A Sean Baker no li calia cap Palma d’or per acabar de confirmar que amb tota probabilitat estem davant del director indie més en forma dels últims deu anys. Amb Tangerine ens va sorpendre, amb The Florida Project ens va emocionar i amb Red Rocket ens va fer patir i gaudir a parts iguals. Enguany li toca el torn d’Anora, l’últim treball del de Nova Jersey que en 138 minuts recull tota l’essència del cine que l’ha acompanyat durant tots aquests anys. No és d’estranyar, doncs, tot i que segurament estiguem davant del seu treball més anàrquic i descarat, que Sean Baker hagi fet una passa endavant tant a nivell tècnic com en l’apartat de guió, i tot plegat doti el producte d’una maduresa només a l’abast d’aquells que fa més de dues dècades que estan el món del cinema.
Amb Anora el director s’ha deixat anar per complet. Es nota que s’ho ha passat de conya dirigint-la i això es traspassa als espectadors. Ningú retrata la porta del darrere dels Estats Units com ho fa Baker i en aquesta ocasió, tot i utilitzar mètodes i camins diferents, no ha estat diferent. Alguns la titllaran d’una Pretty Woman moderna, d’altres d’una versió de la Ventafocs una mica punk i pujada de to. Al cap i a la fi, estem davant de la història de sempre: la dels rics contra els pobres, la de la bellesa contra la lletjor, la del bé contra el mal… Tot plegat dins del marc d’una jove prostituta que coneix al fill d’un oligarca rus i de cop i volta decideixen casar-se i començar una vida plegats envoltats de luxe, droga i alcohol. Però una cosa és segura: no estem davant d’una història d’amor. Si analitzem la filmografia del director veurem que en els seus films les emocions i els sentiments es desdibuixen entre calades de cigarretes, discussions i violència. Darrere del somni americà no hi ha amor ni felicitat i en aquesta ocasió ens ho deixa clar amb una de les escenes finals més dures i violentes que he vist mai.
En la meva opinió estem davant de la pel·lícula més divertida de Baker i a la vegada la més pessimista. Si en altres ocasions se’ns deixava una porta oberta a l’esperança, en aquesta ocasió el director s’encarrega de tancar-la per complet. El present és descoratjador i el futur no sembla que hagi de millorar res. Anora és un toc d’atenció a
una societat que deambula des de fa anys per camins on l’individualisme i l’egoisme prevalen per sobre de tot.
Sean Baker ja ha aconseguit aquell estatus de director en què l’espectador més acèrrim ja no diu que va a veure Anora sinó “la nova de Sean Baker”. S’ho ha guanyat a pols amb un cinema social que no s’amaga darrere dels artificis de la indústria i que s’ha mantingut fidel, coherent i natural fins al dia d’avui. “L’última de Sean Baker” és arriscada i potser no té el millor càsting dins de la seva filmografia, a excepció de la seva protagonista, interpretada per una excepcional Mikey Madison en estat de gràcia. Tot i això, segurament és la més valenta i la més entusiasta; un relat desconsolat i ple d’adrenalina protagonitzat per aquelles vides anònimes que ens creuem dia a dia en qualsevol carrer de qualsevol ciutat, de qualsevol país.
