«M’han disparat».
—John Lennon, últimes paraules (8 de desembre de 1980)
24 de setembre de 2024
Una nova nota. Aquesta vegada dins la sabata.
TRUEBA, SALA 2
16:00
I SAW THE TV GLOW
El que veig em deixa horroritzat. Hi ha una veritat inherent en tot allò que fem, per molt que sembli sortida d’una sèrie de baix pressupost. Vaguem per aquests mons de Déu sense cap mena de sentit, supeditats a seguir ignorant la naturalesa de la nostra existència, atrapats en un bucle infinit d’autoenganys per intentar escapar del dolor i el càstig eterns, que supuren a través de la nostra pell com un furóncol infestat de pus. Fugim. Sempre Fugim. Fem qualsevol cosa per no haver de sentir el tàcte gèlid de la mort. El veredicte és clar. Sempre que la tele brilla, ho fa per xuclar-nos cap endins i evitar que sapiguem del cert què va passar. El perquè de tots aquests anys amb records que van i venen, amb llacunes que no es resolen i amb una necessitat imperiosa per escriure paraules estranyament buides com capitalisme o cocaïna. Un forat de guió que, fins ara, no ha pogut ser resolt.
Torno a la pensió amb el cap trepanat. Em couen els ulls d’aquest excés de llum al·lògena. Quan entro, l’habitació està a les fosques. Començo a furgar entre les parets buscant el llum, però no trobo l’interruptor. S’amaga de mi com en Marc Orra, intentant impedir que els dies tornin a ser clars. Protegint-me de la claror fàtua. Rasco les parets i n’estripo el paper, arranco les fustes del capçal. No hi ha interruptor. L’habitació ha quedat completament destrossada.
De sobte, la televisió s’il·lumina. Un color porpra capta els meus sentits com un cant de sirena. AAAAAAAA. Al terra, un llapis de memòria amb una nota que diu: «Mira’m».
Connecto el llapis a la tele i espero.
Pla estàtic: entre el porpra de la pantalla, aquesta habitació. Em veig a mi mateix, d’esquenes. Estic assegut i no em moc. Acte seguit, una noia menuda, tapant l’enquadrament sencer. Porta un ganivet a la mà dreta. A mida que s’allunya del pla, la lluentor de la fulla agafa protagonisme. De moment, silenci. El primer so arriba quan el ganivet m’esqueixa l’omòplat. Una bota esclafant vidre. El segon so és més nítid. Una apunyalada entre el coll i l’espatlla, molt profunda. Mans nues remenant arròs caldós. El tercer, el més patètic. Un so de mànega forada, perdent pressió a mida que el líquid s’escola per un caminet de forats i fissures, fetes al llarg de molts anys d’abandó i negligències.
Data de la mort: 4 d’octubre de 2018. El dia del meu aniversari.
La televisió segueix encesa, i a cada minut que passa, el ganivet obra un nou forat. A la columna vertebral. A la caròtida. A les mans. A l’estómac. S’atura en arribar als ulls. Quaranta minuts de metratge, quaranta forats en total.
Es pren els dos minuts que queden per introduir-me el ganivet entre els lacrimals. Dos sons seguits. Ampolles de cava destapant-se. POP-POP. Quaranta-dos minuts de metratge, quaranta-dos forats. La càmera es mou per fer un primer pla del meu cadàver. M’han buidat els ulls.
De nou, foscor absoluta.
El primer llibre imprès amb lletres mòbils, la Bíblia de Gutenberg, té quaranta-dues línies per pàgina. En la saga de Star Wars, passen quaranta-dos anys entre la primera i l’última pel·lícula de la saga Skywalker. En el món de la televisió, l’episodi de Doctor Who titulat «quaranta-dos» dura quaranta-dos minuts, i l’apartament de Fox Mulder a Expedient X és el número quaranta-dos.
Elvis Presley va morir als quaranta-dos anys i el president més jove dels Estats Units, Theodore Roosevelt, tenia quaranta-dos anys quan va ser escollit. El quaranta-dos és el número atòmic del molibdè, i l’angle de refracció de la llum en l’aigua quan es forma un arc de Sant Martí és de quaranta-dos graus. El Gran Col·lisionador d’Hadrons va nomenar el seu nou edifici «Edifici quaranta-dos».
Quaranta-dos, el número de la vida de Douglas Adams. I jo he mort amb Vint-i-quatre anys. Exactament, el dia del meu aniversari. Quaranta-dues punyalades. L’antítesi absoluta.
***
Em veig reflectit a la pantalla negra de la televisió. Als timpans, «Pipeline» de The Chantays. A l’esquena d’en David, la Irene Solanich.
Les imatges són brutals. Crues. El so és excel·lent. Nitidíssim.
En veure en David contemplant les imatges de la seva mort, no ho puc evitar.
—David, ets mort. —Les paraules em surten de forma automàtica, sense haver-les de pensar.
—Sí. I també m’han buidat els ulls. El botxí ha tornat i no hem pogut fugir.
La seva mirada s’empassa tota la llum i, com un forat negre, em xucla cap a dins seu. Per primera vegada en tot aquest temps, tornem a estar junts en un sol espai. Com Amadeo Modigliani, em bateguen les ales en veure que s’acosta el final. Tosso sang a mida que el foc de la guerra omple els carrers. En Pol i en Sergi deuen estar al caure. I quan em vegin, sabran que segueixo dempeus. Negant aquest dolor inefable. 
—Els tres dies de bogeria de l’home ocell. —En David em contempla a través del reflex de la televisió i somriu amb el que li queda de boca. Les múltiples apunyalades a la cara se li han endut part de la mandíbula i l’ha deixat sense dents. —Venja el meu cadàver.
I acte seguit, me’n torno al cinema.
