«Renfe: marca espanyola de la buena y referente mundial en transportes».
—Òscar Puente, Ministre de Transport i Movilitat Sostenible d’Espanya
22 de setembre de 2024
Ha tornat. Després de tot aquest temps pensant que s’havia rebentat el crani contra el ciment, en David segueix més viu que mai. No feia ni dos dies que havia arribat a Donosti que, quan me n’he volgut adonar, el caos m’ha envaït la agenda. Obro els ulls i descobreixo que estic en un tren aturat a Miranda de Ebro, de camí a Donosti. Per algun estrany motiu vaig decidir marxar de la pensió i ara em trobo agafant un tren que no funciona per intentar tornar allà on era. Surto de l’estació per fer un transbord amb un bus que no existeix. Al davant, una tropa d’energúmens clamant venjança. «Puta Renfe» és el seu crit de guerra.
De sobte, apareix una dona uniformada, ensenyant les dents i amb el front suat.
—A ver, escúchenme un momento, por favor —diu amb ulls de ovella acabada d’esquilar.
Acte seguit, passa a explicar la situació. El de sempre. Problemes a la via. La gent se li llença a sobre quan diu «tenemos que esperar al interventor».
L’interventor, una figura mitològica que té com a únic ofici comprovar la validesa dels bitllets. Un lector QR amb músculs, tendons, estómac i sistema nerviós. La gent s’indigna en veure que ja hi ha quatre busos esperant instruccions. Els conductors s’indignen en veure que no són l’única empresa contractada per satisfer les demandes dels extraviats. «La concesión la teníamos nosotros». «¿Dónde està el interventor?». L’ambient s’enrareix i l’única encarregada de posar pau és una treballadora enviada a l’escorxador. La Renfe ha venut la seva pell als llops. Els conductors reneguen que se’ls hi hagin retallat hores del descans. «Esto lo váis a tener que discutir con la empresa», diu la dona amb ulls de cabra. Ella no és responsable de res, no té més informació. Respira atrafegadament, intentant respondre totes les preguntes i reclams que la torba li llança com destrals. «No lo sé, señora». «Aún no nos han informado, señor». «No, yo no soy la interventora».
De sobte apareix un home vestit amb l’uniforme corporatiu de la Renfe. Americana i corbata, amb les solapes de color lila. Cigarro a la boca. Porta una serp tatuada al coll i les orelles plenes de forats. Un cap rapat de la movida madrilenya guanyant-se el pa. Ens factura a tots en un bus sense cap mena de màgia, amb un moviment imposat i automàtic, com un border collie bordant el ramat.
Quan me’n vull adonar, caic en un son profund a dins d’un bus que no sé on va.
I la barca de Caront creua l’Estígia.
***
—Ei, Marc, on t’havies fotut?
En Pol i en Sergi estan tombats al llit quan obro la porta. Els dos nous redactors. Goril·les contractats secretament per protegir la integritat d’en Marc Orra. Cap dels dos sap que, en realitat, som indistingibles. Ens movem entre les ombres com una sola entitat, i només sortim a la llum quan se’ns intenta subjugar. Res del que fem és per atzar, jo soc aquí per algun motiu. I no és la cocaïna. Per fi, he aconseguit infiltrar-me i penso arribar fins al final.
—Hem de marxar o farem tard —em diu en Pol. Primer any aquí i ja s’ha convertit en tot un devorador. En Marc li deu haver encarregat anar a totes les sessions possibles per si decideixo aparèixer, però no tinc clar quines són les seves instruccions. En Sergi no diu res. Es manté impassible.
—La meva agenda ha patit un revés. He d’anar a descobrir com ocupar una casa amb en Barry Keoghan. —Els dos em miren estranyats. Bird no entrava en els seus plans.
La metamorfosi d’un home en ocell protector m’inspira. La intel·ligència d’un corb pertorbada per la psicosi d’una gavina. De seguida que em descuidi, puc tornar a perdre el control. Aquest cos és un edifici en runes, i em penso quedar fins que el fotin avall. Mentrestant, em tocarà sobreviure amb la baba d’un gripau psicodèlic que vomita en sentir Coldplay.
—Jo aniré a veure una italiana del 1935. —En Sergi s’espetega el coll abans de clavar-me la retina. Em mira des de la profunditat d’una ànima perduda. De sobte, una estranya sensació. Conec la mirada. La bèstia negra que en Marc Orra mai ha pogut controlar.
En Ramon Muns segueix entre nosaltres.
