«Posa’t d’acord amb el teu adversari aviat, mentre ets de camí amb ell, no sigui que l’adversari et lliuri al jutge, el jutge al guardià, i siguis tancat a la presó. T’ho asseguro: no en sortiràs fins que hagis pagat el darrer cèntim».
Mateu 5:25-26
Diaris de la presència #3
En Sergi s’ha esfumat. Perdut entre sessions retrospectives policíaques italianes, tant en Pol com jo l’hem perdut de vista. No recordem l’última vegada que el vam veure dormint a l’habitació. Sentim veus a les nits i cops de porta als matins. Maletes obrint-se. Papers arrancant-se. Sorolls d’urpes contra el terra vell de l’habitació. Quan arriba, sabem que no està sol, però quan obrim els ulls, l’únic que veiem és foscor.
Pensareu que he viscut situacions molt semblants amb en David, però us equivoqueu. Això és diferent. En David sempre m’ha fet saber quan és allà. Sempre l’he pogut veure i sempre l’he pogut sentir. La seva presència és sempre immediata. Tant en Pol com jo estem angoixats. Podria ser que en David hagi aconseguit captar en Sergi? I si és així, estan conspirant contra mi?
Novament, quan em desperto, en Pol només diu una cosa: «Ho has sentit?».
La resposta sempre és la mateixa: «Sí. Cagumdéu.»
Necessito fer que entri en raó.
***
Diaris de la deriva #3
Torno a trobar notes per tot arreu. Sempre amb un lloc i una hora, i, a sota, el títol de una pel·lícula. La primera va ser quan vaig entrar a l’habitació, dins del coixí. Em deia que havia d’anar a veure Bird. Després d’això, les notes es multipliquen. En trobo a les butxaques, a la maleta, dins el portàtil, a la motxilla, al mirall del lavabo. A jutjar pel que vaig veure a Bird, algú m’intenta enviar un missatge. Un home ocell que em protegeix.
***
Després de nou dies de festival, es diu que en Ramon Muns va fer embogir tot l’equip de L’Escriba. Les seves sortides nocturnes per veure retrospectives van encendre la ira de tots els qui compartien habitació amb ell. En Marc Orra sempre explica que l’havien d’esperar cada nit perquè només hi havia dos jocs de claus. A l’habitació eren 5 persones. I en Ramon Muns sempre era l’últim en arribar. Els seus passejos nocturns i els seus discursos sobre el cinema de Losey van provocar un trencament en els ritmes de son d’en Marc. Després de dies sense poder dormir, va decidir que calia intervenir. L’insomni havia començat a fer estralls en la seva psique. Havien de fer-hi alguna cosa. I des d’aleshores ningú l’ha tornat a veure a la ciutat.
Aquestes són les seves últimes paraules: «Fins l’any vinent si els Déus ho permeten» (15 d’octubre de 2017).
***
23 de setembre de 2024
Em trobo una nota a la butxaca:
ANTIC BERRI, 5
18:30
THE SUBSTANCE
En Sergi em mira abans de marxar.
—Vaig a veure Milano Calibro 9.
Més retrospectives. Com més parla, més clar tinc que les notes són seves. El seu posat tranquil i la seva obsessió pel cinema antic el delaten. En Ramon Muns mai va abandonar ciutat. Tal i com en Pol no em pot reconèixer quan parla amb en Marc, jo no reconec en Ramon quan parla amb mi. Almenys, no des del principi. A mida que veig com camina, com esquiva la mirada cada vegada que en Pol parla amb mi pensant-se que soc en Marc, més m’adono que intenta comunicar-se amb mi d’una forma segura. Avui al matí me l’he trobat llegint Joan Fuster. Que em pengin si no ho feia assegut a la punta del llit, tal i com s’asseia sempre en Ramon Muns. I aleshores m’hi he llençat de cap.
—Doctor?
No ha respòs de seguida, però se li han il·luminat els ulls. La bèstia negra és dins seu.
Després de tants anys compartint cos, he de poder accedir a part dels records d’en Marc, veure amb claredat algunes coses. Com, per exemple, el blanc dels ulls de l’Irene Solanich cada vegada que sentia com s’obria la porta a les nits.
—Tranquil, aquí estàs segur. Només has d’esperar. —La veu d’en Sergi és pausada. Es pren el seu temps per elaborar cada reflexió. —Tal i com em va passar a mi, veuràs que al final tot té sentit.
Novament em venen les imatges. Els ulls de la Irene. Encesos i en flames en sentir com en Ramon diu bona nit a tothom després d’haver-se perdut entre les últimes reposicions de Losey. Sembla ser que ella va ser qui convèncer en Marc d’intervenir. «Això no pot seguir així. Si no hi poses fre, ho hauré de fer això». I després d’un lleu somriure, el record s’esborralla.
***
Em desperto enmig d’una butaca dels Berri, amb mal de malucs i fent olor de marihuana. En David m’ha abandonat enmig d’una sessió. La pel·lícula comença amb una agulla punxant un rovell d’ou, inoculant-li un líquid verd. Al cap de dos segons, el rovell es duplica. LA SUBSTÀNCIA. A la puta cara. A mida que avança, el missatge és clar: «Els dos sou un. Recorda: Compartiu».
Necessitem trobar l’equilibri abans que un s’acabi menjant l’altre. Potser li hauria d’haver consultat el fet d’haver-me tatuat la cara d’en Tom Morello a la cuixa, però, acte seguit, jo em vaig despertar amb una màquina d’escriure al braç. Encara no li he perdonat. I les conseqüències poden arribar a ser terribles. Una fusió de carn i vísceres, que ens deixi a mig fer, plens de monyons, boques i orelles escampades per tot el cos. Un Picasso de carn tova, passat per la picadora i ajuntat amb cola industrial. Daviarc Morra, un esperpent creat des de l’odi i la rancúnia cap a un mateix. La superposició de diversos organs vitals, fent que esdevinguem un monstre que explota cada vegada que algú el contempla. Necessito recordar qui era abans de tot això. Per què en David va venir per primera vegada.
I per què l’any següent no va tornar.
***
Diaris de la presència #4
—Marc, tot bé? —En Pol em mira des del seient del costat. El seu somriure em fa veure que no s’ha adonat que no soc en Marc. —No t’adormis que ara ve el millor.
—Com? —Sembla que en Marc intenta obrir una via de comunicació a través de la pantalla, i que ha enviat en Pol per supervisar que el diàleg sigui fluïd. Ell encara no ho sap, però les seves sandàlies alades ens duran cap a l’Olimp.
—Sean Baker. —Em diu amb la mirada seriosa. Clarament està intentant una via de comunicació, perquè no recordo haver reservat sessió per Anora.
I aleshores passa: avui és la primera vegada que en Marc em vol recordar per què existeixo. I no estic aquí per somniar. Cal que aterri d’una vegada i que accepti qui soc. Un perdedor que intenta sortir del pou. Un il·lús, que s’agafa a la més mínima possibilitat per escapar d’aquest món podrit i fastigós, en què les elits ho dirigeixen tot. A través de Sean Baker, em fa veure que no estic sol i que també hi ha gent com jo que està atrapada en aquest cicle viciós. Gent que necessita ser rescatada de l’oblit. Gent que també mereix ser feliç.
Potser, en Marc Orra també és un home ocell. Un home ocell que només vol protegir-me.
