningú esperava que passés. Són les vuit del matí i estic llevat i vestit, a punt d’anar a veure Suro, de Mikel Gurrea, amb la Vicky Luengo y en Pol López. La conversa que en Marc va tenir ahir amb els dos actors —cal tornar a reivindicar la drogada que duien a sobre— ha acabat per esquitxar els meus horaris de son. Com més hi penso, més clar tinc que aquests tres es van confabular per convertir-me en una persona com cal. Si no estan aquí pel meu bé, el més probable és que no estiguin aquí. Un mecanisme de defensa mental que m’ajuda a seguir avançant en aquest camí ple d’espines infectades de pena verinosa. Tot i els meus esforços per mantenir els ulls oberts, em costa concentrar-me. Per primera vegada en tot el festival —i pràcticament en aquests últims anys— en Marc i jo seiem de costat, fet que em fa pensar que totes les meves paranoies han deixat de ser paranoies. Cada vegada que necessito suport moral, és allà. I cada vegada que necessito emocions fortes, desapareix, com si tot aquest circ no anés amb ell. La gent que ha de creuar cap als seients de l’altra banda em demana perdó a mi directament. En Marc ni s’immuta. Ni tan sols remuga per l’absència absoluta de la señalética.

L’òpera prima del director basc és una prolongació del nou cinema reivindicatiu català. Tal i com va fer Carla Simón amb Alcarràs, s’allunya de la gran ciutat per explicar una història rural en què el treball dur i la suor agafen tot el protagonisme. De fet, tinc agulletes només de veure com aquesta gent treu el suro dels arbres. Em fan mal els glutis només de veure com carreguen el suro als camions. Em pesa el cap només de veure com de malament es porta el cap que organitza la feina. Em tiben els bíceps només de veure com de petit se sent aquest barceloní progre que va d’entès amb tots els seus treballadors quan el que hauria de fer és anar a ajudar a la dona amb la reforma de la casa. Tanta realitat em torna a les jornades laborals de dotze hores i als matins de sol bullent. Tanta realitat em fa pensar que potser res d’això sigui un joc. I més tenint en compte que una puta burilla pot acabar amb una muntanya sencera.

Sortim de la sessió realitzats. Reafirmats com a part de la classe obrera.

—T’he de dir que aquesta gent són tots iguals. Surten de Barna per anar al poble a viure les seves aventuretes, però són molt poc conscients del que representa i de com de putes les passem tota la gent que hi vivim. No et pensis que em cago en el dret de tota aquesta gent que ha de fer cua al metro cada dia per anar a treballar, eh? Però penso que pocs pixapins saben el que realment significa viure al camp.

En Marc està enfadat. No pot donar crèdit al cercle de la vida. L’èxode rural i les seves conseqüències. La massificació de les grans ciutats. La sensació d’ofec dels habitants de tota la vida de la gran ciutat en veure que tots els pagesos han anat a petar allà. L’èxode cosmopolita i les seves conseqüències. Una mort per un naixement. Si hi ha una cosa que el tregui de polleguera és aquest maleït cicle viciós.

La següent sessió amb prou feines ens permet fumar. A diferència d’altres anys, no sento els pulmons que em pesen. Crec que la pau que em transmet la presència d’en Marc aquests moments és la clau de tot. El fet que segueixi parlant amb mi és un petit raig d’esperança. Mentre segueixi queixant-se de com va el món, puc seguir creient en la seva tangibilitat. La seva existència és necessària perquè aquest festival segueixi en peu. Sense ell, estaria perdut en un mar ple de taurons.

La cinta de Mia Hansen-Love, Un beau matin, tracta exactament d’això. De com el pas del temps et deixa el cervell fet una bola de formatge. De com de difícil és trobar una bona companyia quan les teves responsabilitats van més enllà del concepte de família moderna. Per molt que vulguem lluitar contra els nostres problemes, aquests acaben fent simbiosi amb el nostre metabolisme el dia més indicat. Un dia en què els núvols s’obren i et permeten observar com de bonica és la ciutat on vius. El sol il·lumina els carrers amb la intensitat perfecta, ni poc ni massa, una intensitat que et fa venir ganes de treure’t les sabates i estirar-te a la gespa, encara molla per la rosada matinal. La vida, en la seva màxima expressió, una reflexió que em deixa absolutament indiferent. Un debat que no m’aporta absolutament res que no em pugui explicar en Marc a la sortida de la projecció. Una carta d’acceptació de la mediocritat humana. Néixer, créixer, enamorar-se, viure, patir, morir. Una successió d’esdeveniments tan trillada que només el simple fet de pensar-hi em recorda que no he menjat res des de les vuit del matí. Una premissa que em fa roncar els budells. Un beau matin, l’excusa perfecta per cruspir-se una bona txuleta.

Quan arribem a la pensió, entro sol a l’habitació. Tal i com em dono la volta en Marc ha desaparegut sense dir res. Torno sobre els meus passos per comprovar que no s’hagi quedat a fora. Surto de la pensió i rebusco per les escales, dins l’ascensor fins arribar a l’últim pis. Ni rastre. Torno a entrar a l’habitació, esperant trobar-lo a dins, descansat després d’haver passat per Can Roca. Res. S’ha esfumat del tot. Decideixo sortir a donar un tomb pel carrer Fermín, amb la convicció absoluta de descobrir què ha passat. Tenint els problemes que té amb el genoll esquerra i la maleïda humitat que hi ha, és del tot impossible que hagi pogut anar gaire lluny. La sessió de les 16:30 m’espera, però em veig obligat a seguir buscant.

Al cap de dues hores segueixo sense notícies. M’he perdut la pel·lícula d’en Koreeda i ni tan sols m’he immutat. No hi ha ningú que em pugui renyar per haver deixat la meva feina a mitges, ni tan sols vosaltres que em llegiu. Per molt que hagi vingut a veure pel·lícules, no penso seguir per aquest camí fins que entengui què cony li passa al meu cap. Porto tanta estona caminant sense sentit que noto una fiblada al maluc. La ciàtica? No. No és possible. Fins on jo sé, l’únic coix d’aquesta història és el meu company de fatigues. Intento contactar amb ell per telèfon, però comunica tota l’estona. No rep els missatges i ningú ha vist res sospitós. Això comença a semblar una broma de mal gust. L’any de l’optimisme suprem s’acaba de convertir en un viatge de no retorn cap al fons del meu infern personal. D’altra banda, si tota aquesta història acaba com em penso que acabarà, estic segur que quan marxi ho hauré vist tot. Si en Marc és un producte de la meva imaginació és possible que ja hagi vist Broker, però per molt que m’hi esforci, no aconsegueixo recordar res de res. Em planto a davant l’ordinador per buscar pistes, crítiques a mig redactar de pel·lícules que no he vist. L’esforç resulta nul. Baixo al Bardulia i demano per ell als cambrers. S’encongeixen de braços i em renyen per ocupar una taula de dos. Hauré estat ocupant-la sol tot aquest temps? Si no, no m’ho explico. Per què tanta mala baba. Per què tanta rancúnia.

—Te pongo lo de siempre, no? —El cambrer esbossa un somriure d’obligatorietat professional. Sap que qualsevol francès ocuparia la taula amb la seva dona i les seves criatures precioses i menjarien el triple del que menjaré jo.

—Pues la verdad es que no tengo mucha hambre. Me contento con una ensaladita de gulas.

—Pues vaya, con lo que llegas a comer normalmente, me extraña. Si te quedas con hambre, la cocina cierra a las once.

Per què em diu tot això? Fins on jo sé, no he estat menjant com un animal. Perquè un basc et digui que menges molt, és perquè menges en quantitats tigresques. El dubte em fa suar cada vegada més. Hauré estat menjant per dos durant tota la setmana?

M’acabo l’amanida i surto corrent cap a l’Antic Berri. En Marc segueix comunicant, però necessito aclarir-me les idees abans de seguir buscant. I no hi ha millor lloc per aclarir-se les idees que a la sala on passen la nova pel·lícula de l’Albert Serra, Tourment sur les îles. Dues hores quaranta cinc d’anades d’olla que no són les meves. És agradable pensar que hi ha algú que pugui estar més tarat que jo i més viure tan ample. Ara que en Marc Orra ha desaparegut de la meva vida, potser hauria de buscar un altre referent, i l’Albert Serra, ara mateix, sembla l’opció més lògica.

—Lo siento pero vas a tener que enseñarme la entrada —ja hi som. No hi ha manera d’estar tranquil en aquesta zona. Un dia que no em descuido l’acreditació i va i aquesta falla. Quan li ensenyo l’entrada amb mira amb cara de vergonya aliena.

—Qué pasa?

—No puedo dejarle entrar. El pase ha empezado hace ya una hora.

No. No. No. No. No. No. No.

Quin ridícul més espantós. Durant la meva recerca m’he oblidat de mirar el rellotge i no m’he perdut una pel·lícula sinó dues. Concretament les dues pel·lícules que més volia veure, juntament amb la nova d’en David Cronenberg. Ja no queda lloc per a l’optimisme, només un rastre de males decisions que està començant a afectar seriosament la qualitat de les meves cròniques. Se suposa que som un mitjà seriós i jo aquí jugant a fer-me l’interessant. La gent que arriba tard als llocs no és interessant. És una cosa que ara tinc més que clar. Sobretot perquè la passejada fins l’Antic Berri és de quaranta minuts de rellotge. Tornar al cap de cinc minuts d’haver pujat no em fa interessant, sinó que em converteix en esportista espontani, un pseudohippie que només pensa en el flux d’energies que corre pel meu cos. Patètic. L’única solució possible és trobar en Marc i demostrar que no me l’he imaginat. Ensenyar al món que la meva salut mental està intacta i que aquesta ciutat no ha acabat convertint les meves cròniques en una versió insubstancial del Club de la lluita. No penso caure ni en el plagi ni en el recurs típic i tòpic de parlar amb mi mateix. No, en Marc és real. Sigui on sigui penso tornar amb ell a casa. La revista ho necessita. Jo ho necessito.

Començo a passejar-me per tots els bars oberts que trobo. El més probable és que en Marc hagi baixat a fer un patxaran després o abans de la seva sessió. Si no vaig equivocat, ell sí que no es perd ni una sola pel·lícula. Em nego a creure que sigui una versió responsable de mi mateix. M’hi nego rotundament. Sobretot perquè aquest any és el meu model a seguir. Si portés tota aquesta setmana seguint-me a mi mateix ja faria dies que hauria deixat d’escriure. Amb totes les de la llei hauria acabat al traster d’algun degenerat amb intencions d’allò més fosques. Em fico al Minuto y ½ després d’haver passat pel Txalupa. Un patxaran a cada local per dissimular. No pots pretendre buscar algú als llocs sense consumir. Seria com entrar només per pixar. Si vols alguna cosa, primer has de donar. Demanar i prou només és a l’abast d’aquells qui no paguen impostos.

Al bar hi ha una barreja de gent bastant extravagant. Un motorista caçador que m’ensenya fotos de tonyines de metre seixanta set, un paio amb ulleres i un mullet amb principis de calvície que cada vegada que diu alguna cosa pica l’ullet com si fos en Julio Iglesias i un presumpte veterà de la Legió —a jutjar per la seva barba descuidada, la seva gorra amb la inscripció Ready to kill—. Em dirigeixo directament al que fa pinta de veterà de la Legió, a jutjar pel seu bastó; estic segur que em podrà dir si ha vist un altre coix pel carrer.

—A ti te he visto —merda. Això no m’ajuda. No m’ajuda gens.

—No, no, un tipo vestido con camisa de cuadros y una camiseta de Rage Against The Machine —per molts anys que passin, l’estilisme característic d’en Marc persisteix.

—No he visto a nadie así. Oye, tú eres periodista, no?

Ja hi som. De seguida que veuen la meva acreditació es posen a explicar-me la seva vida de classe obrera. Si no fos perquè ja porten vuit cerveses cada un i no entenc ni la meitat del que em diuen, els convertiria en protagonistes d’aquesta jornada. L’únic problema és que els mals dels que em parlen són encara massa recents com per escampar-los en públic. Sense conèixer-me, m’expliquen la meva vida. Fil per randa. Feines precàries, hores i hores de patiment físic i un tou d’impostos que no estem disposats a pagar fins que ho facin els qui ho han de fer. Durant tres hores, em sento com a casa. Per fi. Si em quedo aquí l’estona suficient. Estic segur que en Marc no trigarà a picar el timbre.